A PEU

Popularment fer el mico és sinònim de fer el ridícul. És tan grotesc i ridícul el que estem  veient aquests darrers temps en el panorama polític espanyol que, si ho mirem amb una mica de perspectiva, ningú ho pot entendre. Espanya està immersa en un mar de merda i corrupció que està a punt d’ofegar-nos a tots perquè ja ens arriba fins al coll i sobreïx per tots costats i, tot i així, sembla que l’únic objectiu que tenen molts és el procés català. Corren i fan córrer tots els Consells d’Estat, tots els tribunals Constitucionals, tots els Consells de Ministres per prohibir i prohibir tot el que es pugui prohibir. Com deia algú, si ens descuidem ens prohibiran fins i tot la castanyada i sortir de casa el dia 9N per si a algú se li acut anar a posar una papereta dins una urna per a poder expressar el seu pensar (de moment això encara no ho han prohibit).

Falten 9 dies pel 9N i, com si no tinguessin problemes més greus, es preocupen d’enfocar l’òptica cap a Catalunya per tapar una mica els greus problemes que tenen i els cassos de corrupció que se’ls mengen vius. Els faria falta obrir l’òptica i veure les coses amb una mica de perspectiva. El seu desig seria convertir-nos a tots en micos i tancar-nos dins d’una gàbia per tal de poder-nos controlar i no s’adonen que els qui fan el mico són ells. Falten només 9 dies i no s’adonen que el poble de Catalunya farà allò que vulgui fer i expressarà d’alguna manera o altra el que vulgui expressar (com ha fet ja moltes altres vegades). Ja res no és com abans en què les notícies no corrien, no se sabien fins al cap d’un temps i es podia mentir impunement. Les coses han canviat molt (tot i que no se n’adonen) i ara hi ha internet, xarxes socials, diaris i Tv estrangeres, noves formes d’acció social, al marge o en paral·lel amb les formes clàssiques de representació democràtica, que són possibles mitjançant els ràpids i incontrolables avenços de la tecnologia de la comunicació. No volen adonar-se que els micos que ells voldrien tancats en una gàbia (sords, muts i cecs) ara tots tenen telèfons mòbils, internet i, per tant, es comuniquen amb tot el món en qüestió de segons. I el món sencer veu i veurà a l’instant tot el que està passant i prendrà nota del ridícul que fan amb les seves ànsies de posar portes al camp amb prohibicions sense sentit. Catalunya cada dia es més observada per tothom i analitzat amb curiositat el procés democràtic que està fent. Algú ha dit que possiblement som pioners en molts aspectes i per aquest mateix motiu som tan observats.

Em sembla que nosaltres mirem les coses dins d’un context molt més ampli i no som el peix que només veu el que hi ha dins de la peixera. Nosaltres tenim tot l’oceà com a perspectiva i per això volem sortir d’aquesta peixera que ens limita per totes bandes. No estem conformes amb el que veiem, amb el que tenim i amb com es fan les coses i volem canvis profunds. No estem conformes amb les coses tal con van, tal com són i per això busquem i tenim ànsies de millorar. I no som únicament nosaltres, sinó que constantment surten focus d’aquest tipus en moltes parts del món (primaveres àrabs, els indignats, Brasil, Hong Kong, Síria…). El món vol canvis substancials en molts sentits i els necessita urgentment si no volem que arribi a un col·lapse total. Ni Europa sembla adonar-se’n, ni semblen adonar-se’n alguns governs que segueixen les polítiques de sempre i no fan absolutament res per canviar. Encara estem lluny de comprendre les conseqüències a llarg termini d’aquest immobilisme. Només faltaria que ens paréssim una mica davant les estadístiques sobre la pobresa mundial que han sortit aquests dies.

Aquí a Catalunya el dia 9N farem un intent de canviar coses amb tota l’oposició -haguda i per haver- del Govern d’ Espanya i d’una colla de partits que segueixen miops i que es contradiuen vergonyosament amb el que prediquen (Podemos, per exemple) i que parlen de transformar la situació. Ara que tenen una ocasió d’or per donar suport a una causa com la nostra, es fan enrere porucs davant la casta que tant critiquen. En el fons  sembla que aquest statu quo ja els vagi bé a tots i pensen que “qui dia passa, any empeny”. Tots estan més atents en el seu propi hortet i en la seva pròpia peixera (això de perdre vots els fa una por esgarrifosa!) i no s’atreveixen a mirar cap a fora i amb perspectiva de futur. No saben comprendre les conseqüències pràctiques a llarg termini d’aquestes actituds temoroses i porugues. En lloc d’avançar-se als esdeveniments deixen que els fets els passin pel damunt. Llavors es lamentaran d’haver estat tan curts de vista. I tant que se’n lamentaran!

Mariano Rajoy està nerviós. De no dir res, de no fer res, de fer només de Don Tancredo, ha passat a posar-se una mica nerviós amb el que està passant a Catalunya i ha obert una mica la boca aquesta tarda al Senat. Se’l notava nerviós i enfadat, llençant a l’aire un un reguitzell de preguntes:

“Que vol dir que he de fer una proposta?? S’ha de donat alguna cosa a tot aquell que anunciï un referèndum il·legal?? I què és el que s’ha de donar?? S’ha de donar alguna cosa a canvi d’anunciar una convocatòria il·legal?? Vol dir que els he de donar el pacte fiscal?? No em parli del model federal perquè no els convé… Què faria vostè??”.

Ha conclòs amb les següents paraules, que han sonat com a epitafi:

A Catalunya només li puc oferir “la Constitució i la llei”. “Què més es pot oferir?

Doncs miri, Sr. Rajoy: vostè, per no oferir, no ofereix res. Vostè és un estaquirot plantat enmig de la plaça que no ha sabut gestionar la mala maror creixent. La única cosa que fa és escudar-se en la llei i la Constitució per dir NO a tot. No sap que “Llei no és sinònim de justícia”. Vostè no deu saber que hi han lleis absolutament injustes. Que van néixer injustes i segueixen injustes fins que algú no les canvia. El fet de que existeixi una llei durant anys i panys no vol dir que sigui justa i el temps no transforma una llei injusta en justa. Com a molt, fa que la injustícia d’aquella llei perduri en el temps. Res més. Fins i tot podríem dir que moltes vegades el  temps normalment les envelleix, les fa caduques i -si no ho eren en el moment de fer-les- s´hi poden arribar a tornar amb el temps. Vostè no vol canviar cap llei i no dóna cap sortida perquè es pugui canviar alguna cosa.

Les lleis injustes s’han de canviar o derogar. I aquesta Constitució que vostè considera tan sagrada i intocable possiblement s’havia d’haver canviat ja fa temps i s’havia d’haver canviat a fons. Fa temps que ja no serveix. I sap qui l’ha de canviar? Ho ha de fer el poble. I perquè el poble pugui fer-ho, se li ha de donar l’oportunitat i els instruments. I encara que vostè no se’n vulgui assabentar, cada dia hi ha més gent que ho demana. Vostès veuran (em refereixo als dos gran partits, que són qui poden fer-ho) si en fan cas o si segueixen fent el sord… No pateixin, que sortiran altres partits que els arraconaran ben aviat si continuen així.

Vostès han fet servir la llei per al seu profit. Han fet un sistema de lleis en el que només es pot tocar allò que a vostès els convé. I ja es veu que no els convé tocar res perquè, amb aquestes lleis, s’han omplert i s’omplen la butxaca uns quants vius i barruts. El seu partit n’és un bon exemple, Sr. Rajoy, tot i que no ho vulguin reconèixer i li sembli que demanant perdó ja n’hi ha prou. Tothom sap sota quines pressions es va fer aquesta Constitució i tothom sap que amb aquestes condicions no es podien fer unes lleis justes, per més que en aquells moments molta gent les votés, degut al moment en què en vivia. També Franco feia lleis. I totes les dictadures en fan. I fan Constitucions. I no pas per això són totes justes. Qui ha d’acceptar i votar les lleis que ens regeixen és el poble, cosa que a vostès els fa molta por preguntar directament perquè potser els farien fora. Molts ciutadans estan massa tips de lleis injustes i manipulades; de partits podrits, d’un sistema que no s’aguanta per enlloc i de maneres de fer política com la que es fa. Estan farts del que fan vostès i del que no deixen fer.

A finals dels anys 60, el psicòleg Martin Seligman va realitzar un experiment. Dins d’una caixa de laboratori, un gos era exposat a xocs elèctrics que no podia evitar. En canvi, en una altra caixa, un altre gos sí que podia interrompre aquests xocs prement una palanca. Més tard, els gossos eren situats sobre una superfície electrificada de la qual podien escapar simplement saltant una petita barrera. El gos que havia pogut controlar els xocs la saltava, mentre que l’altre gos, en lloc de buscar la sortida exitosa a la situació adversa, romania allà aguantant les descàrregues de manera passiva. Havia, doncs, “assimilat” la seva indefensió.

Això és exactament el que ens ha passat durant molts anys: ens han fet sentir indefensos i semblava que ens hi havíem conformat. Aquest psicòleg batejava aquesta actitud amb el nom d’ “indefensió apresa”.Si ho volguéssim expressar amb altres paraules, podríem dir que hem après a comportar-nos passivament davant de moltes situacions que ens haurien d’haver revoltat. Ens semblava que no podíem fer res i que no teníem capacitat de resposta, tot i que hi hagués oportunitats, per poder-nos ajudar a nosaltres mateixos.

Aquesta espècie de “tantsemenfotisme” sembla que aquí a Catalunya ha començat a canviar, degut a que ens han fet sentir indefensos, maltractats i menystinguts de manera tant evident i injusta que una bona majoria ha arribat a la conclusió que cal dir prou i al convenciment de que fins aquí podíem arribar. A partir d’ara molta gent està disposada a fer alguna cosa més que restar amb una mà damunt de l’altra sense fer res. Hem començat sortint al carrer unes quantes vegades sense que a Madrid se n’hagin volgut assabentar. Hem fet intents de tota mena i ens hem mirat de carregar de raons. I res de res. Tot al contrari: sembla que encara vulguin collar més i que facin tots els intents possibles per ofegar i frenar de la forma que sigui els intents del poble català per tirar el país endavant.

Han volgut fer evident que les regnes i el control del poder els tenen ells. I ho demostren sempre que poden i cada cop més, fent gala de tota la fanfarroneria, petulància, insolència i arrogància que aquest govern del PP sap tenir. Ens han buscat les pessigolles i han buscat –no sé si conscientment o inconscient- totes les  formes possibles per revoltar-nos i a fe que ho estan aconseguint: a través del Tribunal Constitucional, d’una bona part dels jutges, de la Fiscalia, de la Guàrdia Civil, de la Policia Nacional, de la interpretació esbiaixada de les lleis, del joc brut del CNI, de l’ Agència Tributària, dels mitjans de comunicació comprats i afins al que s’anomena “poder de l’ Estat”, de la manipulació mediàtica constant, de les mentides i fent servir les clavegueres per on ells s’hi mouen tan i tant bé. Ho han fet servir tot i no han aconseguit parar aquest procés de llibertat i d’alliberament en el que estem immersos. Tot al contrari: han revoltat encara més els ànims i han fet sorgir la ràbia continguda davant l’evidència de tanta injustícia en tots els àmbits. No han complert les promeses de donar-nos allò que ens deuen i colgant-nos de mentides. Segueixen fent uns pressupostos clarament lesius pels interessos de Catalunya, segueixen robant-nos cada cop que poden (per més que no ho vulguin reconèixer). Ara ja ningú no es creu les seves promeses i malfiem de les seves intencions perquè sabem que sempre són dolentes. Sembla que, per fi, molta gent ha començat a sentir-se lliure per expressar-se. I, si no, ja em direu d’on han sorgit aquestes ànsies  per voler votar que es noten d’un temps ençà. És simplement voler tenir capacitat de decisió i fer el que ens sembli millor davant d’una situació que considerem injusta i insostenible. La indignació social davant de tanta corrupció, de tanta ineficàcia i de tantes males arts sembla que vulgui donar un pas més i molta gent s’adona que ja no n’hi ha prou en sortir al carrer. Saben que cal fer alguna cosa més i estan disposats a fer-la. Votar és una alternativa i la volen fer servir per posar en evidència al govern espanyol davant d’Europa i de tot el món que no volen seguir així.

Per això és important el 9N. Ho és la unitat dels partits en aquest tema, la pressió de la societat civil i la ferma determinació de tirar endavant tots junts el procés iniciat. Cadascú que hi digui la seva, però que no es perdi la unitat perquè, si no, estem pells. Almenys veurem on és cadascú i qui hi ha a cada lloc. Servirà per fer un retrat robot del que vol la societat i els resultats que vagin sortint posaran cadascú al lloc que triï i s’acabarà el cinisme de molts brandant ostensiblement la Constitució i omplint-se la boca constantment amb la paraula Democràcia, que la fan servir molt i no saben el què vol dir.

Relat acabat de publicar al número especial dedicat a la TARDOR de la revista LA LLUNA EN UN COVE –Revista de Relats en Català.

“La lluna en un cove”, revista de relats en català, publica els seus continguts sobre paper i es fonamenta sobre un projecte cultural independent, que té com a finalitat la promoció i la difusió de la cultura i de la literatura en llengua catalana, sense tenir en compte ni la procedència dels col·laboradors, ni el seu lloc de residència, ni la varietat dialectal per ells utilitzada.“La lluna en un cove” (“LLEUC”), revista literària en català. ~ Direcció: Loïç Miquel Pérez-Muñoz. Disseny i maquetació: El Punt Vol·lat. Edició: Editorial “El Toll”

—————————————————————————————-

S’ho veia venir. Feia molts dies que aquella fulla del vell plataner sentia que se li estaven acabant les forces i una espècie de tristor, barrejada amb la fatalitat de qui se sent finalitzant un cicle, rondava pel seu cap. Quedaven lluny aquells dies de primavera en què, poc a poc però amb força, cada dia obria una mica més els ulls a una nova vida, amb una alegria esperançada que ningú semblava poder parar.

Durant aquests mesos de plenitud  intensa havia passat, però, moments de tota mena: d’intensa esplendor, de solitud i silenci, de vaivens intermitents, de pluges i de sols, d’alguna pedregada que l’obligà a agafar-se fort per no caure. Havia sobreviscut a tot. Fins ara s’havia cregut  guanyadora i, en realitat, ho era. Havia aguantat ferma els silencis de moltes nits i les xardoroses tardes d’estiu. Quan arribava la marinada al captard, l’aire fresc la reviscolava i la bressolava. Com esperava cada tarda aquella marinada revivificant.

Un petit murmuri d’aigua havia corregut fidel i constant als seus peus, l’havia acaronat i ajudat a dormir dient-li cada vespre un “bona nit” silenciós. Els ocells s’anaven encalmant també vora seu i es preparaven cada vespre per dormir ben arrecerats, després de la barrina i la piuladissa que havien organitzat durant una bona estona fins a trobar el lloc adequat on ajocar-se. Els perfums dels camps, les infinites tonalitats dels verds i el cant del rossinyol cada matinada sortien al seu encontre. Cada sortida de sol era una salutació joiosa entre les diverses fulles dels vells plataners que, com atents soldats en formació, custodiaven aquells vell canal que donava vida i riquesa a una plana d’Urgell, ara molt fèrtil però tan desèrtica, aspra i eixuta en altres temps. Per algun motiu li deien “el clot de l’ infern” abans de l’arribada de l’aigua! Cada arbre plantat llavors feia la funció pràctica d’aguantar les parets del canal i regalava la seva ombra fresca a l’aigua i l’aigua li retornava el present en forma de vida. Es necessitaven mútuament i convivien plàcidament.

Però anava arribant tímidament la tardor i aquella fulla n’era ben conscient. Anava veient com les seves veïnes –i ella mateixa- anaven canviant de fesomia i de color. Agafaven una altra tonalitat, com si un pintor invisible anés barrejant colors i comencés a esquitxar els verds amb tons marrons, daurats, taronges o rogencs. No quedava pas malament l’espectacle!, pensava. No deixava de tenir el seu encant tota aquella transformació del paisatge. Però tot allò li feia venir una mica de nostàlgia perquè ja no tornaria a escoltar el cant monòton de les cigales tensant hores i hores les cordes del seu instrument musical. D’aquí poc temps ja no podria tornar a veure l’aigua corrent als seus peus, entre algues que ballaven al ritme de la corrent. Tot allò era un lloc tranquil i serè que havia après a estimar i on s’hi sentia molt a gust. Per a ella aquell lloc tenia una espècie d’encant màgic i ara li sabia greu haver-lo de deixar.

Perquè aquesta era la qüestió de fons. La qüestió era que el rumor del silenci es transformaria en silenci total, profund i infinit. La gran qüestió era que començava a tenir consciència que s’apropava la seva fi. Que aquella tardor que s’havia presentat una mica sobtada era el presagi i l’inici d’una fi per a ella i per a totes les fulles caduques dels plataners. Sabia d’altres fulles que tenien més sort i duraven més temps; que tenien la sort de tenir una vida més llarga i poder gaudir més temps dels sons de la natura, aquells sons que s’escolten quan sabem callar, quan sabem abstreure’ns d’altres sorolls de la vida que ens acostumen a pertorbar. A les fulles, a les persones, a tots.

Semblava que ja havia arribat el moment i ja veia que res no seria igual. Que canviava el temps, el paisatge, la temperatura, els colors, la llum, el món sencer. Se n’havia d’anar fent càrrec i n’havia de ser ben conscient. Ara només calia que busqués la manera de morir dignament. Sabia que no era res més que una petita fulla dels milions i milions de fulles que hi ha als arbres i que, arribades en aquest moment, comencen a morir. Era ben conscient que formava part d’aquesta gran fàbrica d’aliment que és la natura, que havia fet molt decentment la seva funció  i que, un cop acabada, havia de deixar pas a un altre cicle, a unes altres fulles, a unes altres plantes, a uns altres arbres que farien el mateix que han fet tots ells durant aquest temps. La roda del temps girava i girava i girava…

La mare natura li havia explicat la lliçó  i ella la portava ben apresa des del moment de néixer, sense haver necessitat de cap classe magistral. Sabia prou bé quin era el procés: es tractava de que el pare arbre agafés aigua del sòl a través de les arrels, diòxid de carboni de l’aire a través dels seus porus i els de les seves germanes fulles i, aprofitant la llum del sol com energia, fabricar glucosa a partir d’aquests components. La glucosa és aquell tipus de sucre que les plantes fan servir com aliment, per produir energia química i com una espècie de petits totxos per construir les seves estructures. De tot aquest procés els humans n’havien dit fotosíntesi, una paraulota grega que significa “unir amb la llum”. Havia fet, doncs, una funció molt digna i veia que la seva vida havia valgut la pena, que no havia viscut en va durant aquest mesos. Una part d’aquest procés tan important l’havia fet ella perquè era una fulla i eren justament elles les encarregades d’aquesta funció gràcies a una molècula anomenada clorofil·la. La clorofil·la és de color verd i per això ella era tan verda, tan brillant, tan jove i tan bonica abans. Havia après també que els animals no poden fer fotosíntesi i per això han de menjar plantes o altres animals que, a la vegada, han menjat plantes per poder obtenir glucosa. Quina gran roda que és la vida i quantes anelles que té! Ella era conscient de que no era res més que una petita baula d’aquesta gran cadena de la vida. Es conformava amb això i només amb això. Ja en tenia prou.

Ha arribat definitivament la tardor, els dies es fan cada cop més curts i la llum és cada vegada menys intensa. És d’aquesta manera que els arbres “saben” que s’han de preparar per l’hivern, un temps en què no hi ha suficient llum i aigua per a fer la fotosíntesi. Per això descansaran i viuran de les reserves acumulades a l’estiu. Ha arribat el temps de tancar la fàbrica de menjar i acomiadar aquest fidels treballadors, que són les fulles. Una llàstima, però ja sabia que aquest era el seu destí. Des que va començar a créixer a la primavera ja es va anar preparant per a la tardor. Ella coneix prou bé la seva pròpia naturalesa i també sap que a la seva base hi ha una capa de cèl·lules especials anomenada capa d’escissió o separació. Durant tot l’estiu, sentia que aquests tubets que passen a través d’aquesta capa –com una espècie de venes plenes de sang i de vida- li han anat portant aigua i extraient l’aliment produït cap a l’arbre. Una comunicació intensa i molt fructífera. Arribada la tardor, les cèl·lules de la capa d’escissió comencen a créixer i formen un material semblant al suro, reduint i finalment tallant el flux entre la fulla i l’arbre. Li havia arribat aquest moment. Ho sentia. La glucosa i els productes de rebuig ja no circulaven, i sense aigua fresca, la clorofil·la començava a desaparèixer. Notava com una espècie de tap que, a mesura que es feia més gros, feia que les cèl·lules de la capa d’escissió comencessin a desintegrar-se. Només li quedaven ja uns filets que la sostenien. Prou que mirava d’aferrar-se tan fortament com podia, però notava que les forces li minvaven d’un dia per l’altre.

Ara només quedava procurar morir dignament i procurar que la caiguda no fos massa traumàtica. Podia esperar un cop de vent fort o una simple brisa per acabar-ho tot. Si badava gaire, en qualsevol moment el simple efecte de la gravetat s’encarregaria de fer-ho perquè ja no li restaven forces per a res més. Podia triar la seva fi. S’estimava més triar-la. I va decidir aprofitar una tarda de marinada per despenjar-se suaument, dir un adéu nostàlgic a les seves germanes fulles i al seu pare arbre, i deixar que el vent se l’emportés cel enllà…

Va deixar que l’aire mig enterbolit d’una tempesta que semblava acostar-se la gronxés una bona estona. Tan aviat pujava cel amunt com estava a punt de tocar a terra. Pensava que era el millor moment per aprofitar veure indrets nous, veure les coses des de perspectives diferents, acabar la vida pujant a un globus que li fes la darrera passejada. Mentre es gronxava somreia. Era una excel·lent manera d’acabar la vida amb una bona passejada. De cop i volta, però, una ventada frenètica la va fer aterrar ràpidament. Sentia com si hagués pujat a un tobogan meravellós que la duia ràpidament d’ací d’allà, un tobogan que la sacsejava prou fort com perquè s’espantés una mica. No havia pensat en un aterratge tan forçós com aquell que la va deixar a terra mig baldada. Allà va quedar mig estabornida i va tardar una bona estona en refer-se. Va quedar-se quieta i pensativa. Sabia que aquella era la seva tomba i que es quedaria per sempre al peu d’aquell camí per fer-se terra amb la terra, tornar a aquell lloc misteriós d’on tots hem vingut. Sabia que allà es podriria i, com a molt, seria adob i vida per alguna altra planta. Tampoc estava pas tan malament haver caigut on havia caigut, va pensar. Si més no veuria passar gent diversa, gent que cada dia enfilava delerosa aquell camí tan bonic arran d’aigua. Uns corrent de pressa, altres passejant poc a poc; uns en bicicleta sols i altres en grup. Encara podria escoltar alguna conversa interessant i potser sentiria fins i tot l’escalf d’algú que passaria prop seu.

Així va restar un parell de dies. Silenciosa, pensativa, rumiant la seva vida i preparant la seva mort definitiva, que arribaria amb les primeres pluges que la deixarien molla i arraulida a peu de camí. Creia que eren els seus darrers pensaments quan, de sobte, va veure que s’apropava un grup de nens amb els mestres. Havien sortit a veure i gaudir de la natura i els havien imposat com a deure recollir fulles diverses per un mural que haurien de fer a la classe. Va sentir una gran alegria quan un dels nens es va atansar, va fer un crit ben fort d’alegria i va dir: Mireu quina fulla tan maca que he trobat! Es va ajupir, la va plegar amb molta cura i la va guardar enmig de dos fulls de paper. I allà la tenim, tota orgullosa i satisfeta en una aula d’un col·legi, a la vista de tothom i contemplada cada dia per una colla de petits ulls observadors i desperts. I el que és millor: podent anar cada dia a classe i aprendre moltes més coses amb aquelles lliçons tan interessants d’aquells mestres tan savis.

“LLEUC” 57, especial “Tardor”

Tant els fa veure els carrers i les places plens de gent cridant independència. Ells segueixen immòbils amb la seva. Ningú els fa baixar del burro. “Els que es manifesten avui no representen el poble de Catalunya”, deia la Camacho avui mateix veient la Plaça de Catalunya de Barcelona plena. Segueixen obstinats en dir que tota aquesta gernació no representa res. Aquest no són catalans, ni representen Catalunya, ni res que s’hi assembli. Els únics bons catalans són ells. Els que volen que tot segueixi com sempre, que tot sigui com sempre ha estat i que diuen que no hi ha cap motiu per haver de triar entre el pare i la mare, encara que el pare o la mare (és igual qui sigui el mal tractador) et pegui, et maltracti, et faci passar gana i ni reconegui la teva existència. Res de res! Cal quedar-se a casa, aguantar amb cristiana resignació el que t’ha tocat i fer el que s’ha fet sempre. I la gran raó que donen és que Espanya fa no sé pas quants segles que existeix (segurament que ja existia abans de la creació del món, tot i que ells no ho sabessin). O sigui: com que Espanya existeix des de l’eternitat més eterna… no hi ha cap necessitat de moure’s.

Tant els fa que molta gent vulgui moure’s i hi tingui tot el dret. Tant els fa que potser fins i tot sigui una gran majoria qui ho vulgui. D’això no cal ni parlar-ne. Res de res! No, no i no! És igual que molts vulguin dir Sí i Sí. Que no se’n parli més. No es pot fer res, no es pot opinar, no es pot votar, no es pot obrir la boca. La democràcia no és res de tot això. L’autèntica democràcia és que tot segueixi com ells volen que segueixi. No s’atreveixen a dir-ho, però consideren que ja estem prou de sort que ens deixin viure, que ens deixin existir. Que encara gràcies de tenir tot el que tenim i que som prou afortunats. Que ens queixem de vici. Que som uns victimistes. Que mai en tenim prou i no estem mai contents…Van pel món de perdona-vides i dient-nos que hauríem d’estar prou orgullosos de ser espanyols i que – a més- n’hauríem d’estar ben agraïts.

Tant els fa que el món canviï i que nosaltres tinguem ganes de canviar certes coses. Ells no ho veuen,  no poden canviar i no deixen que els demés canviïn perquè creuen fermament que vivim en el millor dels mons possibles. Per tant, res no pot, ni cal canviar, ni poden entendre que altres sí que vulguin fer-ho. Com poden voler marxar, si Espanya és l’ Arcàdia, el paradís més feliç que el paradís terrenal de la Bíblia! Mira que hi ha catalans desagraïts!

Tant els fa que faci anys i panys que molts vulguin marxar d’aquesta Espanya maltractadora, altiva, poc justa i que no reconeix els altres com a iguals, sinó que només els reconeix com a súbdits. No ha volgut reconèixer mai que hi hagi molta gent que vulgui marxar; que no ha volgut escoltar veus que li han dit ben fort i ben clar; que ho han demanant una i cent vegades, que ho hagin escrit, que ho hagin intentat. No hi ha hagut manera… Mai han volgut escoltar ni els de dretes ni els d’esquerres. Ni abans ni ara. No és estrany que no ho pugui entendre gent tan justeta i illetrada del PP com José María Aznar, José Antonio Monago, José Ramón Bauzá o Alberto Fabra i CIA. Ho és una mica més, que tampoc ho entengui gent aparentment més moderna, llegida, viatjada i oberta del PSOE com Leguina, Felipe González o Alfonso Guerra i CIA. I ja no parlo de gent d’alguns altres partits que només van a buscar la poltrona i el diner fàcil que cau cada final de mes. Tampoc s’entén massa que no hi hagi cap intel·lectual espanyol (n’hi ha algun de perdut que em vulgui portar la contrària?) que en vulgui saber res. La majoria d’ells: “no saben, no contestan” o en són totalment contraris. És com una misteriosa impossibilitat natural i consubstancial en el fet de ser espanyol que els inhabilita; és com si no tinguessin orelles, ni ulls, ni cor, ni cervell, ni sensibilitat, ni res. Una incapacitat natural que els incapacita per copsar altres realitats que no siguin les acostumades, les familiars i les de sempre. Tot el nou els fa una por terrible i irracional.

En aquest aspecte –com en tants altres. hem retrocedit molt. Massa.  Per això vull acabar amb un article de José Martínez Ruiz, Azorín, que va escriure quan encara era un jove escriptor tot just arribat de la seva terra valenciana i que sembla que encara guardi record dels seus orígens, de les seves arrels i de la seva historia. Quan ho va escriure, encara no estava contaminat per un franquisme que ho va anar envaint tot i que va deixat aquesta terra erma que tenim avui. A veure si això fa pensar una mica a alguns cervells tancats…

En su integridad (1931)

Digamos dos palabras -sin importancia- acerca del asunto Cataluña. Para decidir en el asunto Cataluña se puede leer o no leer; se puede leer mucho o no leer nada. Si no se lee nada, se acepta el resultado de un largo proceso de siete siglos y se da el fallo favorable a Cataluña; si leemos, habremos de encontrarnos, frente a nosotros, pobres lectores, con una ingente montaña de papel. […]

Todas las disciplinas: la historia, el derecho, la filosofía de la historia, la historia del derecho, la estética, la etnografía, el folklore, la poesía erudita, la poesía popular, la novela, la sociología, el derecho consuetudinario, la filología; todas las disciplinas, en suma, estudiadas para demostrar que Cataluña tiene una vitalidad propia, que Cataluña es una nación. […]

Las teorías que antaño corrían como válidas han sido reemplazadas por teorías nuevas. Creíamos conocer el ideario de los catalanistas, y tenemos que estudiar de nuevo sus programas; otras doctrinas están

ahora en curso. Los hombres se suceden y las ideas también. Y en este gigantesco remolino, a lo largo tan sólo de los últimos cincuenta años, por encima de la muchedumbre de nombres de políticos y de teorizantes, emergen en la memoria los nombres de Mañé y Flaquer, Almirall, el doctor Robert, Prat de la Riba, Maragall, Torras Bages, Cambó, Rovira y Virgili… ¡Qué vida tan intensa la de esta nación desde hace siete siglos!

La ondulación de la historia de Cataluña es interesante; nada más curioso e instructivo. Seguir las fluctuaciones de la nación catalana desde la Edad Media hasta el presente es contemplar el más bello panorama. […]

Una historia de siete o más siglos, […] y cuatro centurias de inquietud. De inquietud para Cataluña y de preocupación para el resto de España. No ha habido sosiego ni para Cataluña ni para el resto de España en ese largo período. […] Y es hora de que la inquietud y la preocupación terminen. Cataluña tiene derecho a vivir su vida. El resto de España debe, sin más dilación, hacer que Cataluña viva su vida. […]

De l’article de José Martínez Ruiz, Azorín (Monòver, Alacant, 1873 – Madrid, 1967), inclòs a Crisol el 19 d’agost de 1931. (Copiat de peces històriques triades per Josep Maria Casasús)

Trobaríem avui a la premsa de Madrid opinions com la del gran articulista espanyol de la seva generació?. Em sembla que, ni mirades amb lupa, en trobarem cap. Quina vergonya d’ Espanya! Com no voler-ne marxar?

Aquesta España del PP (amb una bona ajuda d’altres partits del mateix estil) cada dia s’assembla més a la del Caudillo (aquell “de España por la gracia de Dios”). En direu que exagero molt. Em direu que en aquell temps no hi havia Constitució i que la única llei era la de l’embut, que Franco es cuidava prou bé de fer complir. Em podeu dir que no hi ha punt de comparació i que en aquell temps les coses anaven d’una altra manera. Em podreu dir que llavors no hi havien partits i ara sí. Que llavors no hi havia llibertat de premsa i ara sí…  ¿N’esteu segurs que, tal com anem, no tornem cap a una llei de l’embut semblant a aquella i cap al model de “l’ordeno i mando” i de la testosterona, això sí, fet amb més elegància i a l’empara d’una Constitució que serveix per al que els convé?

Veient el que anem veient en aquests darrers anys podem comprovar que tenim uns intèrprets oficials de les lleis que els fan dir el que ells volen, quan volen i que són els primers en saltar-se-les quan els interessa. Han anat llimant i rosegant de forma tan descarada tot tipus de drets (personals, polítics i socials) i han anat conformant un tipus d’informació tan uniforme i unànime en alguns temes que a mi em recorden altres temps. Vocabulari, expressions, maneres de comportar-se certs polítics, certs periodistes, certes cadenes de TV, certs  “intel·lectuals” de pacotilla fa que es desprengui força pudor d’alguns llocs. Per exemple, avui mateix podem llegir que els acadèmics de la RAE han decidit canviar subtilment el concepte de certes paraules de contingut polític: un “plebiscit” ja no és exactament el que era; un“referèndum” tampoc””; i la “sobirania nacional” ha desaparegut del diccionari (deu ser per allò de “muerto el perro, muerta la rabia”); varia el concepte de termes  com “nacionalitat”, “Estat”, “Estat federal”, “democràcia”, i alguns més…

Quan alguns membres del govern del PP -o alguns polítics d’altres partits que sembla que haurien de cantar altres melodies- parlen per la tele, fan rodes de premsa o es reuneixen d’urgència per fer corrents i de pressa decrets que són sempre només per prohibir coses, em fa l’afecte que som en altres temps i que només els falta dir: “Nos llena de orgullo y satisfacción volver a tiempos y modos anteriores, que esos sí que eran buenos tiempos”… L’ ADN que molta d’aquesta mala gent que ens governa porta a la sang és -sense cap mena de dubte-  el dels “padres fundadores” d’aquelles èpoques passades i que – sense adonar-se’n-  els surt de dins el franquisme que porten a la sang cada cop que obren la boca o firmen un decret. Només els fa falta dir: “Queridos vasallos nuestros, aquí nadie se mueve sin nuestro permiso. Nosotros somos los que sabemos lo que es mejor para vosotros. Vosotros no sois nadie sin el resto de los españoles. Y como el resto de los españoles no quieren esas cosas raras que vosotros quereis… pues nada, a callar, a obedecer y cada uno calladito para su casa”.

I em pregunto: Seré només jo que tinc aquesta sensació quan els escolto?

No sé si són curts d’enteniment i de  gambals o són directament estúpids. Però fan molts mèrits per tal de que els puguem considerar així. Com diria aquell, no són més rucs perquè no han estudiat per ser-ho… Em refereixo a alguns governants espanyols en especial. No cal dir noms perquè són públicament coneguts i considerats. El seus cervells aniran directament a algun museu de la ciència per a ser estudiats!

Ens volen governar a cops de bastó i volen fer entrar el clau per la cabota.Volen fer creure que per damunt de tot hi ha unes lleis que en diuen Constitució i que són més sagrades que la mateixa Bíblia, l’ Alcorà i tots els llibres sagrats junts. Creuen només en la lletra de llei i no en volen saber res de l’esperit. No entenen que “el dissabte va ser fet per a l’home i no pas l’home per al dissabte”. No entenen que ells no són qui ens han de donar els drets sinó que els drets ja els tenim de sempre. Com diu una frase que he vist que corre per aquí: “Un dret no és allò que algú t’ha de donar, sinó que un dret és allò que ningú t’ha de prendre”.

Es pensen que són els guardians del foc sagrat, quan no han après ni tan sols a encendre foc. Són els que creuen que la manera de governar és posant portes al camp, dics de contenció de tota mena, fer lleis i més lleis per prohibir, dir a tot que no i procurar de que cap corder s’escapi del seu ramat. Perquè ens consideren el seu un ramat.

No saben que els ocells volen per damunt de les tanques, que les riuades s’emporten els murs i que el temps es cuida prou de posar les coses al seu lloc. No s’adonen que quan un poble creu de veritat en la seva llibertat, al final l’aconsegueix. Tardarem més o menys, però tot arribarà…

A aquesta gent se’ls pot aplicar la famosa Teoria de l’estupidesa que va desenvolupar el professor d’història del pensament econòmic Carlo Maria Cipolla en una llibret titulat Allegro ma non tropo. Aquesta teoria científica considera que la majoria de coses dolentes passen per causa de l’estupidesa humana d’alguns. L’autor ens cita Cinc Lleis de l’Estupidesa, que són simplement genials:

1a Llei. Sempre subestimem el nombre de gent estúpida. Persones que havíem pensat que eren racionals i intel·ligents, de sobte resulten ser estúpides sense cap mena de dubte. I  cada dia ens veiem afectats en qualsevol cosa que fem per gent estúpida que invariablement es apareixen en els llocs menys apropiats.

2a Llei. La probabilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la persona.

3a Llei. “La Llei d’Or”. Una persona estúpida és algú que ocasiona dany a una altra persona, o un grup de persones, sense aconseguir avantatges per a ella mateixa, o fins i tot resultant-ne danyada ella mateixa.

4a Llei. La gent que no és estúpida sempre subestima el poder que tenen els estúpids de causar dany. Constantment obliden que, en qualsevol moment i sota qualsevol circumstància, el fet d’associar-se amb gent estúpida invariablement constitueix un error que els costarà molt car.

5a Llei. Una persona estúpida és la persona més perillosa que pot existir. És conegut per tothom que la gent intel·ligent, sense importar el perillosos que poden arribar a ser, són predictibles, mentre que les persones estúpides són tot el contrari.

I com deia també el famós Murphy en les seves lleis:  «Si aquesta persona té una manera de cometre un error, el cometrà». I la millor mostra i espècimen d’aquest govern d’ineptes i d’estúpids és “l’home de la pantalla de plasma”. La possibilitat que tenia Espanya d’elegir els pitjors governants és va donar un altre cop. Com les lleis de Murphy, que s’acompleixen sempre!

Avui he rellegit Pere Casaldàliga. De tant en tant, m’agrada agafar algun llibre seu i rellegir algun fragment o algun poema. Sempre hi trobo frases brillants, pensaments profunds i interessants, conceptes vigorosos que quasi sempre em fan pensar una llarga estona. Casaldàliga té la virtut de dir grans veritats amb frases curtes i contundents i mostrant en tot moment un grau tan alt de llibertat interior que fa que pugui dir el que vulgui i de la manera que vulgui, sense pensar en com s’ho prendran (o potser sent ben conscient de com s’ho prendran) els que l’escoltin o el llegeixin.

Demà és el 12 d’Octubre i, com cada any, alguns celebraran el mal anomenat Descobriment d’Amèrica i coses semblants. Fets que, vistos en perspectiva, trobo que es fan difícils de celebrar i de digerir. Cal tenir un bon estómac per celebrar tots els crims i les barbaritats que es van cometre a Llatinoamèrica. Però es veu que hi ha gent que tenen un bon païdor! El mateix Pere ens recorda que l’Agenda Llatinoamericana i Mundial va néixer per estimular la consciència i l’actuació alternatives. I aquella consciència i aquella actuació es traduirien en el servei a les Grans Causes, de la Nostra Amèrica, del Tercer Món, del Món.

Avui he tornant a llegir uns versos de Casaldàliga en un llibre editat a Nicaragua que es titula “Cantares de la entera libertad” i que va escriure a l’any 1984 dedicat al que ell en diu la “Nueva Nicaragua”. Diuen:

¡Ay frágil Libertad,

espacio donde el aire se hace incómodo

como un útero abierto!

La llibertat, si és autèntica, sempre és incòmoda. Incòmoda per a un mateix i potser encara més per als altres. La llibertat demana, reclama i necessita sempre el seu espai, que no sempre és comprés pels demés que, a la vegada reclamen l’espai de la seva pròpia llibertat. Quan una persona no se sent lliure, quan la major part d’un poble no se sent lliure i reclama un espai de llibertat propi perquè la que té la veu insuficient, està fent un pas per a créixer i per a ser allò que vol ser. I és aquest xoc d’aspiracions el que fa que es creï un espai i un incòmode on sembli que es faci difícil respirar. I, per altra banda, és el desig d’aire nou el que es busca per a poder seguir respirant i vivint.

L’espai sempre incòmode de la llibertat !, que diu Casaldàliga. La vida i l’obra del Pere Casaldàliga és la d’un home lliure del que en podem aprendre molt i la paraula LLIBERTAT sempre ha estat present a la seva vida i en la qual ha cregut fermament en tots els moments de la seva vida. L’ Agenda Llatinoamericana d’aquest any 2014 fa de la llibertat el tema i el repte i on hi trobem un text  “a manera d’introducció fraterna”  escrit per Pere Casaldàliga que es titula LLIBERTAT, LLIBERTAT!. on ens torna a recordar unes quantes coses importants:

La primera: Tal com diu Mercedes Sosa “Hermano, dame tu mano, vamos juntos a buscar una cosa pequeñita que se llama libertad” . La Mercedes, amb tendresa revolucionària, qualifica la llibertat com una cosa petitona. Vatua, quina petitesa. Petitona i grandiosa, com el misteri de la llibertat de cada persona i de cada poble i de tota la història humana. Tendrament petitona com un fetus, espantosament gran com l’odi.

La segona: Ai llibertat, llibertat! En nom teu s’han viscut els més bells heroismes i s’han comès les majors iniquitats. Ets bandera de vida i bandera de mort. El tema cal abordar-lo en totes les seves dimensions, cercant conèixer i viure la llibertat integral, que té moltes vessants, que és un do i una conquesta. És als himnes de totes les nacions i a totes les antologies. És essencial a totes les religions. La religió, en darrera instància és el diàleg entre dues llibertats absolutes: Déu i la persona humana. En la fe cristiana, concretament, proclamem que Crist ens ha alliberat per tal que fóssim veritablement lliures. Ell ens va assegurar: “La veritat ens farà lliures”. Ser lliures, fer-se lliures, acollir la llibertat com un procés espiritual i una vivència política és anar humanitzant sempre més la nostra humanitat. Sabent amb esperit autocrític i crític quants són els enemics que assetgen la nostra llibertat; de llibertat a llibertinatge a vegades només hi va un joc de justificacions i aquesta “cosa petitona” mor, com un ocell sense ales, en el nostre cor, en la nostra família, en la nostra feina, en la nostra ciutadania, en la nostra vida personal i en la nostra Societat. I de cop i volta ens descobrim esclaus, esclaus de la por, de l’egoisme, del diner, del consumisme, de l’ambició, del poder…

La tercera: Parlem de llibertat i parlem d’alliberament. No es pot defugir l’alliberament amb espiritualismes o amb personalismes desencarnats. La llibertat és política; a la nostra Agenda és política amb aquella opció clara que propugnen els zapatistes: “sempre des de sota i a l’esquerra”.

La quarta: La veritable llibertat és comunitària, un exercici de relacions que donen i reben. Jo sóc lliure si tu ets lliure. “No hi ha llibertat sense igualtat”. Tampoc hi ha llibertat sense dignitat, una dignitat tantes vegades massacrada per ideologies i sistemes, víctima d’egoismes individuals o col•lectius, però també vencedora amb resistències exemplars que s’obren camí entre reixes, marginacions, tortures i censures. La llista dels màrtirs de la llibertat és infinita.

La cançó de la Mercedes ens ho demana: “anem junts a cercar” la llibertat i l’alliberament. Espavilem la consciència que portem i ens emportem “un poble en la nostra veu”. No ens deixem prendre “aquesta cosa petitona” que garanteix la nostra dignitat. “És la nostra terra la que espera sense distàncies ni fronteres”. Contra tots els tirans, malgrat tots els imperis, indignant-nos cada dia i traduint en actes i processos imparables la nostra indignació.

Definitivament:

Sense por a la Llibertat, que és la més deshumanitzadora de les pors.

Sense por a la Llibertat, que és dir sense por a la Vida.

Durant una bona colla d’anys vaig fer de voluntari a Càritas de Mollerussa ensenyant català i castellà a immigrants. En general, tinc molt bons records d’aquella experiència de voluntariat. Els darrers anys, però, vaig notar que havia baixat molt l’interès inicial per part de les persones inscrites als cursos i vaig decidir deixar-ho. M’havia cansat una mica  perquè vaig notar com queia dia a dia l’assistència als cursos i vaig notar una falta d’interès alarmant. Vaig decidir deixar-ho i  fer un respir durant uns anys. Ara que m’he jubilat i tinc més temps, m’han proposat tornar a reprendre aquest mateix servei. Ho he acceptat i ja fa un parell de dies que hem començat.

Fer classes de català o castellà a immigrants no és fer només això. És molt més. És clar que, per part seva, l’interès inicial i fonamental que tenen és el d’aprendre una nova llengua, atansar-se a una nova cultura i poder tenir més possibilitats de feina. Nosaltres els ensenyem a escriure i parlar català o castellà, però considero que, a la vegada, rebem els autòctons un gran regal  i una experiència molt enriquidora, especialment si hom és capaç d’ establir un contacte mutu de confiança i de diàleg. Quan s’estableix aquest diàleg, ens podem adonar que podem ensenyar i aprendre molt els uns dels altres perquè les  vivències, els costums, la realitat que hem viscut i vivim, la cultura i les altres mil coses més d’uns i altres són molt diferents i, massa vegades, molt desconeguts per tothom. Per tant, compartir tota aquesta riquesa i entendre-la –encara que només sigui una mica- és molt bo i recomanable per tots.

I si aprofundim una mica més, ens adonarem que sota aquestes diferències hi ha alguna cosa que és igual i compartida per tots. I, si ens hi fixem bé, veurem que és segurament l’essencial. En el blog de la Montse Pedroche COSAS DE LA VIDA he trobat un escrit que expressa molt millor del que jo podria fer aquesta realitat que vull transmetre. Ella ho fa a través d’un escrit que es titula “Soy emigrante” i que li arriba a través d’una alumna seva, ja que ella és mestra. Explica que la mare d’una alumna uruguaiana li va fer arribar un text que ella recull al seu blog i que jo he trobat molt interessant. M’ha semblat interessant recollir-lo aquí per tal de que el pugui llegir molta més gent.  Aquesta senyora es diu Elena Ehrlich  i l’escrit diu el següent

SOY EMIGRANTE

Si me ves por la calle no te darías cuenta que llegué de un pequeño país.

No imaginarías que crucé un gran océano para llegar aquí.

Ni que tengo en mis venas sangre de otros antepasados.

Mi piel es blanca. Por eso no me confundes con una emigrante. PERO LO SOY.

Traigo otras costumbres, otra cultura, otra educación, pero hablo tu idioma.

Ésta es una herencia que nos legaron tus antepasados cuando hace más de 500 años

fueron emigrantes en mi tierra.

Hablo tu idioma con un acento distinto al tuyo. Entiendo lo que tú hablas, pero entiendo más tus miradas,

tus gestos de desconfianza, y esas ganas enormes que te salen a veces de preguntarme:

“¿A qué viniste a mi país?”.

Soy emigrante y llevo impresa en mis retinas imágenes de ese paisito que me arropó hasta ahora,

y revisando mis recuerdos me di cuenta que no son tan diferentes a los tuyos: el mismo sol,

las mismas flores, las mismas risas de los niños cuando juegan en la plaza.

Las mismas ganas de vivir, de proyectarnos en el tiempo, de ver crecer a nuestros hijos libres y felices,

de abrazar algún día a nuestros nietos.

Tal vez la única diferencia sea que el día que muera, tu tierra y no la mía, cubrirá mi cuerpo.

Pero el mismo cielo va a iluminarnos a todos.

Soy emigrante pero no he llegado con las manos vacías, traje conmigo conocimientos,

historias, gastronomía, música, artesanía y mucho más para compartir.

Soy emigrante y no vine a robarte, vine a ayudar a tu país con mi trabajo.

Soy emigrante y respeto tu vida y tus costumbres.

Admiro el amor que sientes por los tuyos.

En mi pecho late un corazón, igual al tuyo, igual al de toda la humanidad.

Un corazón que ansía vivir en paz y armonía.

Soy emigrante y llegué para quedarme, no porque no ame a mi pequeño país,

sino porque tiene heridas tan profundas y yo no tengo fuerza para curarlas.

No creas que es fácil ser emigrante, pero si tú me ayudas, si me aceptas,

si me permites respetarte y me respetas, si me enseñas y aprendes de mí,

vas a darte cuenta que vine a quedarme para entregarte

lo único que me queda: MI PROPIO SER.

(Elena Ehrlich)

Quan, any rere any, ens anem reunint i ens mirem a la cara amb franquesa i sense voler caure en l’autoengany,  ens adonem que tots hem envellit molt. Portem tots molta cendra al cap, moltes arrugues a la cara, algunes al cor i ens hem acostumat a tenir massa converses sobre xacres i malalties. Però és llei de vida… I és que han passat molts anys, ha plogut molt i els vents de la vida han bufat de forma inexorable massa sovint i a vegades potser massa fort i tot. Uns vents que s’han endut molt lluny un munt d’il·lusions infantils, algunes esperances adolescents i molts dels projectes juvenils d’aquells noiets que, en aquells ja llunyans anys 60, corrien lleugers darrere una pilota, estudiaven llatí i passejaven pels boscos del Solsonès.

Alguns ja se n’hauran adonat: estic parlant una altra vegada de la trobada anual que fem un grup de companys que vam coincidir al Seminari de Solsona. Aquest any ens hem reunit a Capellades compartint el dia amb anècdotes, rialles, records i taula. Com sempre. Ens hi hem arreplegat una cinquantena, entre companys de Seminari i algunes dones que ens han volgut acompanyar. I hem compartit i hem recordat vida. Vida present i vida passada. També com cada any. Hem recordat, hem oblidat i hem evocat, en un procés normal en tota persona que ja porta un llarg rosari d’anys enfilats en aquest fil de la vida que ens ha anat portant per camins molt diferents i que, a la vegada, ens ha anat mantenint lligats d’una manera ben misteriosa durant anys, a través d’uns afectes i uns misteriosos lligams. Perquè,  si no, ¿de quina altra manera es pot explicar que tanta gent fem cap a una convocatòria anual com aquesta si no és perquè hem anat sabent mantenir aquest fil invisible durant anys i anys? Durant anys hem anat oblidant moltes coses i, sense saber ben bé com i per què, n’hem anant mantenint fidelment altres. Contínuament recordem i oblidem, oblidem i recordem en un procés continu que ens fa viure. Els psicòlegs diuen que és tant o més important oblidar que recordar perquè, si no, saturaríem “el sistema” i ens expliquen que l’oblit no és pas una fallida d’aquest sistema; expliquen que és necessari suprimir o inhibir allò que és irrellevant, per aconseguir una memòria eficaç i quedar-nos amb el que és més significatiu per nosaltres.

Sigui com sigui, jo estic segur que aquestes trobades nostres, que es van iniciar l’any 1987 i que no han parat des de llavors, tenen com a punt central la necessitat de compartir memòria i vida. Memòria d’uns temps més o menys durs o feliços, però temps que van deixar una empremta en un moment de la vida de cadascú de nosaltres. I seria bo estudiar-ne bé els motius i a què és deguda tanta persistència. Segurament que si ens convidessin a segon quins llocs o segons qui ens convidés, no en faríem cap cas i ho deixaríem córrer aviat. En canvi, segons qui ens convida o segons a què ens conviden en fem molt de cas perquè la nostra memòria evoca records de moments importants.

Qui no recorda –a vegades mitificant-hi una bona mica- amb devoció aquells moments o coses de la nostra infantesa com, per exemple, les olors d’algunes menges que ens feia la mare, alguns mobles o racons de casa, alguns pòsters que havíem penjat a la paret de la nostra habitació en uns moments de joventut recentment estrenada, algunes músiques i cançons que ens havien fascinat, algun amor d’estiu, alguna peça de roba estrenada amb més il·lusió del compte… De la mateixa manera, ahir recordàvem alguns professors, algunes excursions per la muntanya, alguns campionats de futbol, algunes frases escoltades en alguna classe i, tot mirant fotos antigues que algú havia portat, ens reconeixíem nosaltres a través dels altres i reconeixíem cares infantils que ens retrotreien al passat i ens feien retrobar moments d’aquell misteriós fil que potser se’ns havia perdut en els recòndits racons de la memòria. Quants anys han passat? 40? 50? Molts. Però en aquests moment d’evocació tot sembla tan proper i tan llunyà, a la vegada, que no sembla que hagin passat tants anys i que sembli impossible que alguns dels companys ja no hi siguin i que altres no estiguin en condicions de venir per l’atrotinament natural que els anys ens han anat portant.

Des de llavors ha canviat el país, la societat i hem canviat tots nosaltres. Tots hem envellit molt i potser a alguns ja no els queden llàgrimes, forces o motius de lluita per tirar endavant. Potser altres s’han tornat una mica uns autòmats que repeteixen gestos milers de vegades durant anys i anys. Potser altres s’han acostumat massa a la comoditat de la butaca davant la tele i ja no hi ha ningú que els faci moure. Potser comencem a mirar massa fotos antigues, o aquells trofeus plens de pols de l’estanteria o se’ns omple massa el cap de records d’absències de tota mena.  Potser alguns han recomençat un nou i il·lusionant cicle de la seva vida a través dels néts …Segur que cap de nosaltres està al cent per cent físicament i hem hagut de passar més d’una vegada per la ITV i pel taller. Però, malgrat tot, es mantenen intactes alguns records que el temps sembla que hagi volgut preservar i que també nosaltres sembla que estem ben disposats a guardar. Per això ja vam decidir ahir que, si Déu vol, l’any vinent hi tornarem. I si ens agafa amb un país independent o en vies cap a una imminent independència, encara millor, no trobeu?