A PEU

Escric aquest post entorn de les 8 de la tarda d’aquest 28 de febrer de 2013, dia i hora en que Benet XVI renuncia al Papat. Per tant, “Non habemus Papam” (no tenim Papa) fins que el conclave n’elegeixi un altre.

Se n’ha parlat i escrit molt aquests dies sobre el que significa aquesta renúncia, sobre el gest, sobre el Papa i sobre el Papat, sobre els motius i sobre les conseqüències d’aquesta renúncia. Se n’han dit tantes coses –algunes trobo que molt ben dites i altres força fantasioses i sense fonament clar- que no m’estendré a escriure’n més. Però sí que voldria dir, simplement, que tant de bo aquest sentiment de “non habemus Papam” que aquest dies tenim el seguíssim tenint en el futur. Vull dir que tant de bo el Papa ( i el Papat) canviïn el sentit, les formes de ser i de fer que han tingut al llarg de la història i que encara segueixen tenint. Dit en poques paraules: que el Papa sigui essent menys Papa i que la col·legialitat dels Bisbes d’arreu del món tingui més preponderància. Tant de bo el Papa i la cúria romana deixin de tenir tant poder i la darrera paraula de tot i en tinguin més els bisbes, que haurien de ser més consultats i més escoltats del que ho són ara.

Tant de bo les coses canviessin força a partir d’aquest gest i a partir d’aquest Papa i tant de bo l’ Esperit Sant faci hores extres per tal de que el conclave elegeixi una persona força diferent al prototipus que estem acostumats i sigui profètica per tal d’endevinar el camí per on hauria de caminar aquesta Església “santa i pecadora” que encara molts seguim estimant i creient.

Tant de bo el nou Papa escolti aquestes paraules profètiques que va escriure Pere Casaldàliga:

DEJA LA CURIA, PEDRO

Deja la curia, Pedro,
desmantela el sinedrio y la muralla,
ordena que se cambien todas las filacterias impecables
por palabras de vida, temblorosas.
Vamos al Huerto de las bananeras,
revestidos de noche, a todo riesgo,
que allí el Maestro suda la sangre de los Pobres.
La túnica inconsútil es esta humilde carne destrozada,
el llanto de los niños sin respuesta,
la memoria bordada de los muertos anónimos.
Legión de mercenarios acosan la frontera de la aurora naciente
y el César los bendice desde su prepotencia.
En la pulcra jofaina Pilatos se abluciona, legalista y cobarde.
El Pueblo es sólo un «resto»,
un resto de Esperanza.
No Lo dejemos sólo entre guardias y príncipes.
Es hora de sudar con Su agonía,
es hora de beber el cáliz de los Pobres
y erguir la Cruz, desnuda de certezas,
y quebrantar la losa—ley y sello— del sepulcro romano,
y amanecer
de Pascua.
Diles, dinos a todos,
que siguen en vigencia indeclinable
la gruta de Belén,
las Bienaventuranzas
y el Juicio del amor dado en comida.
¡No nos conturbes más!
Como Lo amas,
ámanos,
simplemente,
de igual a igual, hermano.
Danos, con tus sonrisas, con tus lágrimas nuevas,
el pez de la Alegría,
el pan de la Palabra,
las rosas del rescoldo…
…la claridad del horizonte libre,
el Mar de Galilea ecuménicamente abierto al Mundo.

(Pere Casaldàliga)

Tags: Església

Hi han persones que fan una gran feina però que no es veu. Passa desapercebuda com la feina de les formigues. Feina menuda, amagada, feina feta amb discreció, com qui no li vol donar importància. Però, generalment, la feina d’aquestes persones és la més important i és imprescindible en qualsevol societat per més que normalment donem més importància –massa, crec jo- a qui passa al davant, als líders i als caps i les veus que es veuen i surten a les teles.

Una d’aquestes persones és la germana Missionera Franciscana Teresa Losada a qui l’Institut Emmanuel  Mounier de Catalunya i la Facultat de Filosofia de Catalunya han decidit atorgar el Premi Emmanuel Mounier 2013. Losada és doctora en filologia semítica i fundadora de la Casa de la Cultura Musulmana (Bayt-Al-Thaqafa), institució dedicada a ajudar els immigrants àrabs a Catalunya, mitjançant la seva integració social i lingüístico-cultural, així com la promoció laboral, especialment en la protecció de la dona i dels infants, sense perdre els arrels de la pròpia llengua i cultura, ni les conviccions islàmiques que professen.

No conec gaire la Teresa Losada, però sí que he tingut la sort d’haver assistit a un parell de cursos i alguna conferència donats per ella. La veritat és que és una persona admirable des de molts punts de vista: és una persona molt preparada, que sap exposar de forma extraordinària el seu missatge i que ha fat una tasca admirable en l’acolliment, acompanyament i atenció durant molts i molts anys al col·lectiu àrab de Catalunya.

L’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya (IEMC) amb la col·laboració de la Facultat de Filosofia de Catalunya de la Universitat Ramon Llull atorga cada any el Reconeixement Emmanuel Mounier a aquelles persones o institucions que destaquin per actituds i activitats que expressin les qualitats més apreciades de la persona humana, tan en l’àmbit intel·lectual com pràctic, en l’horitzó del pensament personalista, sota les característiques del compromís amb el creixement de l’ésser humà i amb l’avançament comunitari vers un món més just i habitable.

És el que ha fet Teresa Losada: ha posat en relleu durant molts anys el compromís en la seva actuació pacient i constant en favor de l’acompliment real dels drets i oportunitats de les persones immigrants àrabs, en el convenciment que el coneixement d’altres persones, cultures i religions, a més de fomentar la tolerància i el respecte mutu, ajuda també a tothom, immigrants i autòctons, a aprofundir en les pròpies conviccions.

Per tant, considero que és un premi molt ben atorgat i que persones com ella haurien de ser més valorades i conegudes. Per molts anys Teresa!

Tags: Immigració, SOCIETAT, Teresa Losada

Avui és el 23F, de trist però necessari record per a tots. I cal recordar el paper que el rei va fer-hi, junt amb els Tejeros, Armades, Milans del Bosch i altres. Ens ho recorda Iñaki Anasagasti en el seu BLOG recollint un munt de saborosos records de Sabino Fernández Campo, assistent personal del rei Joan Carlos. Cal que llegiu aquest post! És obligatori!

Diu el mateix Iñaki Anasagasti (en una entrevista molt interessant que publica avui VilaWeb) que tot el que està sortint a la llum aquests darrers temps pel que fa a pràctiques escandaloses de corrupció de tota mena -no sols del rei sinó també de tot el seu entorn- farà  que “el cas Nóos, acabi com acabi, ja ha dissipat el perfum màgic que envoltava la monarquia. I ja veurem l’èxit que tindran les maniobres d’uns i altres, fins a quin punt la infanta Cristina podrà aguantar al marge de tot, i fins a quin punt el rei apartarà del tot Urdangarín. Però és evident que la gent jove, que ja veia la monarquia com una cosa anacrònica, ara la veu incomprensible”.

És cert. Em dóna la sensació que, en molt poc temps, hem passat del perfum a la ferum. Aquella olor agradable que volia despendre la monarquia, aquella imatge idíl·lica de gent tocada per una vareta màgica i celestial, triada pels déus per portar els destins dels pobles, ha rodolat de cop i volta per terra i s’ha embrutit en el fangar de la realitat més quotidiana dels escàndols sexuals, polítics, econòmics i familiars. Ara queda poc perfum i molta ferum, que és aquella pudor forta, especialment la de la carn i altres substàncies quan comencen a passar-se. La monarquia s’està podrint i la seva ferum arriba cada dia a més llocs. “Ho sap tothom, i és profecia“, que diria Foix. De fet, ja fa temps que ho sabíem però no se’n parlava tant. Ara, ja ningú ho pot aturar ni amagar.

Vaja -com passa en moltes famílies del populatxo- ells mateixos han hagut de trepitjar la pols que ens toca trepitjar a la resta dels humans i s’hi han embrutat no només els peus!. La societat sencera (em refereixo a qui vol obrir els ulls i vol veure-hi) està recorrent un camí sense marxa enrere i que ningú sap ben bé on i com acabarà i tampoc on ens portarà: és el camí de l’evidència que la monarquia no és cap classe superior.

Actualment les coses van totes molt més de pressa, se saben molt millor, corren tot seguit per les xarxes socials i pràcticament tot apareix a la llum pública per més que es vulgui amagar. I això, amics meus, fa caure aquelles imatges sagrades  i intocables dels pedestals i fa veure el taló d’ Aquil·les que tots tenim. Ells també. Fan tot el que poden per rentar-li la cara a una institució caduca obsoleta i de museu. Cada dia més desprestigiada pel mateix pas dels temps i per les contínues equivocacions que ells mateixos s’entesten a cometre. Ells saben bé que l’essència ideològica de la monarquia rau en una suposada superioritat d’una família que gaudeix, sense base democràtica alguna, d’un munt de beneficis que el comú dels mortals no pot gaudir. Aquesta suposada superioritat genètica, que per a molts és una absurda i fal·laç herència de temps obscurantistes i medievals –com cada dia reconeix més gent-, es desploma pel seu propi pes quan algun dels seus membres vulnera els principis més bàsics de decència i honradesa.

Per tant, començaria a ser hora de que els principals partits anessin deixessin de fer l’orni, anessin obrint també els ulls i s’anessin movent de cara a una nova Constitució i fins i tot a una nova forma de govern si no volen perdre bous i esquelles ben aviat, encara que jo tinc cada dia més clar que el problema és seu i, per tant, hauran de resoldre-se’l ells.

I, per acabar, us recomano un llibre que torna a córrer per la xarxa: ‘Un rei cop a cop‘ (Kale Gorria, 2001), publicat sota pseudònim. Es tracta d’una documentada investigació sobre la trajectòria del rei Juan Carlos de Borbó, que va desaparèixer de les llibreries i del qual és molt complicat trobar-ne exemplars de l’edició impresa.

Tags: Monarquia

Llegia fa una estona que Twitter presenta LivesOn, una aplicació que permetrà escriure un cop mort. Es veu que aquesta aplicació està basada en l’anàlisi de l’historial dels usuaris de Twitter i podrem donar permís a alguna persona perquè els vagi actualitzant. Dit d’una altra manera: la mateixa aplicació anirà repassant i reactualitzant tots aquells  continguts que eren d’interès per a l’usuari abans de morir. Els lemes de la nova aplicació de Twitter són "Quan el teu cor deixi de bategar, continuaràs tuitejant" o "Benvingut a la teva vida social després de mort".

Llegint la notícia he pensat en un primer moment: Quina ruqueria! Ja no saben què inventar per cridar l’atenció! Però després he anat reflexionant sobre això i he vist que potser no és tanta ruqueria. M’explico: La majoria de gent creiem en la vida i, en el fons del nostre cor i del nostre cap, hi ha un gran desig per viure i fins i tot alguns tenim l’esperança de creure que la vida continua d’alguna manera després de morts. La mort, d’alguna manera, és un límit darrere del qual no sabem què hi ha i és un interrogant sense resposta. I prou que ens agradaria saber-ho!

La vida és un constant canvi i la mort és el canvi absolut al que li tenim una mica de respecte i a vegades fins i tot molta por. Ens costa acceptar-lo i ens hi revoltem però molts creiem que, encara que el nostre cos mor, la vida segueix misteriosament d’alguna manera o altra. Per això aquesta gent de Twitter han trobat que podia ser interessant que poguéssim seguir parlant des del més enllà.

I de què parlarem? Doncs, naturalment, del que hem parlat sempre i d’allò que ens ha servit per donar la tabarra durant anys i panys… Altra cosa serà que algú ens vulgui seguir escoltant (o llegint)  i potser pensaran que ja era hora que aquest home o aquesta dona deixi de donar-nos la tabarra amb els mateixos temes de sempre. Perquè, qui ens assegura que la mort no és només una separació temporal i un canvi d’estat i que a través del Twitter no puguem seguir sentint-nos units amb la persona que estimàvem? Potser la mort és només viure d’una altra manera i en una altra dimensió…

Després d’una estona de pensar sobre aquesta notícia he  canviat d’opinió i estic segur que aquesta nova aplicació anomenada LivesOn  no és cap ruqueria i que tindrà molt èxit i molt bona acollida. I, si no, temps al temps!

Tags: Tecnologia, Vida i mort, xarxes socials

Un dels motius de desafecció creixent envers Espanya prové del fet de veure que les coses es fan tan malament i que no es veuen massa ganes de canviar. I parlo de les coses en general per no baixar en els mil petits detalls que podríem trobar i quedar-me en alguns aspectes determinats. Les coses sembla que es vulguin fer tan malament com es pot i sembla que cada dia s’hi posa més afany i es competeix a veure qui ho pot fer pitjor. D’aquí que, quan surten als diaris tants assumptes tèrbols en tants àmbits de la vida personal i social, les actituds i els comentaris de la gent es podrien dividir en dos apartats: aquells que encara creuen en Espanya diuen que justament ara és un bon moment per a la regeneració. I els que ja hem deixat de creure en Espanya pensem que el millor que podem fer és fugir-ne com més aviat millor.

Si analitzem una mica les coses, veurem que aquí són intocables certes coses, certs personatges, certes famílies, certs mètodes d’actuació, certs esquemes, certes tradicions, etc. etc. Aquí no es pot tocar la Constitució perquè ve a ser una mena de llibre sagrat per alguns, tot i que aquesta Constitució és evident que ha quedat vella, curta i sense resposta adequada als problemes actuals. Aquí no es poden tocar les lleis que protegeixen els poderosos i abandonen els més humils i  desgraciats. Aquí se segueixen posant totes les forces per protegir els toros, per exemple, i se segueix desprotegint i anant contra tota la cultura i la llengua d’un país sencer. Aquí se segueix creient més en la picaresca i en la trampa que no pas en la cultura de l’esforç i de la seriositat.

He de reconèixer que durant anys ens van ensenyar (escola, societat, família..) uns valors determinats i que no sempre la culpa és totalment nostra. La majoria vam creure que si podíem copiar en un examen calia fer-ho.; que si podíem pagar o fer una factura sense IVA, calia fer-ho; que si podíem trobar una feina a base de recomanacions, calia aprofitar-ho; que si podíem fer un negoci on guanyar força diners, calia fer-lo, encara que fos una mica brut; que si podíem aprofitar-nos de l’autoritat, era també bo fer-ho i si calia fer trampes, no passava res…

Tota aquesta cultura que vam mamar i que ens van inculcar (i que potser a mida que ens hem anat fet grans i hem obert els ulls hem anat veien que no era pas la millor i la més adequada) és la que ens ha deixat aquest estat calamitós de coses com les que van sortint de mica en mica. Tots en tenim una mica de responsabilitat (uns molt més que altres, per suposat) i tots hem d’entonar el “mea culpa”, però també tots hauríem de ser una mica més valents i dir que ja n’hi ha prou de tant desgavell i potser ens hauríem de convèncer que cal fer-ho pagar a qui en tingui la culpa. Que potser hauríem de començar a ser tots plegats una mica més seriosos i cada qual fer la seva feina. De moment, jo tinc clar que ens cal fer una bona neteja a casa nostra, anar fent tria del que serveix i del que ja no serveix, anar fent caixes, anant buscant pis i independitzar-nos.

Tags: SOCIETAT

En una carta del 1814 Thomas Jefferson, tercer president dels estats Units, assegurava que al seu país no hi havia pobres:

"La major part de la nostra població és treballadora; els nostres rics, que poden viure sense treballar, són pocs, i tenen una riquesa moderada. La majoria de la classe treballadora té propietats, conrea la seva pròpia terra, té una família, i pot establir preus competitius que els permeten alimentar-se abundantment, vestir molt per sobre de la mera decència, treballar moderadament i mantenir les seves famílies ".

El tercer president dels Estats Units estava obviant, però, la situació de tota la població afroamericana que vivia en l’esclavitud. No era poca cosa!. Per tant, l’afirmació no era gens certa perquè era feta des d’un punt de vista massa primari. Aquella societat nord-americana del segle XIX és cert que era relativament igualitària en termes econòmics però era totalment desigual en termes socials. Aquella situació idíl·lica que descrivia Jefferson s’ha anat deteriorant a mida que el capitalisme s’ha anat fent amo i senyor del món, tot i que en algun moment de la història semblava que podia ser certa. Ara no ho és de cap de les maners i la bretxa entre rics i pobres no ha parat de créixer: entre 1980 i 2007 la desigualtat ha augmentat en un escandalós 135%. Avui en dia, als EUA, l’1% de la població controla el 23,5% de la riquesa. I les xifres són similars a la resta dels països industrialitzats. La pressió dels rics, doncs, està condicionant clarament la política dels estats i, com a conseqüència, com més poder econòmic tenen, més poder i més influències de tota mena tenen a tot el món.

I quina és la conseqüència de tot plegat?. Doncs la pura i dura realitat és la que va descriure Lord Acton allà al 1887. Es coneix com “la sentència d’Acton”  una cèlebre frase encunyada per l’historiador catòlic britànic John Emerich Edward Dalkberg Acton, més conegut com Lord Acton en 1887. En la seva redacció original deia: “El poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament”. Lord Acton va remetre una carta al bisbe Mandell Creighton, autor d’una monumental Història del Papat, perquè trobava que no era prou contundent en jutjar la conducta d’alguns papes.  I el que trobem en el món eclesiàstic, ho trobem en el món polític, econòmic i en la societat en general. Malauradament, les persones que tenen poder –i com més en tenen, més es dóna- són gairebé sempre homes corruptes. Ja sé que no sempre és així i que hi han honroses excepcions, però la realitat ens fa tocar de peus a terra i ens fa veure la trista realitat.

El que em pregunto, però, és el següent: Per què només som capaços de destapar les cloaques en moments de crisi econòmica i no ho som en altres moments?. I la única resposta que troni plausible és que encara ens falta molta cultura democràtica i, en definitiva, molta democràcia. estem instal·lats en una mena d’autoengany i sembla que no volem obrir els ulls per veure la corrupció. Ens hauríem de preguntar per quin motiu es venen tants ventiladors a l’hivern… I la resposta és només una: per poder escampar millor la merda.

Tags: Corrupció

DAVANT LA DIMISSIÓ DEL PAPA BENET XVI. (NOTA DE PREMSA DE MOCEOP)

Davant la sorprenent notícia de la dimissió del Papa volem manifestar el següent:
Valorem i aplaudim la seva decisió de dimitir. És un gest digne de ser valorat, quan veiem que no sol ser gens habitual que els dirigents dimiteixin.
Sense entrar ara a analitzar les causes veritables de la seva dimissió, pensem que els greus problemes de la pederàstia a l’Església i també les intrigues vaticanes que van donar lloc a l’anomenat Vatileaks i que van culminar amb el judici i posterior condemna del seu propi secretari particular, hagin pogut influir en la seva decisió.
Valorem com a molt negativa la gestió d’aquests gairebé vuit anys de pontificat durant els quals ha actuat amb uns criteris molt conservadors, acostant-se als integristes lefevbrians, reactivant de nou la missa en llatí, atacant als teòlegs més aperturistes i renovadors i recolzant-se sempre en els moviments més conservadors de l’Església: Opus Dei, moviments neocatecumenals, Comunió i Alliberament etc …. i sempre marginant, atacant i castigant teòlegs progressistes, comunitats de base, moviment de capellans casats, bisbes que qüestionaven l’obligatorietat del celibat per als sacerdots o moviments eclesials que defensen que la dona pugui accedir al sacerdoci.
No ha estat capaç de renunciar a les pompes pròpies d’un cap d’Estat, com va quedar de manifest en els diferents viatges que va realitzar (tres d’ells a Espanya), on sempre va ser rebut com el Cap d’Estat. Lamentablement, se li prepara també el dia 27 un comiat, amb la presència d’alts mandataris mundials, plantejament aquest amb el que no estem d’acord per antievangèlic.
La dimissió del Papa pot i ha de ser un oportunitat perquè l’Església nomeni un nou Papa que afronti els canvis profunds que l’Església necessita en aquests moments. No pot seguir, com fins ara, ancorada en el passat.
Ha de ser el moment històric perquè sigui escollida la persona que reuneixi el perfil idoni que els temps presents requereixen, recolzant-se en els principis aperturistes del Vaticà II que ha quedat obnubilat amb aquests últims papes Joan Pau II i Benet XVI, per actualitzar-los i adequar-los al món d’avui.

És absolutament prioritari per a l’Església que opti pels més pobres. Per això el papa ha de renunciar a ser cap d’Estat del Vaticà, i al poder amb tot el que això comporta.
El celibat ha de ser opcional. Les dones han de tenir accés als càrrecs eclesials en igualtat de drets que els homes. S’ha de permetre que els divorciats tornats a casar participin en l’eucaristia. S’han d’establir comunitats eucarístiques entre les diferents confessions i establir vies de diàleg amb altres religions i amb el món científic. Ha de fomentar l’estil democràtic en tots els nivells eclesials, prescindint de l’estil vertical i autoritari actual.
Seria un gest molt necessari del nou papa que aixequés la sanció als prop de 600 teòlegs expedientats pels anteriors papes. Que s’acostés als moviments progressistes de l’Església i recolzés la teologia de l’alliberament, les comunitats eclesials de base i els moviments de sacerdots casats.
Un papa nou per uns temps nous.
Aquesta és l’hora per a l’esperança encara som escèptics respecte als canvis a la cúpula vaticana perquè el nou papa ha de ser elegit entre cardenals molt grans que han estat elegits pels dos últims papes que han estat molt conservadors.
Podem esperar aquest miracle tan necessari per al futur de l’Església?
MOCEOP (Moviment pel celibat opcional)
14 febrer 2013

Tags: Església

A la vida se’ns ofereixen a tots moltes oportunitats que no sempre sabem aprofitar. Oportunitats personals, oportunitats com a poble, oportunitats de tota mena. Normalment ens en adonem quan ja han passat i és quan ens sap més greu d’haver-les deixat fugir. Aquelles persones que són prou lúcides per veure on hi ha una oportunitat i saben anar-la a cercar o bé aquelles persones que saben veure quan una situació és una oportunitat per a elles, i l’agafen al vol, són les que acostumen a ser més felices justament perquè aconsegueixen allò que volen. Aconseguir els somnis ens fa sempre més feliços.

Els catalans estem vivint un moment clau, una oportunitat única per a ser independents i, per tant, molt més lliures per a decidir el nostre propi futur. Però, tal com van les coses, no estic gens segur que la sapiguem aprofitar. El temps passarà i l’oportunitat passarà de llarg si no la sabem aprofitar. Ens caldrà treballar dur per poder aconseguir el que una bona majoria de catalans volem perquè no n’hi ha prou tenir il·lusió i voler les coses. S’han de posar els mitjans per aconseguir-ho i, normalment, les grans coses no són mai fàcils.

I estic segur que serà la millor oportunitat que tindrem en molt temps si mirem el que tenim al nostre voltant: Espanya fa fallida, immersa con està en una cloaca plena de merda fins dalt i sense ningú que sigui capaç d’arranjar la situació. Tots estem tips del que veiem dia sí, dia també; tots veiem que l’estat actual de la situació ha de canviar d’alguna manera i ha de canviar profundament. Quin millor moment que aquest, doncs, per fer una decisió històrica i començar el nostre propi camí, tot sabent que també serà complicat i que no ens regalaran res!. Però serà el nostre camí i construirem la casa al nostre gust. Podem fracassar, certament. Però quin fracàs pitjor podem esperar que el que ens toca viure i sofrir cada dia dins d’ aquesta Espanya que no fa més que mirar enrere i mantenir uns valors que tenen tuf de resclosit de tan vells i passats de moda com són?. Uns valors que fan pudor a tancat i a podrit perquè ja no serveixen per  un món cada dia més complicat i totalment nou. Una Espanya que té un sistema polític i jurídic totalment injust, pensat i fet a mida només per a conservar un modus vivendi per a una minoria. Un sistema que no mira de cap manera el bé comú i la millora de les coses no serveix per a res. I, com a conseqüència, cal abandonar-lo com més aviat millor. Aquesta és la nostra oportunitat que no hauríem de desaprofitar.

Tags: Catalunya, Independència

El 25 d’ Agost del 2011 publicava en aquest mateix blog un post titulat “Líder espiritual?” (extret del moviment “SOM ESGLÉSIA”) que vaig considerar molt interessant.  Avui el torno a recuperar íntegrament ja que torna a ser d’actualitat arran de la dimissió del Papa.

Aquest és el document:

Un Papa pels nous temps: Bisbe de Roma i Pastor Universal

Introducció:

L’hora favorable

"Ara és l’hora favorable" (2Cor. 6) perquè els catòlics i les catòliques de tot el món reflexionin sobre el tipus de lideratge, i el que encara és més, sobre el model d’església que necessitem en el mil·lenni vinent. El Concili Vaticà II (1962-65) ens va invitar a tots i a totes a llegir els signes dels temps a la llum de l’Evangeli. Va exhortar la nostra comunitat de fe a la renovació contínua. Hem intentat ser fidels a aquesta crida i examinar la vida de la nostra església i la necessitat que sentim d’un Bisbe de Roma que sàpiga liderar la nostra comunitat de fe en un "àgape universal" o assemblea de caritat.

El mil·lenni que s’acaba ha sigut una època de divisió entre els cristians. Ens anima l’esperança que el tercer mil·lenni sigui una època de reconciliació i d’unitat.

En aquest esperit, el Papa Joan Pau II va invitar tots els cristians a meditar sobre el futur del papat "que puguem cercar, evidentment units, les formes en les quals aquest ministeri [de Pere] pugui realitzar un servei d’amor reconegut pels uns i pels altres i altres… de trobar una forma d’exercici del primat que, sense renunciar de cap manera a allò que és essencial de la seva missió, s’obri a una situació nova." (Ut unum sint, nº 95).

Al mateix temps s’alcen veus dins el Consell Mundial de les Esglésies per invitar totes les esglésies cristianes a comprometre’s a iniciar l’any 2000 la preparació d’un Concili Cristià Universal.

Volem ajuntar les nostres veus a les d’aquestes crides i declarem la nostra disponibilitat per a renovar la nostra comunitat de fe a la llum dels signes del nostre temps i per a dialogar i cooperar amb altres esglésies sobre la base de la igualtat.

Per aconseguir aquests somnis oferim les nostres reflexions sobre les qualitats que es necessiten a la nostra època pel pròxim Bisbe de Roma. Compartim els nostres pensaments amb l’esperit de la dona de l’Evangeli que va barrejar un xic de llevat amb farina a fi que el seu pa creixés i nodrís una comunitat. Heus aquí el nostre "llevat".

Un model d’Església per al nostre temps:

Sempre vella, sempre nova

Per a construir una església vibrant en el mil·lenni que ve, necessitem tornar a escoltar Jesús i els seus primers deixebles que predicaven la igualtat de totes les persones (Mat. 23, 11-12; Lc. 22, 24-26; Gàl. 3, 28). Ens cal construir estructures en la nostra església que siguin el reflex de la igualtat, perquè puguem viure, pregar i servir-nos mútuament en un "discipulat d’iguals." Només aleshores seguirem l’exemple de Jesús que envia l’Esperit, no per a un petit grup sinó per a tota la comunitat de fe. Només aleshores viurem els ensenyaments del Vaticà II que ens reconeix a tots i a totes com Poble de Déu, corresponsables en la presa de decisions de la vida de la nostra Església.

Cal retornar a una església que valori el diàleg i la justícia en el si de la seva pròpia vida com també en el seu apropament al món. Ens cal restablir una església que respecti i celebri la nostra diversitat planetària, una església on regni la llibertat de viure la nostra fe de diverses maneres en cultures diferents. Ens cal ressuscitar una església que reconegui la importància de les esglésies locals on es proclami la Paraula d’una manera que pugui ésser compresa per les diferents cultures. La construcció d’aquesta església rescatada és tasca de tot el Poble de Déu, no només del Bisbe de Roma, dels altres bisbes i del clero.

Comencem demanant que es re instauri la pràctica de l’església primitiva i que es desenvolupin estructures que permetin participar de forma eminent el Poble de Déu, en l’elecció d’aquells que hagin de dirigir l’església. També inclouria l’elecció del Papa, el Bisbe de Roma. Aquesta renovació d’una antiga tradició seria el reconeixement de l’acció de l’Esperit en comunió amb els fidels.

El pròxim Bisbe de Roma

Seria una ajuda important en la renovació de la nostra església que hi hagués un líder capaç de llegir els "signes dels temps" d’acord amb el poble, un Bisbe de Roma col·laborador, capaç tant d’escoltar com de proclamar, de dialogar com d’ensenyar. Necessitem un líder que aculli de debò i consulti el sensus fidelium (sentit dels fidels).

Necessitem sobretot un líder que reconegui el despertar de la consciència de les dones com un rellevant "signe dels nostres temps." Les dones que representen més de la meitat de la nostra església han adquirit consciència de la seva dignitat i igualtat amb els barons. Estant demanant a la comunitat de fe que respecti i posi en pràctica aquesta igualtat en el si de la seva pròpia vida.

Necessitem un Bisbe de Roma que respecti les nostres diferències i que ens esperoni a viure l’Evangeli.

Necessitem un Papa que distingeixi entre el seu ministeri pastoral com Bisbe de Roma i el ministeri de Pere en el qual es troba en diàleg amb l’església universal. Com bisbe de Roma, serveix als fidels de Roma com qualsevol altre bisbe està al servei de la seva diòcesi. S’hauria de jubilar a l’edat establerta per a tots els bisbes. Com a president de l’«àgape» mundial, actuaria com un germà bisbe que convida els bisbes de tot el món a compartir el lideratge amb ell i amb altres membres del Poble de Déu cridats a aquesta tasca pels fidels. Amb aquest esperit, reformaria la Cúria (el gabinet papal) perquè, enlloc de dominar, serveixi als altres bisbes i a l’Església universal.

Necessitem un Bisbe de Roma i un Pastor Universal que sigui, primordialment:

· Un líder amb visió de futur que promogui un profund discerniment sobre els ministeris per tot el Poble de Déu i els cridi per estudiar la possibilitat d’acollir totes aquelles persones que tinguin la necessària qualificació per seguir la crida a un ministeri, sense fer distincions ni per raó de gènere, ni pel seu estat matrimonial, ni per la seva orientació sexual;

· Una persona respectuosa de la consciència dels catòlics i les catòliques que impulsi un autèntic diàleg públic sobre les teologies, l’ensenyament moral i els comportaments dins de l’església a fi que la nostra comunitat de fe pugui compartir experiències, començar a guarir-se de la seva alienació i ressuscitar un sentit d’unitat i d’entusiasme per la fe;

· Un pastor que encoratgi la llibertat acadèmica pels teòlegs i teòlogues i altres estudiosos amb la finalitat de promoure una sana diversitat d’opinions en l’església;

· Un reconciliador que aculli tan els "liberals" com els "conservadors" per a compartir la mateixa església;

· Un líder que reconegui el pluralisme cultural de l’Església i celebri la diversitat que floreix en diferents llocs del nostre món;

· Un col·laborador amb sensibilitat històrica, disposat a restaurar la tradició de la plena participació del poble en l’església, que convidi a tots els catòlics i catòliques a compartir el govern i la presa de decisions, incloent-hi l’elecció dels líders eclesials;

· Un pioner que convidi a prendre iniciatives i a experimentar i que demana als catòlics i catòliques que desenvolupin un sentit adult de responsabilitat envers la seva comunitat de fe;

· Un ecumenista que es comprometi en un diàleg seriós amb els cristians de les tradicions de la Reforma i de l’Ortodòxia, en un esforç per aconseguir el somni de la unitat de la Cristiandat;

· Un germà del poble jueu que treballi pel desmantellament de qualsevol vestigi d’antisemitisme i construeixi llaços forts de parentiu espiritual, reconeixent la nostra herència comuna que prové d’Abraham i de Sara;

· Un estudiós de les altres tradicions religioses, fora del Cristianisme i del Judaisme, que aprovi el diàleg interreligiós i procuri aprendre de la rica diversitat de comprensions d’aquestes tradicions;

· Una persona els braços de la qual s’obrin amorosament per abraçar el món i que la seva política sigui expressió d’una solidaritat especial amb els pobres i els oprimits;

· Un profeta que promogui incansablement la justícia, la igualtat, la pau i la no-violència en el nostre món i en la nostra església;

· Un amant de la terra que reconegui i promogui la integritat de la creació;

· Una ànima generosa amb sentit de l’humor i

· Un Germà Bisbe que eviti joiosament els paranys dels poderosos d’aquest món (Lc. 22, 25-26) i que camini amb nosaltres a fi que tots plegats recreem la nostra comunitat de fe a fi que l’Esperit de Jesús sigui viu en el tercer mil·lenni.

El que necessitem pel nou mil·lenni

és un Bisbe de Roma que sigui un Pastor Universal

Tags: dimissió, Església, Papa

Recordeu aquell famós passatge de l’evangeli de Sant Joan (6, 1-15) en que se’ns narra la multiplicació dels pans i els peixos?  Això és el que està passant a Lleida des de fa una temporada. El fet va sortir als diaris uns dies abans de Nadal quan el Bisbe Piris es va presentar a una reunió de la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca de Lleida (PAH) i, després d’escoltar en silenci tot el que allà s’hi va dir, va fer la proposta de cedir unes estances buides del Seminari per acollir famílies desnonades. El bisbat posaria l’edifici però s’hauria de buscar la manera d’adequar-lo per poder-hi viure. A hores d’ara ja s’ha posat fil a l’agulla i s’hi està treballant per tal de que aquell projecte es faci realitat.

D’alguna manera s’ha donat allò de l’evangeli: Jesús demana que nosaltres posem els nostres cinc pans i els dos peixos i ell ja s’encarregarà de fer el miracle. Un miracle que s’ha d’interpretar simplement com que hem de ser una mica més fraterns i ser capaços de mirar les necessitats dels altres i veure què hi podem fer cadascú de nosaltres…

A Lleida es calcula que hi ha més de 3.000 pisos buits i cada dia hi han més famílies desnonades que es queden al carrer. I com a Lleida, a la resta d’ Espanya. Realment no hi ha res a fer per parar aquest desastre? Sí que s’hi podrien fer moltes coses i s’hi podrien trobar solucions no pas tant complicades. Només caldria que els governs s’hi posessin seriosament (fent un parell o tres de lleis), com s’hi ha posat el bisbe Piris. A Lleida s’han ofert un munt de professionals i un munt de gent per poder arreglar aquest espai. Ells han ofert els seus pans i els seus peixos i els resultats es veuran amb la multiplicació generosa i fraternal del que cadascú té. No es tracta tant de donar sinó de compartir, cosa que normalment ens resulta molt més difícil perquè tendim a donar el que ens sobra i no sabem compartir el poc que tenim i que potser fins i tot necessitem.

En temps de Jesús també hi havia un munt de col · lectius humans que eren molt necessitats i als que Jesús s’hi va atansar: cecs, paralítics, leprosos, malalts i marginats de tota mena… Si alguna cosa va fer Jesús fou la de remeiar els seus mals físics i morals. El bisbe Piris ens dóna a tots una bona lliçó del que ha de ser i ha de fer l’ església en aquests moments socialment tan delicats. Tant de bo aprenguem tots la lliçó!

Si voleu ampliar la notícia podeu clicar aquí: http://www.catalunyareligio.cat/articles/33894

Tags: Bisbat de Lleida, Església, RELIGIÓ

Ara per Carnaval alguns haurien de fer tot el contrari del que sembla preceptiu: en lloc de posar-se carotes se les haurien de treure. S’haurien de descarar, o sigui, treure’s la carota de persones bones i íntegres que porten tot l’any i mostrar-se tal com són. Quedaríem tan esgarrifats de tants “caradures”, tants caragirats, tants falsos, tants xoriços, tants aprofitats i tants corruptes que ens marxarien les ganes de celebrar res. Ens quedaríem tots a casa a fer una mica de neteja…

Posar-se carota o treure-se-la, heus aquí la qüestió. Ara veiem que molts ja fa temps que s’han descarat i han deixat la prudència i el pudor a casa i se n’han anat a fer fortuna a tot drap, a cara descoberta i sense gaires escrúpols . I a fe de déu que se n’han sortit!. I, pel que sembla, se’n sortiran barats perquè la justícia, en aquesta Espanya tan plena de brutícia, va tan lenta que -si per casualitat un dia arriba-, ja no hi ha res a fer perquè ja tots estaran morts i enterrats. O ja tot haurà prescrit. O seran tan vells que s’estalviaran la merescuda presó i encara els restarà forces i ganes de riure-se’n del mort i de qui el vetlla.

Encara que sembli una contradicció, tenim massa descarats i massa gent amb carota. Sí, tot alhora!

Tags: Corrupció, Ètica i Moral

Per internet corren textos que s’atribueixen a un autor i, més tard, resulta que són falsos. Aquest text que m’ha arribat l’atribueixen a Lucía Etxebarría i crec que val la pena llegir-lo, l’hagi escrit qui l’hagi escrit.

Rajoy es tonto y analfabeto  (Artículo de Lucía Etxebarría)

Este titular tiene por objeto llamar la atención. 
Hace un año escribí un artículo que tenía por título “ La infanta Cristina es tonta y analfabeta”. La versión suavizada del artículo no se pudo publicar en ninguna parte. Así que escribí una versión hardcore del artículo y lo colgué en mi perfil de Facebook. El  perfil de Facebook fue desactivado. Más tarde colgué el artículo en una web. Y la web fue hackeada. Pero eso no frenó el avance del texto… el  caso es que el artículo corrió de un lado a otro, vía mail, vía redes sociales,  y muchísima gente lo ha leído.
Ojalá pasase lo mismo con este artículo.
Señor Rajoy:
Usted es tonto.
Si le birlan 22 millones ( suponemos que bastante más porque esto es la punta del iceberg) y usted ni se entera, es tonto.
Si en su partido corren los sobres de dinero negro como la cocaína en un afterauers y usted ni se entera, usted es tonto.
Si usted ve normal que el marido de Andrea Fabra, elegido  A DEDO,  eligiera para  gestionar los análisis clínicos de la Comunidad a la empresa de la que es consejero, y  que  cuando, ocupando aún el cargo en la Comunidad, decidiera privatizar esos análisis ;  si usted ve normal lo del ático en Marbella del señor González, usted es tonto.
Y si usted es tonto , me pregunto cómo va a sacarnos de la crisis.
Ah… que no nos ha sacado.
Ah… que estamos peor que antes.
Ah, que están ustedes cerrando urgencias, privatizando sanidad, denegando becas escolares y echando a gente de su casa.
Ah, que en comparación con usted, Zapatero empieza a caernos  hasta bien.
Señor Rajoy, los del partido rival de usted tampoco son muy listos que digamos. Que en Andalucía también van perdiendo dinero como locos. Que sí, que lo sabemos.
Lo que yo no puedo entender es que una señora que hasta ahora ha estado casada con un ministro al que ha elegido usted, una señora que trabaja para una televisión controlada por usted, una señora, pues, afín a su partido (a Edurne Iriarte me refiero),  me venga poco menos que a soltar ayer que lo que pasa en su partido no es para tanto porque al fin y al cabo el PSOE ha hecho lo mismo con los ERES. Y que, a su lado,  otro tertuliano también afín a su partido tuviera la desfachatez de venir a decir que aquí en España quien más quien menos casi todo el mundo es corrupto y que eso es una cosa de la idiosincrasia del país.
Idioticracia, más bien.
Señor Rajoy: cada vez que alguien de su partido me viene a hablar de los ERES de Andalucía para justificar lo que pasa en su partido lo que me viene a decir es que aquí en España la corrupción es la norma, no la excepción, y que entonces nos tenemos que apoquinar con lo que hay. Que no podemos tener sanidad, becas escolares de comedor, urgencias rurales etc… porque aquí robar dinero es lo normal.
Señor Rajoy: A mí no me vale que la señora Cospedal me diga que en el PP “quien la hace la paga” .
No  me lo creo.
Repito: No me lo creo.
Mentira podrida.
Le recuerdo que en el PP se indulta a los corruptos.
Han indultado ustedes a Tomas Gomez Arrabal, exalcalde de la localidad malagueta de Valle de Abdalajis, condenado por corrupción, y con él a tres concejales condenados por delitos continuados de prevaricacion. Los cuatro eran militantes del Partido Popular. Salvaron de la cárcel a : Josep Maria Servitje (ex secretario general del Departamento de Trabajo de la Generalitat) y a Víctor Manuel Lorenzo Acuña (empresario) que desviaron fondos mediante el encargo de informes inútiles. Eso lo hicieron cuando aún eran socios de los convergentes.  Indultaron a Constancio Alvarado, ex secretario de la subdelegación del Gobierno en Cáceres,  a José Manuel Sánchez Donoso y a Luis Calle Fernández, que habían sido condenados en 2010 por vender permisos falsos a inmigrantes. Indultaron  a Miguel Escudero Arias-Dávila, tras ser condenado por la Audiencia Provincial de Madrid como autor de un delito continuado de falsedad en documento mercantil en concurso con un delito de estafa. Han indultado ustedes a políticos, banqueros y empresarios… Y a cuatro mossos de escuadra condenados por torturas, en una decisión que ha soliviantado de tal forma a los jueces que casi 200 han firmado un documento en el que acusan al Ejecutivo de dinamitar la división de poderes (ahí es ná) con una decisión “abusiva” y “éticamente inasumible”.
En el PP el que la hace no la paga.
Cobra.
Y en negro.
Por si esto no fuera prueba de que en el PP el que la hace no es que la pague, sino que cobre le recuerdo a usted el escandaloso nombramiento de un hombre de La Caixa para la Sala de lo Civil del Tribunal Supremo. Sí, aí la misma sala que acabará juzgando las preferentes, las cláusulas suelo y otros abusos bancarios.
Un autoblindaje del establishment
Señor Rajoy: de nada sirve legislar si los mismos que legislan garantizan la impunidad de los corruptos.
Pero para rizar el rizo, pretende usted llevar adelante una reforma penal según la cual…
Despojarían  al Juez Instructor de toda competencia, dejando en manos de Fiscalía toda  las diligencias de los sumarios.
¿Qué significa esto?
Pues que el sumario pasa de controlarlo un señor que, en teoría, es independiente, a uno que está regido por el principio de Obediencia Jerárquica, y cuyo jefe supremo es, ¡oh, sorpresa!, el Ministro de Justicia.
– Sustituirían el Principio de Legalidad, que preside nuestro Derecho, por el de Oportunidad.
¿Qué significa esto ?
La diferencia radica en que el primero, de manera sencilla, obliga a perseguir de oficio todo hecho que revista indicios de criminalidad, mientras que el segundo se basa en la economía de medios, o sea:
Se persigue… si compensa, o si interesa.
Viene a decir que, dependiendo de quien sea el posible imputado y posteriormente procesado y condenado, se investiga, o se deja pasar. Ya se sabe: me debes un favor de los grandes… y ya te lo cobraré.
Todo esto es lo que tiene en mente el Gallardón, pero no por iniciativa propia, no…
Porque estas medidas cuentan con el entusiasta apoyo de la clase política.
Y es que suponen el fin definitivo a sus problemas judiciales.
Es decir, esta reforma penal les viene bien a todos los corruptos: a los del PSOE, a los suyos, a los de CiU y  a los que vayan por libre
Señor Rajoy:
Si usted no se ha enterado de que su partido está corrupto hasta la médula, usted es tonto y analfabeto.
Y sí, me creo lo que dicen ustedes de que en el PSOE tampoco están mucho mejor. Y sí, de verdad, me creo que Pujol tenga cuentas en Suiza, porque si no, no se explica de dónde saca pá tanto como destaca su hijo, y porque Oriol y sus hermanos (una nueva versión de Rocco  y sus hermanos)  son miembros de al menos 73 empresas,  y porque todas ellas están relacionadas de una forma u otra con encargos de la Generalitat…
Me lo creo, de verdad que me lo creo.
Eso es lo peor: que me lo creo.
Pero que el partido de al lado también sea corrupto no hace que el suyo deje de serlo.
Y lo que a mí me queda claro es que usted no está haciendo nada, pero nada, para luchar contra la corrupción, y sí mucho por afianzarla.
Por lo tanto señor Rajoy, usted miente.
Usted no tiene ninguna intención de luchar contra la corrupción.
Le recuerdo a usted que la organización no gubernamental Access Info Europe, que lucha por la transparencia informativa, le preguntó a usted, sí, a usted , señor Rajoy, cuales eran las medidas que ha adoptado España para luchar contra la corrupción. En realidad se lo preguntó a su antecesor, pero resulta que la pelota le rebotó a usted. Usted la rebotó a su vez  al Ministerio de Justicia. Allí, el Supremo sostuvo que los datos solicitados son una forma de pedir explicaciones al Ejecutivo y no una petición de información en sí. Y Access Info fue condenada por el Tribunal Supremo a pagar 3.000 euros de costas por querer conocer las medidas que ha adoptado España para luchar contra la corrupción
Señor Rajoy:  España es, precisamente, el único país europeo de más de un millón de habitantes que no tiene una legislación que ponga coto al secretismo de la Administración y abra los archivos de todas las instituciones que reciben fondos públicos.
Y ahora ya no me dirijo al señor Rajoy sino a vosotros que me estáis leyendo.
Esto se puede y se debe acabar.
La crisis en España no es una crisis financiera, es una crisis moral.
Y hemos llegado a un punto en el que esto se debe parar.
Y se puede parar.
Se puede exigir al gobierno del Señor Rajoy o al que venga después que tome medidas para que esto pare.
Medidas simples como:
-           Que el indulto, tal y como está concebido, desaparezca. Que el gobierno tenga que dar explicaciones claras sobre a quien indulta y por qué. Para que deje de ser la puerta por la que se escapan los corruptos

-          Que no se lleve a puerto la Reforma Penal proyectada por Gallardón.

-          Que se imponga la transparencia informativa: se deberían facilitar datos de toda   las obras públicas que cada ayuntamiento acomete.

-          Que se imponga la conservación de documentos.

-          Que se imponga la prohibición de aceptar regalos.

-          Que se imponga que cualquier compra que realicen las Administraciones públicas debería estar ejecutada a precios de mercado e incluir, necesariamente, al menos tres ofertas de proveedores diferentes, para poder elegir la más adecuada.

-         Que se imponga la transparencia total de las Administraciones públicas: que cualquier decisión tomada por un funcionario dentro del cumplimiento de su profesión pueda ser conocida por el resto de ciudadanos, excepto por cuestiones relacionadas con la seguridad. Y así, ingún miembro de la administración podría negarse a satisfacer las necesidades de información no sólo de los periodistas, sino de los votantes.

-          Que se imponga la ausencia de cargos de designación política: actualmente en todo el territorio nacional existe un elevado número de cargos cuya designación ha sido realizada sin ningún criterio de méritos. La hermana de Esperanza, el marido de la Fabra (sí, ese que siendo consejero de sanidad nombrado a dedo privatiza los análisis clínicos y luego consigue que sea su empresa la que se lleve la millonaria concesión de esos análisis), etc, etc. La guinda del pastel la pone una alcaldesa que no ha sido votada.

-          Para cubrir el lugar de los altos cargos de las Administraciones públicas deberían realizarse pruebas objetivas, en lugar de ser por designación partitocrática. Estos  cargos  deberían designarse por méritos propios, nunca por “soy pariente de, novia de, amante de, prima de la hermana de …” .

-          La remuneración de los sueldos públicos debería ser homogénea. No es lógico que un concejal en Alcalá de Henares pueda cobrar diez veces más que uno en Pontevedra, por ejemplo. Y debería ligarse a factores económicos medibles con el índice de precios de consumo (IPC).

-          Los políticos no deberían jamás poder decidir sus propios sueldos.

-          Que se imponga la incompatibilidad del cargo público con el ejercicio de actividades privadas relacionadas directamente con los asuntos en que tenga que intervenir por razón de su cargo.

Es decir,
Un político no debería, por  ley:
-          pertenecer a consejos de administración u órganos rectores de empresas cuya actividad esté relacionada con las que gestione el ayuntamiento;
-          desempeñar cargo representativo o ejecutivo en sociedades concesionarias,contratistas de obras, servicios o suministros, arrendatarias o administradoras de monopolios o con participación o aval del sector público local;
-          tener participación superior al 10 por ciento en el capital de dichas empresas.
– Y ya de paso, acabe usted con la amnistía fiscal. Si esa amnistía consiguió recaudar 85 millones de euros y diez eran de Bárcenas, es como para creer que hizo usted la ley a medida de su tesorero.
– Y por supuesto. Que los delitos de corrupción NO PRESCRIBAN, para que su (ex) amigo Bárcenas no pueda irse de rositas.
Tan simple como esto.
Se puede y se debe exigir.
¿Y cómo puede exigirse?
Acabando con la ignorancia.
«No es una crisis, es una estafa», oímos decir desde hace meses.
Es una historia de robo, de complicidad, de sumisión, de ignorancia generalizada y de maniobras de distracción.
Cuando los valores morales en una sociedad son la codicia desaforada, el consumismo, la frivolidad, el sensacionalismo, el culto a la apariencia, el culto al cuerpo, el yo-mí-me-conmigo, el hedonismo, el solipsismo, el egoísmo, el ni-lo-sé-ni-me importa, el no-leo-periódicos-porque-me-aburro-y-yo-sólo-leo-el-cuore, porque la frivolidad-es muy-moderna; cuando cada uno barre para casa y únicamente mira por lo suyo y le interesa menos que cero el bien común; cuando a los corruptos no sólo no se les condena sino que se les premia y se les admira, y se les vuelve a votar; cuando las palabras ética y moral se pasan de moda, antes o después el sistema cae, como ha quedado demostrado. Y se polariza: los ricos se hacen mucho más ricos; y los pobres, más pobres.
Pero hemos llegado a un punto en el que la única manera de salir adelante es desde la información, y la exigencia.
Información es conocimiento, conocimiento es sabiduría, sabiduría es poder.
Todos podemos salir a la calle a exigir una Ley de Tranparencia y una Ley Anticorrupción serias. Y ha llegado el momento de hacerlo
Si estás de acuerdo, haz correr este texto como hiciste correr el de la Infanta

Tags: Corrupció, Ètica i Moral, Lucía Etxebarría

Presumpte ve de presumir. I presumir ve del verb llatí praesumĕre: prendre per endavant; imaginar-se, creure una cosa fundant-se en la seva probabilitat, en indicis o senyals que hom en té.

I el verb “presumir” té encara un parell d’accepcions més: el fet de creure, i donar-ho a entendre amb les paraules, el capteniment, etc., de posseir una qualitat o un mèrit. I també vol dir fatxendejar, gastar fatxenda.

Espanya –infinitament més que Catalunya, aquesta és la veritat- aquests darrers anys ha viscut de la presumpció i de la fatxenderia en el sentit pitjor del terme. Espanya s’ha arribat a creure el que no era ni ha estat mai i el que tothom –amb una mica d’enteniment- sabia que no arribaria a ser mai. Espanya sempre ha estat força fatxenda i no ens hem d’estranyar perquè ja li ve d’antic. Li ve de quan “en su Imperio no se ponía nunca el sol”, recordeu?.

Zapatero ja treia pit sense cap mena de rubor i sense cap sentit del ridícul en algunes situacions i davant d’algunes persones de l’ Europa seriosa, fet que el retratava a ell i a tots els que li reien les gràcies. Espanya, segons ell, creixia sense aturador i els passaria a tots al davant!. I Aznar era un altre fatxenda que gosava posar els peus damunt la taula allà al ranxo d’en Bush sense adonar-se que era una simple comparsa. I ara tenim aquest calamitós, perillós i emmerdat  PPE que segueix el mateix camí. En aquest sentit, els espanyols de dretes i els d’esquerres són exactament iguals: els falta una mica de sentit del ridícul quan diuen i es creuen certes coses. Els partits polítics han caigut en el descrèdit justament perquè parlen molt i fan molt poc i perquè s’amaguen massa les vergonyes els uns als altres.

I això també va pels catalans, que també ens hem tornat una mica així i també hem presumit una mica massa, sense adonar-nos que no cal presumir de res per ser quelcom. O que potser, presumint massa, no fem altra cosa que fer realitat aquella dita castellana de "Dime de qué presumes y te diré de qué careces". Presumir massa de saber és el primer pas de la ignorància i presumir no serveix gaire de res si no es té allò de què es presumeix. Si som alguna cosa o si tenim algun mèrit val més que ens ho reconeguin els altres que no pas anar-ho esbombant. Perquè ens ho hem cregut massa, perquè hem fet vida de nous rics, perquè ens pensàvem que la bonança no s’havia d’acabar mai hem viscut moltes vegades per damunt de les nostres possibilitats i ara paguem els plats trencats.

Ens falta molt –als d’aquí i als d’allà- per ser països seriosos i, si no ens hi posem aviat, poc arribarem mai a res. La fatxenderia i la presumpció encara és massa present arreu, amb la única diferència –això sí- de que ara tots són presumptes innocents d’un allau de delictes que els cauen al damunt. O sigui, que de la única cosa que ara poden presumir és de ser presumptes… Gran cosa!

Tags: Ètica i Moral