21 oct. 2014
La vella fulla
Relat acabat de publicar al número especial dedicat a la TARDOR de la revista LA LLUNA EN UN COVE –Revista de Relats en Català.
“La lluna en un cove”, revista de relats en català, publica els seus continguts sobre paper i es fonamenta sobre un projecte cultural independent, que té com a finalitat la promoció i la difusió de la cultura i de la literatura en llengua catalana, sense tenir en compte ni la procedència dels col·laboradors, ni el seu lloc de residència, ni la varietat dialectal per ells utilitzada.“La lluna en un cove” (“LLEUC”), revista literària en català. ~ Direcció: Loïç Miquel Pérez-Muñoz. Disseny i maquetació: El Punt Vol·lat. Edició: Editorial “El Toll”
—————————————————————————————-
S’ho veia venir. Feia molts dies que aquella fulla del vell plataner sentia que se li estaven acabant les forces i una espècie de tristor, barrejada amb la fatalitat de qui se sent finalitzant un cicle, rondava pel seu cap. Quedaven lluny aquells dies de primavera en què, poc a poc però amb força, cada dia obria una mica més els ulls a una nova vida, amb una alegria esperançada que ningú semblava poder parar.
Durant aquests mesos de plenitud intensa havia passat, però, moments de tota mena: d’intensa esplendor, de solitud i silenci, de vaivens intermitents, de pluges i de sols, d’alguna pedregada que l’obligà a agafar-se fort per no caure. Havia sobreviscut a tot. Fins ara s’havia cregut guanyadora i, en realitat, ho era. Havia aguantat ferma els silencis de moltes nits i les xardoroses tardes d’estiu. Quan arribava la marinada al captard, l’aire fresc la reviscolava i la bressolava. Com esperava cada tarda aquella marinada revivificant.
Un petit murmuri d’aigua havia corregut fidel i constant als seus peus, l’havia acaronat i ajudat a dormir dient-li cada vespre un “bona nit” silenciós. Els ocells s’anaven encalmant també vora seu i es preparaven cada vespre per dormir ben arrecerats, després de la barrina i la piuladissa que havien organitzat durant una bona estona fins a trobar el lloc adequat on ajocar-se. Els perfums dels camps, les infinites tonalitats dels verds i el cant del rossinyol cada matinada sortien al seu encontre. Cada sortida de sol era una salutació joiosa entre les diverses fulles dels vells plataners que, com atents soldats en formació, custodiaven aquells vell canal que donava vida i riquesa a una plana d’Urgell, ara molt fèrtil però tan desèrtica, aspra i eixuta en altres temps. Per algun motiu li deien “el clot de l’ infern” abans de l’arribada de l’aigua! Cada arbre plantat llavors feia la funció pràctica d’aguantar les parets del canal i regalava la seva ombra fresca a l’aigua i l’aigua li retornava el present en forma de vida. Es necessitaven mútuament i convivien plàcidament.
Però anava arribant tímidament la tardor i aquella fulla n’era ben conscient. Anava veient com les seves veïnes –i ella mateixa- anaven canviant de fesomia i de color. Agafaven una altra tonalitat, com si un pintor invisible anés barrejant colors i comencés a esquitxar els verds amb tons marrons, daurats, taronges o rogencs. No quedava pas malament l’espectacle!, pensava. No deixava de tenir el seu encant tota aquella transformació del paisatge. Però tot allò li feia venir una mica de nostàlgia perquè ja no tornaria a escoltar el cant monòton de les cigales tensant hores i hores les cordes del seu instrument musical. D’aquí poc temps ja no podria tornar a veure l’aigua corrent als seus peus, entre algues que ballaven al ritme de la corrent. Tot allò era un lloc tranquil i serè que havia après a estimar i on s’hi sentia molt a gust. Per a ella aquell lloc tenia una espècie d’encant màgic i ara li sabia greu haver-lo de deixar.
Perquè aquesta era la qüestió de fons. La qüestió era que el rumor del silenci es transformaria en silenci total, profund i infinit. La gran qüestió era que començava a tenir consciència que s’apropava la seva fi. Que aquella tardor que s’havia presentat una mica sobtada era el presagi i l’inici d’una fi per a ella i per a totes les fulles caduques dels plataners. Sabia d’altres fulles que tenien més sort i duraven més temps; que tenien la sort de tenir una vida més llarga i poder gaudir més temps dels sons de la natura, aquells sons que s’escolten quan sabem callar, quan sabem abstreure’ns d’altres sorolls de la vida que ens acostumen a pertorbar. A les fulles, a les persones, a tots.
Semblava que ja havia arribat el moment i ja veia que res no seria igual. Que canviava el temps, el paisatge, la temperatura, els colors, la llum, el món sencer. Se n’havia d’anar fent càrrec i n’havia de ser ben conscient. Ara només calia que busqués la manera de morir dignament. Sabia que no era res més que una petita fulla dels milions i milions de fulles que hi ha als arbres i que, arribades en aquest moment, comencen a morir. Era ben conscient que formava part d’aquesta gran fàbrica d’aliment que és la natura, que havia fet molt decentment la seva funció i que, un cop acabada, havia de deixar pas a un altre cicle, a unes altres fulles, a unes altres plantes, a uns altres arbres que farien el mateix que han fet tots ells durant aquest temps. La roda del temps girava i girava i girava…
La mare natura li havia explicat la lliçó i ella la portava ben apresa des del moment de néixer, sense haver necessitat de cap classe magistral. Sabia prou bé quin era el procés: es tractava de que el pare arbre agafés aigua del sòl a través de les arrels, diòxid de carboni de l’aire a través dels seus porus i els de les seves germanes fulles i, aprofitant la llum del sol com energia, fabricar glucosa a partir d’aquests components. La glucosa és aquell tipus de sucre que les plantes fan servir com aliment, per produir energia química i com una espècie de petits totxos per construir les seves estructures. De tot aquest procés els humans n’havien dit fotosíntesi, una paraulota grega que significa “unir amb la llum”. Havia fet, doncs, una funció molt digna i veia que la seva vida havia valgut la pena, que no havia viscut en va durant aquest mesos. Una part d’aquest procés tan important l’havia fet ella perquè era una fulla i eren justament elles les encarregades d’aquesta funció gràcies a una molècula anomenada clorofil·la. La clorofil·la és de color verd i per això ella era tan verda, tan brillant, tan jove i tan bonica abans. Havia après també que els animals no poden fer fotosíntesi i per això han de menjar plantes o altres animals que, a la vegada, han menjat plantes per poder obtenir glucosa. Quina gran roda que és la vida i quantes anelles que té! Ella era conscient de que no era res més que una petita baula d’aquesta gran cadena de la vida. Es conformava amb això i només amb això. Ja en tenia prou.
Ha arribat definitivament la tardor, els dies es fan cada cop més curts i la llum és cada vegada menys intensa. És d’aquesta manera que els arbres “saben” que s’han de preparar per l’hivern, un temps en què no hi ha suficient llum i aigua per a fer la fotosíntesi. Per això descansaran i viuran de les reserves acumulades a l’estiu. Ha arribat el temps de tancar la fàbrica de menjar i acomiadar aquest fidels treballadors, que són les fulles. Una llàstima, però ja sabia que aquest era el seu destí. Des que va començar a créixer a la primavera ja es va anar preparant per a la tardor. Ella coneix prou bé la seva pròpia naturalesa i també sap que a la seva base hi ha una capa de cèl·lules especials anomenada capa d’escissió o separació. Durant tot l’estiu, sentia que aquests tubets que passen a través d’aquesta capa –com una espècie de venes plenes de sang i de vida- li han anat portant aigua i extraient l’aliment produït cap a l’arbre. Una comunicació intensa i molt fructífera. Arribada la tardor, les cèl·lules de la capa d’escissió comencen a créixer i formen un material semblant al suro, reduint i finalment tallant el flux entre la fulla i l’arbre. Li havia arribat aquest moment. Ho sentia. La glucosa i els productes de rebuig ja no circulaven, i sense aigua fresca, la clorofil·la començava a desaparèixer. Notava com una espècie de tap que, a mesura que es feia més gros, feia que les cèl·lules de la capa d’escissió comencessin a desintegrar-se. Només li quedaven ja uns filets que la sostenien. Prou que mirava d’aferrar-se tan fortament com podia, però notava que les forces li minvaven d’un dia per l’altre.
Ara només quedava procurar morir dignament i procurar que la caiguda no fos massa traumàtica. Podia esperar un cop de vent fort o una simple brisa per acabar-ho tot. Si badava gaire, en qualsevol moment el simple efecte de la gravetat s’encarregaria de fer-ho perquè ja no li restaven forces per a res més. Podia triar la seva fi. S’estimava més triar-la. I va decidir aprofitar una tarda de marinada per despenjar-se suaument, dir un adéu nostàlgic a les seves germanes fulles i al seu pare arbre, i deixar que el vent se l’emportés cel enllà…
Va deixar que l’aire mig enterbolit d’una tempesta que semblava acostar-se la gronxés una bona estona. Tan aviat pujava cel amunt com estava a punt de tocar a terra. Pensava que era el millor moment per aprofitar veure indrets nous, veure les coses des de perspectives diferents, acabar la vida pujant a un globus que li fes la darrera passejada. Mentre es gronxava somreia. Era una excel·lent manera d’acabar la vida amb una bona passejada. De cop i volta, però, una ventada frenètica la va fer aterrar ràpidament. Sentia com si hagués pujat a un tobogan meravellós que la duia ràpidament d’ací d’allà, un tobogan que la sacsejava prou fort com perquè s’espantés una mica. No havia pensat en un aterratge tan forçós com aquell que la va deixar a terra mig baldada. Allà va quedar mig estabornida i va tardar una bona estona en refer-se. Va quedar-se quieta i pensativa. Sabia que aquella era la seva tomba i que es quedaria per sempre al peu d’aquell camí per fer-se terra amb la terra, tornar a aquell lloc misteriós d’on tots hem vingut. Sabia que allà es podriria i, com a molt, seria adob i vida per alguna altra planta. Tampoc estava pas tan malament haver caigut on havia caigut, va pensar. Si més no veuria passar gent diversa, gent que cada dia enfilava delerosa aquell camí tan bonic arran d’aigua. Uns corrent de pressa, altres passejant poc a poc; uns en bicicleta sols i altres en grup. Encara podria escoltar alguna conversa interessant i potser sentiria fins i tot l’escalf d’algú que passaria prop seu.
Així va restar un parell de dies. Silenciosa, pensativa, rumiant la seva vida i preparant la seva mort definitiva, que arribaria amb les primeres pluges que la deixarien molla i arraulida a peu de camí. Creia que eren els seus darrers pensaments quan, de sobte, va veure que s’apropava un grup de nens amb els mestres. Havien sortit a veure i gaudir de la natura i els havien imposat com a deure recollir fulles diverses per un mural que haurien de fer a la classe. Va sentir una gran alegria quan un dels nens es va atansar, va fer un crit ben fort d’alegria i va dir: Mireu quina fulla tan maca que he trobat! Es va ajupir, la va plegar amb molta cura i la va guardar enmig de dos fulls de paper. I allà la tenim, tota orgullosa i satisfeta en una aula d’un col·legi, a la vista de tothom i contemplada cada dia per una colla de petits ulls observadors i desperts. I el que és millor: podent anar cada dia a classe i aprendre moltes més coses amb aquelles lliçons tan interessants d’aquells mestres tan savis.
