05 gen. 2014
El millor president del món
Quan vaig llegir no fa gaires dies al diari EL OBSERVADOR de Montevideo que una revista havia proclamat “Mujica, el millor president del món” vaig pensar: ¡Mira, algú confirma el que jo ja fa temps que crec!. Jo ja fa temps que proclamo en aquest mateix blog la meva admiració pel president de l’ Uruguai i estic totalment d’acord en què Mujica és –de llarg- el millor president del món.
Una vegada satisfet el meu ego pel fet que algú em donés la raó i compartís amb mi aquesta creença, em va interessar veure qui ho deia i si seria algun pelacanyes com jo. Em poso a buscar una mica i veig que qui ho diu és una prestigiosa revista britànica anomenada MONOCLE (de la qual jo no havia sentit a parlar mai, però es veu que és força important). És una revista generalista, especialitzada en estils de vida, assumptes internacionals i cultura general. I, posat a buscar, busco qui és el periodista que escriu l’article i veig que es diu Santiago Rodríguez Tarditi , del qual tampoc n’havia sentit a parlar mai –un altre cop per ignorància meva- però que també és un jove periodista colombià de llarga trajectòria i de reconegut prestigi. Anem bé, vaig pensar jo…
L’article –que podreu llegir si cliqueu al diari El Observador- es titula: “El héroe político no reconocido de Sudamérica”, i l’autor estableix la següent afirmació: “Contrariant les creences populars, el millor líder del món no és Barack Obama. Ho lamento pels alemanys, però tampoc ho és Angela Merkel. ¿François Hollande? No té cap possibilitat. El millor cap d’ estat en els nostres dies és José Mujica, el president de l’Uruguai”. I, a continuació explica amb alguns detalls els motius.
Com que jo no sé anglès, no he pogut llegir el seu article sencer, però sí que puc donar també els meus motius (que potser seran repetitius pels que llegiu el meu blog) per argumentar aquesta afirmació del periodista colombià. A mi em sembla que per ser president d’un país no s’ha de ser ni alt, ni guapo, ni tenir moltes carreres, ni ser molt ric, tampoc cal tenir una intel·ligència descomunal, ni tenir una gran educació i un gran refinament. Res d’aquestes coses són imprescindibles, contràriament al que moltes vegades es pensa. Jo crec que únicament s’ha de ser una persona honesta, amb sentit comú i saber-se envoltar de gent amb aquestes mateixes qualitats i que sàpiguen una mica dels temes que els correspon tractar. Si un president aconsegueix fer un equip de persones que vulgui fer les coses ben fetes pensant sempre pel bé d’un país i treballant units segur que serà un bon president. I Mujica té moltes d’aquestes qualitats i per això han dit el que han dit.
Mujica és un home honest i un home amb uns ideals que ha mantingut tota la vida. Dins del seu país mateix hi ha gent que el considera poc fi –és pagès- i que és poc curós de la seva figura (aspecte personal, vestimenta, maneres de fer i de parlar…); consideren que té un passat de guerriller tupamaro que no l’ajuda massa (¿recordeu Mandela?); fins i tot diuen que els 15 anys de presó en condicions extremadament dures el van desconnectar de la realitat. Tot el contrari, diria jo. Va saber exactament quina era la realitat d’una dictadura militar ben cruel i, quan va sortir de la presó, va voler reconciliar-se amb tothom (exactament com Mandela) i els guerrillers tupamaros van voler integrar-se a través de partits democràtics en una societat que volien canviar. I, finalment, els ciutadans uruguaians els han donat la raó per dues vegades consecutives en les eleccions. I em sembla que els tornaran a donar la raó una tercera vegada. Alguna cosa deu voler dir, no?
El president Mujica és una persona normal, que ha sabut comportar-se com una persona normal sempre i, per tant, també ara com a president. Ha volgut viure a la seva casa de pagès de sempre, amb la mateixa austeritat de sempre i sent coherent amb les idees que sempre ha tingut. És un home honest i coherent, ¡que no és pas poc pels temps que corren!. Un home que viu amb el mínim vital (ell mateix diu que va aprendre a viure sense res o, millor dit, amb el just) i que dóna gran part del seu sou per a obres socials perquè ell no ho necessita i n’hi han molts que ho necessiten més que ell (¿quants presidents a tot el món trobaríem que pensessin així?).
Molts l’acusen de demagog i populista. No sé pas què volen dir. El que fa Mujica és dir les coses pel seu nom i “no andarse con rodeos”, com diuen allà. Jo ja voldria presidents populistes com ell que no ens enganyessin, que diguessin el que passa i ens amaguessin moltes menys coses de les que normalment ens amaguen. Fins i tot Mario Vargas Llosa –que no és gens ni mica sant de la meva devoció i és un reconegut home de dretes- publicava al diari El País de diumenge passat un article titulat EL EJEMPLO URUGUAYO on posava Uruguai com exemple de país lliberal, democràtic i valent. I com a exemple de valentia ha posat al president Mujica:
“ Ha hecho bien The Economist en declarar a Uruguay el país del año y en calificar de admirables las dos reformas liberales más radicales tomadas en 2013 por el Gobierno del presidente José Mujica: el matrimonio gay y la legalización y regulación de la producción, la venta y el consumo de la marihuana….” “La libertad tiene sus riesgos y quienes creen en ella deben estar dispuestos a correrlos en todos los dominios, no sólo en el cultural, el religioso y el político. Así lo ha entendido el Gobierno uruguayo y hay que aplaudirlo por ello. Ojalá otros aprendan la lección y sigan su ejemplo”.
