A PEU

La dona  és jove, baixoneta, rodona de cara. Té els ulls vermells. Es nota que ha plorat. Fa estona que està asseguda al banc d’aquella plaça on hi juguen i criden els nens sense que ella s’adoni de res. Ella està tan absent que no sent res. No veu res. És a un altre món. Només pensa. Potser ni això… De cop i volta s’aixeca decidida i travessa la plaça.

Mig adormit en la penombra hi ha un home assegut. De tant en tant ella el mira mentre, amb veu sobresaltada pel plor, li explica la seva pena amb gest de patiment, més que no pas amb paraules.

Ell, ni obre el ulls, ni la mira. No s’immuta gens ni mica davant l’angoixa de la dona. Són tants els casos que ha escoltat, s’assemblen tant tots. Ella, en un moment, s’atura com esperant la paraula, el consell; observa l’actitud relaxada del psicoterapeuta i continua parlant, amb veu cada vegada més imperceptible.

La cita s’està acabant. S’incorpora. La seva expressió és tranquil·la, confiada, fins i tot podríem dir que renovada. Ja al carrer, s’arregla una mica els cabells, es passa un mocador per la cara i creua amb pas ferm el parc.

Allà dins, silenci absolut. Ell, dins d’aquella espècie de gàbia situada a la nau esquerra de la catedral neoclàssica, continua en la mateixa posició. Mig adormit i amb els cabells una mica en desordre i la mà dreta amb suau caiguda sobre la negra sotana. Porta molts segles així, exercint la seva gratuïta professió de psicoterapeuta dels pobres.