29 des. 2013
Avortar: de qui és el dret?
Espanya és un Estat aconfessional segons diu la Constitució Espanyola: “Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església catòlica i les altres confessions”.( Article, 16,3). Deixem de banda la qüestió sempre discutida entre laïcitat i aconfessionalitat. Tampoc els experts s’acaben de posar d’acord en la interpretació d’aquest article de la Constitució. El que sí és cert, però, és que cap confessió religiosa té caràcter estatal i l’Estat hauria de tenir relacions d’igualtat amb totes les creences religioses i, a la vegada, hauria de respectar les reclamacions de col·lectius no creients que reclamen poder discutir altres coses com, per exemple, el finançament de l’ Església catòlica, el matrimoni homosexual, l’eutanàsia, l’avortament i altres qüestions.
Un Estat modern considero que hauria de ser laic. El que no pot ser és que un Estat vulgui imposar i fer obligatoris paràmetres, valors o creences propis d’una confessió religiosa per a tothom. Una cosa és la llei moral i l’altra la llei civil. Per això tot el terrabastall que hi ha aquests dies amb la modificació restrictiva que el PP vol fer de la llei sobre l’avortament. Volen obligar legalment a tots els ciutadans a complir unes lleis que són més aviat de caràcter moral i que no són compartides per molts ciutadans..Aquests ciutadans consideren injustes les modificacions a la llei que vol fer el PP i consideren que ens allunyen d’Europa i del que hauria de ser un Estat modern. Ja tenim, per tant, altre cop el conflicte al carrer.
A mi em sembla un greu error voler restringir i d’alguna manera amagar el problema de l’avortament. Perquè restringir-lo fins als límits que pretén el PP és amagar el cap sota l’ala i tapar el problema amb una manta per tal de que no es vegi. Però el problema hi serà igual i les conseqüències segurament que seran pitjors. ¿La solució està en prohibir o en ajudar i educar?. ¿No estarà més aviat en fer que aquest tràngol que passa qualsevol dona que hagi d’avortar el pugui passar acompanyada, aconsellada i que pugui prendre la decisió de forma lliure?. ¿Que l’avortament estigui ben regulat no és un dret de tota la societat i no només de la dona?. ¿No hi sortiríem guanyant tots amb una llei consensuada i acceptada per la majoria?. Són algunes de les preguntes que ens caldria fer.
Llegia en una pàgina xilena la notícia que l’ Uruguai no registra morts per avortament des que és legal. Explica aquesta notícia que entre desembre de 2012 i maig de 2013 hi va haver 2.550 avortaments legals, aproximadament 426 per mes. L’Uruguai s’ha convertit en un dels països amb taxa d’avortament més baixa del món després que es presentessin les dades oficials d’interrupcions voluntàries d’embarassos en els primers sis mesos d’implementada la llei que regula aquesta pràctica. Explica el Ministeri de Salud Pública que no hi va haver morts de dones ni complicacions a causa d’aquestes pràctiques.
Explica la mateixa notícia que la política pública del Govern de l’ Uruguai tendeix a disminuir la pràctica d’avortaments voluntaris a partir de la despenalització, en base a l’educació sexual i reproductiva, la planificació familiar i l’anticoncepció, així com serveis integrals de salut sexual i reproductiva. Segons les dades del Ministeri de Salut Pública ( MSP ),10 de cada 1.000 dones d’entre 15 i 44 anys practica un avortament a l’Uruguai actualment. Aquestes xifres situen el país entre els que tenen millors indicadors, al nivell dels estats d’Europa occidental, que són els que tenen la taxa d’avortament legal més baixa de tot el món. I una altra dada: pel que fa al registre fet pels serveis de salut dels avortaments realitzats, al desembre de 2012 (data en què es va aprovar la llei d’interrupció voluntària de l’ embaràs) el 52% de les institucions van proporcionar les dades dels avortaments, mentre que al maig de 2013 ho van fer el 98% de les institucions.
¿Quina conclusió en trec jo de tot això? Haver d’avortar és en la majoria de casos una decisió difícil i complicada per una dona o per una família. Hem de reconèixer que la majoria no ho deuen fer pas per gust. Però encara ho serà més si se li posen mil impediments i es redueixen tant els supòsits que es fa molt difícil i, en alguns cassos impossible poder-ho fer. En aquestes situacions avortaran d’amagat i sense les condicions adequades. Potser les que tinguin diners podran anar a Londres -com es feia no fa tants anys-, però les que no tinguin mitjans ho faran de qualsevol manera, posant en risc moltes vegades la seva vida i la vida del nadó. La realitat i la tendència que s’imposa a la majoria de països no és la que pretén imposar el PP als seus “fidels” i als que no pensen com ells. No han entès encara que les lleis s’han de fer per a la majoria de ciutadans i no només per als de la seva corda…
2 respostes
Benvolgut Jaume:
Es veu que tu i jo compartim moltes opinions. A mí tampoc m’agraden gens els avortaments però la idea que l’estat pugui intervenir manant a una dona tenir un fill tant si vol com si no, em sembla horrorosa i intolerable. La solució evidentment és la contracepció. Tinc alguna memòria molt dolenta de coses que vaig veure a l’hospital durant l’era feixista, quan estava prohibit tot allò que la jerarquia catòlica prohibia. En un dels meus apunts al meu blog vaig explicar com el Pare LeMaître, el matemàtic de la Universitat de Lovaina que havia introduït el Big Bang a la ciència, va plantar cara a Pius XII que volia dir que la Teoria del BigBang confirmava la lectura catòlica de la creació del món. No senyor, la religió, deia ell com a capellà, és una cosa i la ciència una altra. Ni es creuen ni es confirmen o contradiuen mai, sinó que viuen separades. No hem d’acceptar mai lleis fetes per imposar doctrines religioses, tant si som creients com si no.
D’acord, Joan. I que tinguis un bon any nou! Una abraçada.