A PEU

En campanya electoral és quan es fan més evidents les expectatives –positives o negatives- dels partits polítics, a partir de les enquestes que cadascú ha fet. Els partits que tenen bones expectatives normalment rebaixen l’eufòria per tal que els seus votants no es refiïn massa i vagin a votar tots. I els partits que tenen les expectatives de vot una mica negres és quan treuen tota l’artilleria al carrer i és quan es tornen agressius al màxim per tal de revertir una mica les tendències.

El factor "expectatives", però, no existeix només en els dirigents dels partits sinó que també compta molt en els votants, estiguin més o menys decidits en el que votaran. Hi han votants amb una fidelitat de pedra picada i, passi el que passi, voten sempre el mateix partit. Però no sempre és així i trobem gent cagadubtes, indecisos  i amb un alt grau d’ impredictibilitat; gent que vota segons bufa el vent, o segons el que escolta a l’últim moment. No són gaires aquests, però n’hi han alguns. Però les coses poden canviar molt si entra en joc algun factor extern important de darrera hora o si la societat està canviant de la forma que canvia actualment a través de les xarxes socials. Ningú sap encara com influiran en els resultats les xarxes socials en una societat en que les notícies se saben de forma immediata i corren a una velocitat extraordinària. Els entesos ho estan estudiant urgentment per tal de poder buscar la manera d’influir a través d’aquestes mateixes xarxes.

En tot debat polític hi ha dos pilars centrals: el dialèctic i el psicològic. Els arguments no acostumen a donar gaires vots i més aviat sembla que on s’ha de posar l’accent en el segon pilar. La gent es deixa endur molt per l’ànim que percep en el candidat, per la seguretat que transmet, per com li van les coses, pel llenguatge corporal que mostra. En el fons, ningú vol ser perdedor i ningú vol votar un perdedor. Per aquesta causa es torna tant important el “factor expectatives”, sobretot si son positives i si el candidat fa allò que la gent espera d’ell.

I a Catalunya hem arribat a un punt on hi han molt bones expectatives per a certs candidats que, d’alguna manera, recullen els anhels i les aspiracions d’una majoria de la societat i que fins ara es veien com inassolibles. Hem arribat a un punt en que es veu la independència com una cosa possible i, en certa manera, a tocar dels dits. Potser de forma una mica equivocada i tot! Segurament que ni és tant a prop, ni serà tan fàcil. Però les expectatives hi són i segur que comptaran molt en aquests properes eleccions.

Per això crec que són essencials dues coses: que els partits que creuen en la independència ho diguin clarament i sense embuts i que, tot i les moltes coses que els separen, en aquest punt vagin ben units per poder fer camí junts.

I una altra cosa: cal deixar les eufòries per a altres moments. Ara és l’hora de la prudència, de la tranquil·litat, de les paraules justes, de deixar els nervis a casa i anar a la nostra sense fer massa cas dels gossos que borden vora el camí. En sentirem de molt grosses i vindran atacs de totes bandes. Però és un moment en que una imatge val més que mil paraules i la nostra imatge de catalans que aspiren a ser independents ha de ser impecable i els candidats haurien de mirar de ser modèlics en el discurs, en el tracte, en els gestos i en tot. D’aquesta manera les expectatives encara pujaran més i la il·lusió que es crearà no només serà una forma de realitat nova sinó que tindrà la virtut de canviar la pessimista realitat actual. I serà una bona manera també de sortir de la crisi, perquè no oblidem que les crisis tenen una bona part de  component psicològic. Si l’independentisme surt reforçat estic segur que Catalunya sortirà molt reforçada.

Tags: POLÍTICA, SOCIETAT

Comentaris RSS