A PEU

La presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals va preguntar al ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel García Margallo: “Per què no ens deixen votar?” “No seria la democràcia i escoltar la veu del poble català la millor sortida per afrontar la situació actual. La resposta de Margallo: “Demanar allò possible és sensat, demanar allò probable és temerari, demanar allò impossible és altament perillós”.

Aquest sembla ser el punt màxim on es pot arribar actualment en el diàleg amb el Gobierno de España. Fins ara… I, possiblement, per una temporada serà així. D’aquí a uns mesos ja ho veurem, ja que les coses, en política, poden canviar d’un dia per l’altre. Hi va haver una primera fase en que no en feien cas i deien que el suflé baixaria de la mateixa manera que havia pujat. Després hi va haver una etapa de negació rotunda i prou. Ara ja estem en una altra fase: ja ha arribat el moment de buscar monició (no pas arguments) i preparar les armes per anar a la guerra, una guerra amb un desequilibri molt gran entre els combatents. Vindria a ser com David i Goliat, el conegut exemple bíblic. I ja sabeu com va acabar la història…

Al ministre García Margallo només se li hauria de dir una cosa: el que una bona majoria del poble de Catalunya demana és totalment possible i, tal com ell mateix diu, és sensat. Tothom sap que els catalans som persones assenyades i que el seny és una de les virtuts més reconegudament catalanes. També caldria recordar-li a aquest senyor que demanar una cosa probable no té res de temerari, justament perquè -com indica el diccionari- una cosa probable és aquella que té més raons en pro que no pas en contra de la seva certesa o realització. Per tant, aquí es va equivocar de mig a mig i, sense voler, no fa més que donar-nos al raó.

Però on estic totalment en desacord és amb la seva tercera afirmació on indica que “demanar allò impossible és altament perillós”. I li explicaria a aquest senyor que, tal com ve dient Miguel Herrero de Miñón ja fa temps, “a la Constitució hi “té cabuda tot” el que la voluntat política consensuada vulgui “que hi càpiga” tot i que “una altra cosa és que convingui o no”. Caldria recordar a aquest senyor ministre que possiblement d’aquests temes Herrero de Miñón en sap força més que ell, no en va és un reconegut expert en dret i va ser un dels set pares de la Constitució espanyola.

Conclusió: Ens volen fer creure que poder fer la consulta o no és una assumpte de dret quan, simplement és un assumpte polític. Com diu Herrero de Miñón, el que succeeix és que no els convé i, com que no els convé, ho neguen i ho prohibeixen. Només caldria que ho volguessin fer per poder-ho fer. Ras i curt: no volen que fem la consulta per altres raons i potser ja seria hora i caldria que ens les expliquessin. Si no les expliquen i només prohibeixen i prohibeixen… potser podrien parlar de qualsevol altra cosa i no d’un Estat de dret, com diuen que és aquesta cosa cada dia més estranya anomenada Espanya.