12 març 2014
R.I.P, Rouco Varela
“Requiescat in pace” (Reposi en pau), cardenal Rouco Varela!. No li desitjo pas la mort, tot i que aquest acrònim s’acostuma a fer servir per acomiadar els difunts. Simplement li desitjo que descansi en pau ara que ja no és el president de la Conferència Episcopal Española. Que descansi en pau ell i que deixi descansar en pau als demés, que durant anys ha tingut massa temps i ànims per fer moure tots els fils de l’ Església espanyola. També és cert que els vents li anaven a favor i ningú s’atreví a trencar-li la girada perquè tothom sabia que a Roma hi tenia bons puntals.
Descansi en pau, cardenal Rouco Varela, després del llarg, monotemàtic i avorrit discurs d’ahir. Un discurs que, com era de suposar, era “més del mateix”: clamar contra l’avortament, posicionar-se a favor de la família tradicional, reivindicar les classes de Religió, lamentar-se per “l’amenaça de les possibles ruptures insolidàries”, més laments pel negre panorama que es viu a Espanya (que ell va definir de post cristianisme), vanagloriar-se d’haver lluitat en tot moment per tutelar la doctrina catòlica i contra la secularització i sempre amb un discurs fosc, carregat de paraules i conceptes tèrbols, partidistes, distorsionant la realitat social i eclesial, etc.
Va ser el cardenal Rouco Varela de sempre, al que ens tenia acostumats durant aquests llargs i foscos anys de mandat, on tot ho tenia controlat i en els quals va donar una imatge d’Església d’allò més tradicional, tancada i esbiaixada del tot cap a la dreta, com si no existís -ni pogués existir- un altre tipus d’Església, una Església de mirada oberta a la societat plural que és Espanya actualment i comprensiva amb els problemes que els toca viure als homes i dones d’avui.
Que descansi en pau i que deixi sortir els nous brots i les noves llavors que sembla que vol sembrar el Papa Francesc, un home amb un altre tipus de discurs i amb una altra mirada sobre el món i les persones. A veure si amb el nou President Ricardo Blázquez podem deixar enrere d’una vegada aquesta Església fosca, antiga en tots sentis, inquisidora, ancorada en el passat més atrotinat i comencem a construir-ne una altra amb una cara nova, on hi hagi lloc per a la misericòrdia i per a tothom que vulgui atansar-s’hi. Necessitem i volem una església acollidora, mare, germana, propera, oberta, dialogant, lliure, pobra, senzilla, amable i més cristiana. Perquè, com ha dit algú, s’hauria de veure si bisbes i cardenals com Rouco Varela ho són gaire de cristians…
2 respostes
M’encanta el tema que toca, la religió. Em sembla que a vostè, també. No sabia res sobre el canvi al vèrtex de la piràmide de la Conferència Episcopal Espanyola. No n’hi gaires, no, de cristians vertaders. Hi ha massa rosegaaltars fariseu a l’església catòlica, com hi ha massa menjacapellans de doble moral mancat de tota ètica. Hi ha de tot a la vinya del Senyor. El que és ben clar que el nou Pontífex Francesc és algú que val la pena i l’alegria d’escoltar. S’escolten canvis lents, però ferms, amb l’objectiu d’actualitzar l’Església Catòlica. L’Església catòlica ha sigut el lloc idoni per a sepulcres emblanquinats i per clergues, de rang major o menor, per semblar allò que realment no són. I el pitjor de tot, una part d’eclesiàstics de pietat afectada han fet servir pels segles dels segles el seu poder per portar a terme actes que ni el dimoni els realitzaria. Paradoxes de la vida: l’Església catòlica és la institució que hauria de ser referent impol.lut i guia moral per les persones i, a voltes, ha semblat i ha estat realment el lloc on s’han dut a terme els actes més abominables que un ésser humà pot cometre. Tanmateix, són les persones concretes amb noms i cognoms que fan i desfan a qualsevol institució. Les religions no tenen la culpa de que es facin tantes animalades covardes a redós i a l’empara d’aquestes. Els llibres sagrats tampoc. Com he escoltat alguna vegada a persones molt assenyades de més edat que qui et fa el comentari, les religions i els llibres sagrats no t’ensenyen res de dolent. Són les persones, com diu vostè Jaume, que les instrumentalitzen en profit propi. Són capaces de fer des de petits gestos blasmables o la més gran de les animalades. Tampoc acabo de capir els perquès de certs parroquians que van a missa. Els seus fets quotidians es situen a les antípodes dels discursos religiosos que pronuncien els clergues a les mateixes.
Salut per a tots els que seguiu el blog i al seu autor!
Fèlix Torras Solsona
Trader i Analista
Sí, Fèlix, m’agrada el tema de les creences en general i de l’església catòlica en particular perquè és la meva, la que estimo malgrat tot i la que em fa patir. Tens molta raó en el que dius. Una abraçada