15 març 2014
Dimitris Christoulas i la dignitat
Recordeu aquell jubilat grec que es deia Dimitris Christoulas i que es va suïcidar públicament disparant-se un tret al cap a la plaça Sintagma d’Atenes, situada davant del Parlament grec? Va triar aquesta forma de morir com a protesta per la seva situació personal i per la situació social general de Grècia provocada per la crisi econòmica i pel seu deute extern, que ell considerava odiosa o il·legítima.
Christoulas era un farmacèutic jubilat, estava casat i tenia una filla, Emmi Christoulas. Va vendre la farmàcia que regentava el 1994 i vivia d’una pensió que ell mateix s’havia anat pagant sense ajuda de l’ Estat. Va deixar una nota manuscrita que van trobar a la seva butxaca que deia:
El Govern de Tsolakoglou ha aniquilat tota possibilitat de supervivència per a mi, que es basava en una pensió molt digna que jo havia pagat pel meu compte sense cap ajuda de l’Estat durant 35 anys. I com que la meva avançada edat no em permet reaccionar d’una altra manera (encara que si un compatriota grec agafés un kalaixnikov, jo li donaria suport) no veig altra solució que posar fi a la meva vida d’aquesta forma digna per no haver d’acabar furgant als contenidors d’escombraries per poder subsistir. Crec que els joves sense futur agafaran algun dia les armes i penjaran cap per avall als traïdors d’aquest país a la plaça Syntagma, com els italians van fer amb Mussolini a 1945. Dimitris Christoulas, 4 d’abril de 20121
Si no hi ha res de nou, d’aquí menys de dos mesos em jubilaré. Com tantes i tantes persones confio poder viure de la pensió que em toqui després de molts anys treballats. És el que correspondria. Seria lo just, no us sembla? Però cada dia sembla més clar que aquest injust i podrit sistema capitalista en el que vivim no resistirà i se n’anirà en orris tot plegat. Veurem el què quedarà i en què quedaran les pensions de milers de persones, en què quedaran els serveis socials d’un estat de benestar que s’havia anat construint de mica en mica i amb molt d’esforç i, pel que sembla, sobre bases falses. Pel que expliquen economistes entesos –no pas jo- s’havia construït una gran mansió sense fonaments sòlids que poguessin aguantat aquest immens edifici. En una paraula, s’ha construït sobre un gran engany que, encara avui, ens volen fer creure que no és tal. Cada dia ens trobem amb declaracions de persones amb unes immenses galtes i molta cara dura que ens parlen que ja sortim de la crisi, que això ja està fet, que ja es veu la llum al final del túnel i que ja es veuen brots verd… I ens ho volen fer creure persones que tothom sap que són uns “trileros”, que ens ho diuen per distreure la nostra atenció i veure de quina manera ens poden robar una mica més sense que ens en adonem. Tenen por que si ens en adonéssim sortíssim al carrer amb armes, com deia Christoulas.
Per ser digne no cal suïcidar-se, certament. Però és una dolorosa decisió més que cal respectar, sobretot davant de la profunda desesperació d’una persona que veu que ho ha perdut tot i que té molt mal present i encara pitjor futur. Persones que han de remenar contenidors per poder menjar veuen com l’Estat està ajudant als bancs, als banquers mafiosos i està donant totes les facilitats del món als rics i poderosos per tal de que puguin seguir robant. Els milions de persones dignes que hi ha veuen amb desesperació que, si seguim així, no hi haurà pensions per als vells, no hi haurà residències, no hi haurà ajudes socials, no hi haurà una sanitat pública de certa qualitat, no hi haurà una educació digna i no hi haurà gran cosa més que una administració de la misèria per anar tirant.
Em direu catastrofista? No ho sóc. Més aviat sóc tot el contrari i segueixo tenint esperança i ganes de lluitar per uns ideals en què he cregut durant anys i en els que encara segueixo creient, tot i que cada dia m’ho posen més difícil. Si per cas, no m’acuseu a mi i digueu-ho als economistes que encara volen ser sincers, o a persones serioses que escriuen tot això que he portat aquí. Hi ha molta gent que parla clar i diuen que aquest sistema s’ha de canviar urgentment perquè no funciona. I entre aquests que parlen clar hi ha gent de totes les tendències, de totes les professions i de totes les escoles (Niño Becerra, Arcadi Oliveras, Teresa Forcades, Marc Vidal, Josep Manuel Novoa, Sala i Martín i, per suposat, molts més).
Després de veure tot el que estem veient dia a dia, una cosa em queda clara: que caldrà seguir lluitant molt, protestant molt, fer molts esforços, canviar governs i formes de fer, canviar polítics i dirigents, canviar esquemes, segurament que haurem de continuar sortint al carrer i tot per fer-nos escoltar i defensar alguns drets, sense els quals no hi ha dignitat possible… Caldrà no deixar-nos entabanar amb promeses, caldrà molta lluita i molta esperança de que les coses poden canviar i millorar. I caldrà creure que gestos com el de Dimitris Christoulas i d’altres semblants no són inútils.
6 respostes
Enhorabona Jaume per la jubilació. Ets un humanista. He buscat a google sobre la teva persona. ¿On vull anar a parar? Que no estic d’acord amb la idea tan abstracta sobre el sistema capitalista. És una noció molt vaga. Què entenem pel sistema capitalista? Els mercats dels sectors de l’economia productiva són necessaris. Són els creadors de riquesa per finançar l’estat social. L’Estat és necessari per regular-lo. L’estafa econòmica no és culpa del sistema capitalista. La responsabilitat de la gran estafa econòmica té uns actors molt ben definits. A qualsevol economia, començant per la domèstica no es pot estirar més el braç que la màniga. En qualsevol pressupost hi ha d’haver un equilibri pressupostari. Quan es trenca l’equació entre ingressos i despeses de manera desproporcionada és quan l’economia fa aigües. Quan una caixa d’estalvi enganya a l’estalviador amb un producte financer que és un parany, l’economia fa aigües. Quan una economia es basa en l’especulació d’un sol sector que és el més improductiu que hi ha com és el “totxo”, l’economia fa aigües. Quan els principals actors polítics col·lectius i individuals ( tots els partits polítics sense excepció i líders polítics sense excepció i agents socials en els consells d’administració de les caixes d’estalvis) no intervenen o es beneficien de la bombolla immobiliària sabent que s’han donat hipoteques lleonines a totes les persones demandants indiscriminadament, l’economia fa aigües. A Grècia, aquest senyor que es va llevar la vida era honrat. Un malparit no es llevarà mai la vida. Es va matar perquè la immensa majoria de la societat grega no pagaven impostos. Tot es feia en “negre”. La Hisenda grega era una casa de barrets. Si no es cobren els tributs de la riquesa que es genera en un país, l’estat fa fallida. No té disponibilitat de diners per pagar res… Penso que no falla el sistema. Tot sistema és millorable. Això és clar. El que falla és l’honradesa, honestedat i honorabilitat de qui té poder polític i financer real per millorar l’eficiència, eficàcia i equitat de les estructures polítiques i econòmiques. Fallen noms i cognoms. Tot sistema es manejat per noms i cognoms determinat. Hi ha massa pomes podrides determinades amb poder real que manipulen egoista i arbitràriament el sistema capitalista… I la seva avidesa i cobejança de béns materials és il·limitada.
Torras
Trader i Analista
FE D’ERRATES
M’ha sortit un nyap de comentari. Se’m refredava el dinar i l’he fet corrents i de pressa. He comès una errada de consideració. El senyor Christoulas, al cel sigui, no es va matar perquè la societat grega majoritàriament no paga impostos. Això és una hipòtesi que no puc afirmar. A més, no té ni cap ni centener. El que sí que ratifico és que les males besties no es suïciden. Només els que tenen consciència i honradesa. Ni aprovo, ni ho desaprovo. Qui sóc jo per jutjar al senyor Dimitris Christoulas? L’acte de suïcidi no es pot jutjar a la lleugera. S’han d’analitzar cas per cas amb molt de tacte i prudència. I no vull parlar més sobre això. Ja és prou trist. Infinitament trist i dolorós per qui arriba a prendre aquesta decisió extrema, pels seus familiars i amics de debò. Res més Jaume. Una cordial salutació senyor!
Torras
Fèlix, gràcies pels teus comentaris, sempre plens de sentit comú i enriquidors. Tens raó quan dius que parlar de sistema capitalista en general no vol dir gran cosa perquè hi ha moltes formes i graus de capitalisme. Hi ha el capitalisme salvatge (aquell que no té barreres de cap tipus i que es menja tot el que troba davant seu i el que és regulat intel·ligentment per l’ Estat i fa que la riquesa es distribueixi de forma més equitativa). Tens raó quan dius que generalment la culpa no és del sistema sinó de les persones. Com en quasi tot en la vida, les coses són bones o dolentes segons com es facin servir. De totes formes té uns vicis estructurals que fa difícil poder-lo domar. Quan un dia li van preguntar a l’ Arcadi Oliveres si es podia refundar d’alguna manera va contestar que “el capitalisme és irrefundable i que s’havia de destruir. Per la quantitat d’injustícies, misèria i explotació que ha generat al llarg de la història, és un sistema nefast que s’ha d’abolir”.
No sé si cal anar tan a l’extrem o si, fins i tot, és possible. A vegades cal quedar-se amb el mal menor, tot i sabent que és un mal. Potser lo més pràctic és mirar que no faci massa mal i que faci bé a la major part de persones, cosa que ara no passa en les nostres societats occidentals. Perquè si ens fem la típica pregunta de què és millor, si el capitalisme o el comunisme, què respondrem? Tot depèn, tot depèn, que diria la Trinca!
Una abraçada
Ostres Jaume, Bona nit (perdó per l’expressió),
Ja no podia més. Estic sulfurat. No podem anar be en educació i economia si el senyor Antonio Miguel Carmona del debat de la sexta del dissabte a la nit és professor del cinquè curs d’economia de no sé quina universitat. Ni m’importa. Els planyo als pobres alumnes que han d’aguantar un “mitiner” com el Carmona, que no escolta, ni coneix les beceroles més bàsiques en economia. En fi. Molt agraït per les seves paraules Jaume. El senyor Arcadi Oliveres vaig tenir-lo com a professor a l’Autònoma d’Economia Mundial. És una persona meravellosa al igual que la Teresa Forcades. Són persones extraordinàriament intel·ligents i cultes. Molt cultes. I a més autèntics. Són humanistes. Si tothom fos com vostè, la senyora Forcades, o el senyor Oliveres, i la immensa majoria de la població fos de naturalesa sincera, honesta, cooperadora i no egoista podria existir un sistema econòmic pròxim al comunisme. És una manera de pensar que parteix d’un pensament polític molt Rousseaunià. M’agradaria veure aquesta realitat. Però només veig els homes tal com són i no com jo vull que siguin. En la manera de pensar de l’Arcadi hi ha un ideal molt fort, però poc pensament positivista. Tampoc penso que la natura humana sigui Hobbesiana. M’identifico més a amb la raó dels il·lustrats francesos, més John Locke i David Hume. Autors molt vigents malgrat el pas del temps. I penso que els models teòrics d’elecció racional en la disciplina de la teoria política són explicatius del comportament humà. Em quedo amb una excepcional frase que ha escrit Jaume: “Potser el més pràctic és mirar que no faci massa mal i que faci bé a la major part de persones, cosa que ara ni passa en les nostres societats occidentals”. Doncs sí. Sóc del 1975. Pensava quan anava a la Universitat que la meva generació ho faria més bé que la dels meus pares. Tindria un comportament generalitzat més solidari i menys egoista. Res. Igual o pitjor. Vostè és del 1948 igual que el meu pare. A cada generació hi ha de tot. Però els que teniu seny sou molt millors ésser humans tant en sentiment com en raó que els de la meva. Suposo que al llarg del temps, per fas o per nefas, quan hi ha una relativa i llarga pau social la societat cau en una mena de mol·lície. Es volen calés amb el mínim esforç. Els referents polítics i socials que surten als mitjans de comunicació acaben deceben. Si els que tenen més, són cada vegada més cobejosos és impossible que hi hagi una sólida i àmplia classe mitja que pugui finançar un estat del benestar sòlid. El futur està “xungo”. ¿Què ha passa a Grècia, Irlanda o Espanya? Que hi havia un desajust abismal per la tendència a la despesa pública que no cobrien els ingressos públics que s’estimaven. Per què? per la baixa productivitat que feia que moltes indústries multinacionals marxessin. I l’estat mai mira prim alhora de fer despesa pública. I vinga a gastar i ficar gent supèrflua dins les Admininstracions Públiques com si l’estat social fos gratuït… i llavors ve que la “mamella pública no dóna per tot”. I, a continuació el drama: retallades aquí i retallades allà. I, a continuació, sobretot, els partits d’esquerres i sindicats a fer discursos doctrinaris, sectaris i dogmàtics atribuint les culpes a la UE, quan qui ha arruïnat l’estat són ciutadans nacionals malparits de l’estat en qüestió…
Perdó per l’extensió. Ja estic més tranquil. Suposo que l’ínclit Carmona ja deu haver plegat de debatre a la sexta. El proper comentari serà més escarit li prometo Jaume.
Fèlix Torras Solsona
Gràcies per les seves paraules, Jaume. Em quedo amb una frase seva potent: “Potser lo més pràctic és mirar que no faci massa mal i que faci bé a la major part de persones, cosa que ara no passa en les nostres societats occidentals”. Doncs sí.
Torras
Fèlix: El teu comentari va anar a parar a la brossa i fins avui no l’he vist. L’he rescatat perquè ve a ser tota una petita lliçó d’economia. Davant d’això no hi tinc res a dir perquè ja veig que en saps molt més que jo i, en el fons estem força d’acord. Una abraçada