29 març 2014
Interpretacions
Una interpretació és sempre una acció que admet matisos, tonalitats, variacions. La vida és un estat dinàmic, canviant, ple de circumstàncies interpretables i, per tant, plena de matisos. I, com la vida, les lleis, les obres teatrals, els textos, les obres d’art, les execucions musicals, el clima i fins i tot els mateixos fets que, en un principi, poden semblar totalment objectius. És cert que existeix una realitat física inqüestionable, però aquesta mateixa realitat es veu d’una altra manera en els últims anys, a partir de les investigacions en el camp de la Física que han ampliat la visió de la realitat del món físic. Les aportacions de la teoria de la relativitat (matèria i energia intercanviables) i la mecànica quàntica (l’energia no s’emet de manera contínua sinó en paquets o quàntums) ha fet que la incertesa ha passat a constituir l’element predominant del món físic i humà. I aquest concepte de realitat també es pot aplicar a diferents àmbits : físic, psíquic o mental, humà, social-polític, cultural… I en tots aquests àmbits podem fer servir claus d’interpretació d’aquesta mateixa realitat que ens deixaran unes conclusions molt obertes. Hem de vigilar quan diem que una realitat és completament objectiva. Quan diem que fa fred, què volem dir? Sempre podem discutir si en fa molt o poc i segurament que cadascú hi dirà la seva d’acord amb la seva percepció objectiva.
Amb les lleis passa igual. I amb els tribunals. I amb els resultats de les eleccions. I amb les dades d’una enquesta i amb les normes morals, i amb els marcs legals… En tots els ordres de la vida ens trobem que les coses no són mai tancades del tot i que, per tant, és bo sortir dels búnquers que ens hem construït. El món és viu i canviant i per això les decisions del Tribunal Constitucional també ho poden ser i fins i tot ho han de ser. Quan el Tribunal Constitucional va ser l’encarregat de retallar l’Estatut i quan interpreta la Constitució Espanyola del 1978 no vol dir que les seves sentències siguin paraula de Déu i, per tant, indiscutibles i per sempre més intocables. Fins i tot veiem moltes vegades que ni ells mateixos opinen igual i les sentències quasi mai són per unanimitat, la qual cosa reafirma això que deia: que tot pot ser interpretable i, per tant, obert a noves visions. Com la vida mateixa. Ni més ni menys.
Les sentències del TC no sempre són tècniques sinó que són quasi bé sempre polítiques. I ja sabem què vol dir això.Quan una trentena de jutges catalans firmen un manifest pel dret a decidir en què defensen que la consulta sobiranista té cabuda “en l’actual marc Constitucional” i “interpretat a llum de la normativa internacional” no fan més que fer ús del seu dret a opinar i a opinar diferent de com s’estan interpretant les coses per uns magistrats que, alguns d’ells, ja són prou discutibles i perquè s’han anat saben coses molts greus de com es va redactar la sacrosanta Constitució Espanyola. S’ha anat sabent, per exemple, que Constitució es va redactar i aprovar en unes condicions de poca neutralitat política, perquè hi havia risc d’involució i amenaça autoritària. Algun dels pares de la Constitució explica que, a l’hora de redactar algun article determinat, s’havia d’esperar la resposta i el vist-i-plau de la cúpula militar. Per tant, des dels seus mateixos orígens aquesta Constitució és força qüestionable.
Acabo de llegir una interessant entrevista que li fa la periodista Enriqueta de la Cruz a Gonzalo Puente Ojea que diu: “Al pueblo se le hizo votar en 1978 algo que no tenía sentido, porque era una continuidad de un Régimen dictatorial”. La podeu trobar AQUÏ. Segueix dient Puente Ojea:
“El año 78 se aprobó una Constitución, que no era Constitución porque no siguió los requisitos de un orden constitucional que es desde abajo elegir una asamblea constituyente, sino que, utilizando los procuradores en Cortes, montaron, pues, sencillamente la continuación de la Monarquía. Es decir, que ni fue democrática, ni fue realmente constitucional y esto se le ofreció en términos de o lo tomas o lo dejas, en un referéndum constitucional del que los votantes no sabían qué era esto, este conglomerado: Rey arriba, dos partidos dominando”.
Com perquè s’hi pensin una mica abans de tancar totes les portes. Diuen que no es pot posar portes al camp. Com no es pot aturar l’aigua d’una inundació o el vent d’un vendaval. Arribarà un moment en què la realitat de les coses s’endurà tot el que es posi al davant i les lleis quedaran caduques. Potser caldria que algú, amb una mica d’intel·ligència s’adonés que les coses no són eternament intocables i que la realitat es pot canviar
Una resposta fins a ara
Lliura al món virtual, com sempre Jaume, un text impecablement escrit, des d’un punt de vista formal, i suculent, des d’una perspectiva material. Assenyala un tema clau que ajuda a entendre perquè s’ha arribat a immobilismes polítics i a l’atzucac en les relacions Catalunya-Espanya: la judicialització de la política Tot això té una explicació. El TC ha dictat sentències per resoldre problemes estrictament polítics mitjançant criteris polítics, i no pas tècnics. I, alhora, els membres del TC espanyol han estat i segueixen estant massa contaminats per la política: politització de la Justícia. Coseqüentment, les decisions que prenen els tribunals i el TC lleven legitimitat democràtica al règim polític democràtic en qüestió. Espanya no s’ha caracteritzat mai per tenir una cultura democràtica ben assentada, precisament, per la manca de tradició democràtica al llarg de la seva història política. Ha estat un país -Espanya- d’una arrelada tradició autoritària amb vocació centralista. Deixant a banda, el problema de les dues Espanyes que encara perdura, i la cronificada clivella centre-perifèria sempre mal resolta per inacció premeditada del centre de l’estat pel manteniment d’un statu quo, que no acontenta ningú. Els partits polítics no ho arreglen per por al desgast electoral: les decisions són preses racionalment per assegurar la supervivència dels propis partits polítics. I no pas per prioritzar en la seva agenda política la solució de problemes que els poden produir una davallada de sufragis en el mercat de vots. Per això s’enquisten -expressament- els problemes que necessiten una sortida política més peremptòria. Els problemes polítics no s’estan solucionant en l’arena política, tal com pertoca. Aquests, mai haurien d’arribar als tribunals de Justícia o al Tribunal Constitucional, perquè encara s’embolica més la troca. Els problemes polítics s’haurien i s’han d’arreglar mitjançant negociacions, pactes i acords entre el poder central i el poder autonòmic. La distribució horitzontal del poder polític de l’Estat espanyol entre el govern central i els governs autonòmics va ser pensat per descongestionar el TC de conflictes polítics dins el marc de l’Estat de les Autonomies. La pràctica ha desbordat la teoria. Els conflictes polítics no tenen solució de continuïtat entre autonomies i entre autonomies i el govern central. No seria greu si els conflictes polítics entre poders polítics autonòmics i del centre es resolguessin -com hauria de ser- amb negociacions i pactes. Però això, rarament passa pels motius esgrimits. El cas paradigmàtic és l’Estatut d’Autonomia aprovat pel parlament de Catalunya a l’any 2006. Vostè ja ho ha indicat a l’article. La perversió de les regles del joc del sistema democràtic espanyol es poden apreciar clarament en el cas de l’Estatut d’Autonomia de l’any 2006 aprovat amb tota la legitimitat democràtica tant pel Parlament de Catalunya com pel poble de Catalunya. Més legitimitat per la màxima llei que ha de regir un territori no es pot demanar. I passa el següent. Primer, es conculca l’esperit de negociació horitzontal entre Comunitat autònoma i govern central que es va posar en marxa amb la Constitució del 1978. No hi ha negociació. Hi ha retallades on s’imposa vertical i autoritàriament un poder polític -govern central- sobre l’altre poder polític -CCAA de Catalunya. I per si no fos suficient, la màxima llei orgànica de Catalunya, reguladora del poder autonòmic i dels drets i deures dels seus ciutadans dins l’àmbit de les seves competències, es recorreguda pel PP mitjançant diversos recursos d’inconstitucionalitat sobre diferents aspectes davant el TC: judicialització de la política. La perversió de l’esperit del sistema democràtic (Estat de les Autonomies) reflectit a la CE de 1978 és màxim. Conseqüentment: immobilisme polític -la política no pacta horitzontalment a l’arena política, – i atzucac en les relacions Catalunya-Espanya -les interpretacions del TC espanyol no interpreta les lleis polítiques (com l’Estatut d’Autonomia) mitjançant criteris jurídics, sinó polítics. El TC i els membres del mateix estan polititzats per una línia política centralitzadora dominant del centre de l’estat: politització de la Justícia.
Torras
Trader i Analista