26 març 2014
Memòria de la desmemòria
No vull fer un joc de paraules amb aquest títol, encara que ho pugui semblar. Simplement vol ser una petita reflexió per referir-me a un fet que veig que s’ha produït molt quest dies en què, arrel de la mort de l’expresident Adolfo Suàrez,, tothom parla d’ell i d’aquells llunyans dies del que s’ha anomenat “transició”.
No seré jo qui deixi de reconèixer els molts valors de la transició. Es van fer coses que semblaven impensables i que, vistes en perspectiva, crec que van ser un gran encert i un gran pas endavant, sobretot si s’hagués seguit de forma decidida el procés que es va començar i que va ser tallat d’arrel amb l’intent de cop d’Estat (o com se li vulgui dir) del 23F de 1981. Reconeixent, doncs, les moltes coses positives que hi van haver aquells dies, cal fer memòria també del gran i vergonyant exercici de “desmemòria” que s’ha fet a partir de llavors. Desmemoriejar o desmemoriar-se pot ser per causa natural i involuntària (amb l’edat passa molt sovint que oblidem coses i que la memòria es torni fràgil), o pot ser degut a que sigui un procés volgut, ben voluntari i fins i tot buscat i desitjat. Quan parlem de memòria històrica volem dir exactament això: no s’ha d’oblidar mai el passat, no s’ha d’amagar i s’ha d’explicar a les generacions futures les coses tal com van succeir o, almenys, de la manera més aproximada possible a la realitat. És una mala tàctica amagar coses, callar-se’n d’altres i deformar la realitat, tot i que tots tenim la tendència natural de fer-ho.
Després d’aquells anys de transició a Espanya s’han esborrat moltes coses –massa- i s’ha fet un gran monument a la “desmemòria” col·lectiva. Ha estat un greu error, les conseqüències del qual encara arrosseguem i els problemes que no es van voler resoldre llavors ara surten molt més grossos i molt més reforçats. Per això aquest dies, que tant es parla de Suárez i de la transició modèlica que alguns diuen que es va fer, encara no ens atrevim a parlar clar i explicar-ho tot. S’expliquen i s’amplifiquen les llums i s’amaguen encara avui les ombres. No va ser només l’expresident Suárez qui va tenir Alzheimer sinó que ha estat una bona part d’Espanya qui n’ha tingut. Un dels símptomes més comuns d’aquesta malaltia és la pèrdua de memòria. Exactament això és el que ha passat a bona part de la societat espanyola: sembla que ens haguem oblidat de les coses i que hàgim començat a desenvolupar una espècie de memòria selectiva que fa que només recordem el que volem. I això és com jugar al solitari i fer-se trampa un mateix. No se’n treu res i, a la llarga, és contraproduent.
Ja seria hora, doncs, que aquí es comencés a parlar clar i que no tot va ser de color de rosa i tan bonic. Ja seria hora que es comencés a jutjar situacions i persones que no van estar a l’alçada de les circumstàncies. Ja seria hora que es comencessis a destapar fosses i veure què hi ha a sota, cosa que no s’ha volgut fer i que sembla que no es vol fer encara. Una llàstima!
3 respostes
Penso que es va fer el que es va poder en aquell moment, ni més ni menys (respecte la Transició). El cop d’Estat del 23 F- 1981, demostra que els militars franquistes encara estaven allí, expectants, per veure si podien tornar arrabassar el poder del centre de l’estat espanyol. Estem d’acord, no va ser modèlica. Nogensmenys, després del 23-F i l’alternança al govern de Madrid es va consolidar el sistema democràtic. Els culpables no els hem de buscar en els que van dissenyar l’Estat de les Autonomies. Els culpables són els diferents governs amb alè a xoriç que s’han succeït des del 1982. Són els que no volen canviar el malbaratament de recursos públics que suposa mantenir aquest model d’estat mastodòntic anomenat Estat de les Autonomies. Adolfo Suárez -com diu un dels periodistes espanyols més brillants en actiu, Fernando Ónega- era un “animal polític” que va afavorir la Transició venint del Franquisme. Adolfo Suárez va permutar el seu Franquisme per construir democràcia, i convertir-se al menys dolent dels sistemes polítics que existeixen. No m’ha agradat el comportament d’ERC ni de la CUP envers l’Adolfo Suárez. La seva mort era moment per magnanimitat humana i no per gasiveria política. Tot el que va fer Suárez a ERC, a aquestes alçades de corcada democràcia de la qual ells participen, és perdonable. La seva absència -d’ERC- en el minut de silenci en memòria del traspassat Suárez al Congrés dels Diputats, és un baix gest de partit petit que comença a ser hora de fer-se gran per mèrits propis, i no perquè des del centre mediàtic i polític l’han engreixat i el segueixen engreixant gratuïtament. Els polítics del PSOE s’omplen la boca en declaracions i mítins sobre federalitzar l’Estat de les Autonomies abstractament i de canviar la Constitució perquè ha quedat caduca. Quan ens diran en què consisteix aquest model d’Estat Federal de manera definida i concreta ens proposen? Fa mesos que ho espero. Hi ha una infinitud d’alternatives per superar aquest malson d’Estat d’Autonomies desfasat en el temps. Desfassadíssim i tronadíssim.
Una abraçada, Jaume
Fèlix Torras Solsona
Fèlix, en aquest post jo parlo de la “Memòria de la desmemòria” sense saber que la Pilar Urbano traurà un llibre ben aviat amb el títol “La gran desmemoria. Lo que Suárez olvidó y el Rey prefiere no recordar”. No sé de què anirà la història, però el que és segur és que les coses que van passar en aquell 23F foren molt fosques i només se’n sap una molt petita part. Se’n pot intuir molt més i segur que la Pilar Urbano ens en podrà explicar força més coses perquè és molt amiga de la Reina i segur que s’han confessat mútuament moltes coses. Serà interessant de llegir….
Correcte, Jaume, correcte. Ara ho entenc. He pentinat internet per arreplegar informació sobre la Pilar Urbano i el seu llibre. Si és veritat el que presumptament sap i vol explicar, és una autèntica bomba al bell mig de la institució de la Corona i, per ser més específic, sobre la figura del Rei Joan Carles I. S’ha de veure si aquests presumptes fets són verídics. Si ho són, erosiona molt la institució de la monarquia. Si es molt amiga de la Reina, significa que hi ha mal “rollet” entre el Rei i la Reina. O bé, que deixaran de ser amigues ipso facto quan el llibre es posi a la venda… Vejam… Sigui com sigui, serà el llibre de l’any. Una bomba.
Una abraçada, Jaume
Torras