15 nov. 2012
Entre l’èxit i el fracàs de la vaga
Entre el cel (èxit) que sembla que van tocar els sindicats respecte al seguiment de la vaga d’ahir i l’ infern (fracàs) al que condemna el Govern el seguiment, hi ha un purgatori molt complex i ple d’interrogants que caldria repassar avui, una vegada vistes les coses com van anar.
Per què el ball de xifres és tan gran i mai ningú pot saber el seguiment real d’una vaga general o d’una manifestació? A qui volen enganyar uns i altres? Si tots enganyen –i enganyen molt- de qui ens podrem fiar? Si ens enganyen en això tan elemental cal suposar que ens enganyaran encara més en qüestions molt més fonamentals.
Per què els sindicats només es fan sentir en certs moments molt concrets i callen de forma vergonyant en altres que són tan greus com aquest que estem vivint. Els drets s’han de defensar en tot moment i per a totes les persones per igual. Com a català m’he sentit tan decebut tantes i tantes vegades que hi crec molt poc en els sindicats.
I això mateix em passa amb els partits polítics. Qui són els principals causants de la crisi? Per què no han mirat d’arreglar la situació al parlament, que és on es fan les lleis i on es poden arreglar les coses? Els partits polítics que ara donen suport a la vaga quan governaven (tan a Espanya com a Catalunya) no van fer absolutament res per arreglar una mica la situació de deteriorament que s’anava produint en tots els àmbits. Al contrari: semblava que no eren capaços de veure una crisi que era evident per a tothom, menys per ells.
Per què el pobre ciutadà sempre pot decidir en les petites coses i no té ni vot ni veu per a les importants? El ciutadà pot protestar, pot fer vaga i pot fer el que vulgui que, en realitat, poc se l’escoltaran els que tenen el poder d’una o altra forma i que pel que es veu no tenen cap ganes de deixar-lo anar. Què farien alguns polítics si no cobressin a final de mes el que cobren? Què farien alguns funcionaris que es dediquen a coses que ningú sap ben bé per a què serveixen? No es podrien simplificar i aprimar una mica les administracions, fer-les més funcionals i més ràpides? No es podrien buscar mecanismes de vertadera participació ciutadana? El món canvia extraordinàriament ràpid però les administracions, els partits i els sindicats funcionen com sempre. O pitjor!
El ciutadà que està pagant el preu més alt és aquell que ja no pot fer vaga perquè no té feina i ja ni li queda veu ni ganes per protestar. Està tan fastiguejat de veure com retallen en les coses bàsiques i no pas en les supèrflues que ja no té ànims ni esperances per a res. Veu que no es retallen els grans sous dels polítics; veu que s’ajuda els bancs i no pas a la gent que ho necessita més; veu com no volen fer una reforma de l’ Estat (que faria que les coses poguessin canviar) i, en canvi, només es produeixen petits canvis en les petites coses sense importància.
Per què, després d’una vaga general, tot queda en paraules boniques, en tirar l’aigua al molí de cadascú i en promeses de que prendran nota de les coses i, en canvi, l’endemà d’una vaga tot segueix igual? Una vaga general no és el cel, ni és l’infern: és un etern purgatori sense esperances de poder-ne sortir mai i això és el que desanima de veritat.
No hi ha resposta
