28 febr. 2013
NON HABEMUS PAPAM
Escric aquest post entorn de les 8 de la tarda d’aquest 28 de febrer de 2013, dia i hora en que Benet XVI renuncia al Papat. Per tant, “Non habemus Papam” (no tenim Papa) fins que el conclave n’elegeixi un altre.
Se n’ha parlat i escrit molt aquests dies sobre el que significa aquesta renúncia, sobre el gest, sobre el Papa i sobre el Papat, sobre els motius i sobre les conseqüències d’aquesta renúncia. Se n’han dit tantes coses –algunes trobo que molt ben dites i altres força fantasioses i sense fonament clar- que no m’estendré a escriure’n més. Però sí que voldria dir, simplement, que tant de bo aquest sentiment de “non habemus Papam” que aquest dies tenim el seguíssim tenint en el futur. Vull dir que tant de bo el Papa ( i el Papat) canviïn el sentit, les formes de ser i de fer que han tingut al llarg de la història i que encara segueixen tenint. Dit en poques paraules: que el Papa sigui essent menys Papa i que la col·legialitat dels Bisbes d’arreu del món tingui més preponderància. Tant de bo el Papa i la cúria romana deixin de tenir tant poder i la darrera paraula de tot i en tinguin més els bisbes, que haurien de ser més consultats i més escoltats del que ho són ara.
Tant de bo les coses canviessin força a partir d’aquest gest i a partir d’aquest Papa i tant de bo l’ Esperit Sant faci hores extres per tal de que el conclave elegeixi una persona força diferent al prototipus que estem acostumats i sigui profètica per tal d’endevinar el camí per on hauria de caminar aquesta Església “santa i pecadora” que encara molts seguim estimant i creient.
Tant de bo el nou Papa escolti aquestes paraules profètiques que va escriure Pere Casaldàliga:
DEJA LA CURIA, PEDRO
Deja la curia, Pedro,
desmantela el sinedrio y la muralla,
ordena que se cambien todas las filacterias impecables
por palabras de vida, temblorosas.
Vamos al Huerto de las bananeras,
revestidos de noche, a todo riesgo,
que allí el Maestro suda la sangre de los Pobres.
La túnica inconsútil es esta humilde carne destrozada,
el llanto de los niños sin respuesta,
la memoria bordada de los muertos anónimos.
Legión de mercenarios acosan la frontera de la aurora naciente
y el César los bendice desde su prepotencia.
En la pulcra jofaina Pilatos se abluciona, legalista y cobarde.
El Pueblo es sólo un «resto»,
un resto de Esperanza.
No Lo dejemos sólo entre guardias y príncipes.
Es hora de sudar con Su agonía,
es hora de beber el cáliz de los Pobres
y erguir la Cruz, desnuda de certezas,
y quebrantar la losa—ley y sello— del sepulcro romano,
y amanecer
de Pascua.
Diles, dinos a todos,
que siguen en vigencia indeclinable
la gruta de Belén,
las Bienaventuranzas
y el Juicio del amor dado en comida.
¡No nos conturbes más!
Como Lo amas,
ámanos,
simplemente,
de igual a igual, hermano.
Danos, con tus sonrisas, con tus lágrimas nuevas,
el pez de la Alegría,
el pan de la Palabra,
las rosas del rescoldo…
…la claridad del horizonte libre,
el Mar de Galilea ecuménicamente abierto al Mundo.
(Pere Casaldàliga)
2 respostes
Magnífics, aquests versos de Casaldàliga –llàstimas que siguin en espanyol. Tinc entès que aquesta manera d’entendre la Primacia de la seu romana, tan prepotent i intervencionista, no és gaire “tradicional” ni apostòlica. Els papes sant Lleó i sant Gregori, tots dos anomenats “Grans”, ho entenien diferentment, amb un aire de molt major respecte envers la fraternitat entre les esglésies locals i els seus bisbes.
Estic molt d’acord Jaume, tinguem esperança.