A PEU

Una vegada hi havia un rei que tenia el nas vermell… i la butxaca plena. A la seva bodega no hi faltava cap dels millors vins, als seus garatges hi tenia un munt de cotxes i als bancs un munt de diners. Era un rei “muy marchoso y campechano”.  Mai ningú va poder investigar com s’ho havia fet per ser tan ric. Alguns dels seus súbdits especulaven i especulaven. Havien fet córrer moltes xafarderies però cap es va poder comprovar i ningú en va poder treure mai l’aigua clara. Era un rei aforat.

-Pare, què vol dir aforat? Que tenia els diners a fora?

-No, fillet, els diners a fora són molts els qui els hi tenen. Aforat vol dir que tenia una legislació privilegiada. Com t’ho podria dir perquè ho puguis entendre? Que ningú el podia investigar. Que ell podia treure tots els beneficis de les coses i no tenia mai cap risc de pèrdua. Podia treure profit del seu càrrec, en treia tota la rendibilitat i lucre possibles i ningú li podia dir res. En una paraula: que ell i la seva família havien trobat la millor manera de treure’n un bon profit d’això de ser rei.

-És una bona cosa això de ser rei. Jo també vull ser rei!

-Ai, fillet! No és tan fàcil! S’ha d’haver nascut en una família determinada i, segons explicaven abans i encara molts creuen, havien de ser elegits per Déu. Es veu que els reis són reis per voluntat divina. No cal que siguin escollits pels seus súbdits ni per ningú. I, el que és millor, no ha de donar explicacions a ningú del que fa o no fa. Un rei només és responsable dels seus actes davant d’ell mateix i davant de Déu. De ningú més! Ah! i una altra cosa: han de tenir la sang blava!

Aquí sí que el nen va quedar sorprès i  bocabadat del tot. Això no ho sabia. Ell es pensava que els reis ho eren perquè eren persones bones, fortes, valentes, rectes, justes, generoses, que eren escollits i que buscaven sempre el bé del seu poble…

Pobre nen! Li havia caigut l’ànima als peus. Havia estat un desengany semblant al que li va passar aquella vegada que va anar amb la mestra a visitar el zoològic. Ell sempre havia cregut que el rei de la selva era el lleó. Així ho explicaven els contes que llegia i les pel·lícules que veia.., “El rei lleó”, aquella peli que li havia agradat tant! Resulta que, quan va anar a visitar el zoo per primera vegada, es va adonar que de rei, el lleó res de res. El va veure tancat en una gàbia, avorrit, mig adormit. No tenia cap imatge de rei i feia un pla de carallot que esgarrifava. En canvi, va veure el paó que es movia lliure i majestuós per tot el parc, lluint la seva cua tornassolada i brillant i movent-se majestuosament entre les gàbies. Allò sí que era un rei!

El pobre marrec, que vivia en la seva tendra i idíl·lica  infantesa, encara no havia tingut temps de sentir ni saber què s’hi amagava darrere paraules com FILESA, GAL, BARCENAS, NÓOS, PALAU, ERES, GÜRTEL, EMPERADOR, PALMA ARENA, MERCURIO, PRETORIA… Ell sabia només que hi havia reis que tenien el nas vermell i no sabia gran cosa més.

Com que era petit, no havia pogut llegir el que publicava el 28 de setembre del 2012, The New York Times. Resulta que aquell dia el famós diari va publicar un extens reportatge titulat Chastened King Seeks Redemption, for Spain and His Monarchy (Rei escalivat cerca salvació, per a Espanya i per a la seva monarquia) en què calculava que la fortuna de l’aleshores rei d’Espanya Juan Carlos I arribava als 2.300 milions de dòlars (1.800 milions d’euros).També feia sucosos comentaris com el de l’estil de vida luxós i feia referència a la fortuna opaca de l’ex rei espanyol. Aquest mateix diari es preguntava com podia ser encara un secret la manera com s’ho havia arreglat per arreplegar la seva considerable riquesa personal, cosa de mal aclarir a Espanya, on el cap d’Estat no té obligació de declarar el seu patrimoni. Segons The New York Times, els béns d’en Juan Carlos quan el feren rei, posat per en Franco, eren pràcticament no res. De llavors ençà, segons el diari, el monarca deu haver fet una feinada per generar la seva pròpia fortuna personal, a més dels 8,3 milions d’euros de pressupost anual de la Casa del Rei d’Espanya.

A partir d’aquell dia el nen va aprendre que en alguns països hi havia reis que tenien el nas vermell, la butxaca molt plena i molta cara dura…