A PEU

Els duros sevillans van ser famosos a finals del segle XIX. Eren unes monedes falses de 5 pessetes (duros) que es van començar a encunyar a Sevilla i que es van estendre ràpidament per tota Espanya i que van ser la causa de la famosa frase: “Ets més fals que un duro sevillà”.

Escoltant aquest vídeo on, en plena campanya electoral, González Pons dóna xifres sobre els llocs de treball que crearà el PP (seran, ni més ni menys, que 3’5 milions els que promet crear si guanyen les eleccions del 20-N del 2011!) em venen a la memòria els duros sevillans: pura falsedat i pura mentida. El temps han anat posant al descobert totes les falsedats i totes les promeses que va fer el PP, tot i ser ben conscients que no les podrien complir perquè la crisi ja era una realitat que Rodríguez Zapatero (un altre mentider impulsiu) va voler amagar com fos.

Les xifres d’aturats veiem que estan arribant aquests dies a uns límits que no ens podríem ni imaginar només un parell o tres  d’anys enrere. Aquella “España que iba bien” i les èpoques de vaques grasses han passat a la història i les promeses de polítics -que han demostrat ser dels més ineptes que hi ha hagut a Espanya en molts anys- fan que la dura realitat que toca viure a tantes famílies sigui molt més dura. Totes aquelles promeses de bonança indefinida i que aquí se seguirien lligant els gossos amb llonganisses durant molts anys, molta gent senzilla i poc informada se les van creure, van estirar més el braç que la màniga i es van endeutar fins al coll. Els bancs van col·laborar -molt i molt bé- en aquest mateix engany. Ara, aquestes persones es troben que no tenen feina, que no poden pagar les hipoteques i són desnonats; es troben sense sortida, desemparats  i desesperats. I, com a solució, aquest brillant govern del PP no se li acut res més que anar allargant la miserable caritat de 400 euros mensuals pels aturats. No se’ls acut buscar formes imaginatives per crear feina i tampoc se’ls acudeixen solucions noves als nous problemes que sofreix aquesta societat perquè són tradicionals, de mentalitat endarrerida i sense gens d’imaginació. Tot plegat, humor negre d’aquell que més aviat entristeix, i fa més plorar que no pas riure.