A PEU

Foto de Paco Elvira

L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA en el programa de la convocatòria que va fer el dia 1 de Setembre d’enguany a la Conca de Barberà deia: ACABEM LA MARXA DE LA LLIBERTAT. COMENCEM LA DE LA INDEPENDÈNCIA.

Aquest mateix esperit era el que ens movia a molts en aquells temps Un esperit que, en lloc d’anar minvant, ha anat creixent amb els anys. Hem arribat a un moment decisiu d’aquest camí. El poble català es va posar a caminar molt abans de la Marxa de la LLibertat perquè els pobles que tenen ganes de viure van fent coses, dia a dia, moltes d’elles sense que es vegin o se sàpiguen. Però totes elles contribueixen a que es visqui i es creixi.

La Marxa per la llibertat fou una iniciativa política unitària no-violenta promoguda per l’organització catòlica Pax Christi. Consistí, a l’estiu del 1976, en el recorregut arreu del Principat —amb ramificacions al País Valencià i la Catalunya del Nord— de diverses columnes de "marxaires" que difongueren, a desgrat de la forta repressió policíaca, les reivindicacions nacionals i democràtiques. Ara som en un altre moment important i potser fins i tot decisiu de la vida del poble català. Per això he volgut recordar aquells temps amb aquests tres apunts per tal de que vegem la importància que pot tenir una cosa tan petita com va ser aquella. Però va ser un gra de blat plantat que ha anat donant els seus fruits.

Acabo avui amb dos testimonis que la revista EL SALÍ va concloure l’article sobre La Marxa. No són res més que uns records personals escrits després dels anys i, per tant i per la part que em pertoca, potser amb algunes inexactituds.

Dues persones que van prendre part de forma activa a l’episodi de la Marxa de la Llibertat en el seu pas per Súria, van ser Jaume Pubill –llavors capellà jove de parròquia de Súria-, i l’activista cultural surienc Albert Castellano. A tots dos els hem demanat que reflecteixin en directe records i vivències. La lectura dels seu testimoni permet arribar també a algunes conclusions.

Records d’aquell estiu

En tota aquella història, personalment m’hi vaig sentir implicat perquè els temps que corrien m’hi convidaven. Se’ns hi convidava a tots els catalans que teníem ganes de “Llibertat, d’Amnistia i d’Estatut d’ Autonomia”… I crec que érem molts. I la majoria de joves teníem moltes inquietuds. De seguida que vaig arribar a Súria una bona colla de joves ens reuníem al pis on vivia i allà fèiem les nostres trobades i parlàvem de les inquietuds polítiques, socials, religioses…que tots teníem.

Jo havia arribat a Súria el setembre del 74, amb 26 anys, com a vicari de mossèn Serrasolsas. Vaig ser-hi ben poc, però hi van quedar molts amics. El setembre del 1976 marxava cap a l’ Uruguai on m’ hi vaig estar 8 anys. Ara visc i treballo a Mollerussa en un taller de discapacitats psíquics.

El Rector era un home una mica peculiar. Però obert en els temes de política i catalanista declarat. Per això en el tema de la Marxa mai va posar-hi cap dificultat. En el fons ho veia bé i potser només temia que aquella colla de joves el posés en algun compromís. Però mai ens va dir res i ens va deixar fer. Crec que es refiava de nosaltres. Tampoc vam tenir cap mena de problema de part del Bisbe. Ens vam sentir lliures en tot moment.

En aquell pis va ser on vam fer les reunions per preparar el pas de la Marxa per Súria. Crec que va venir algun grup de Manresa per coordinar coses. Però no ho recordo massa. Nosaltres havíem de preparar l’acte de Súria, donar allotjament als marxaires i portar a l’Àngel Colom a Cardona, que era el pròxim poble on havia d’anar. Crec recordar que ens el van portar des de Manresa i l’endemà de l’acte jo mateix el vaig portar fins a La Coromina amb un 600 atrotinat que tenia però que ens va fer prou bon servei.

Havíem d’anar alerta perquè la Guàrdia Civil vigilava els llocs per on passava la Marxa i la seva estratègia era agafar el responsable, carregar-lo en un cotxe i deixar-lo ben lluny del lloc si no és que el detenien… Però la qüestió és que sempre s’espavilaven per ser al lloc que tocava en el moment oportú.

Allà al nostre pis vam preparar l’acte, que consistia en una manifestació pacífica i silenciosa des de la Rectoria fins a la plaça que hi ha vora el riu. Crec que havíem de llegir alguna cosa o, en cas de que no ens deixessin, entregar un manifest al caporal de la Guàrdia Civil. No recordo si vam poder llegir res. Crec que no. Recordo que la Guàrdia Civil es va atansar i ens va preguntar qui era el responsable i jo vaig sortir com a un d’ells. No recordo qui més va sortir, encara que naturalment érem una colla. Però vam pensar que el fet de que fos capellà encara comptava i sempre hi havia més possibilitats de que em respectessin. Vam parlar una mica sobre l’acte però de seguida van dir-nos que ens disperséssim i ho vam fer tornant cap a l’església i tancant-nos dins. Allà diria que es va llegir quelcom i es van donar instruccions de com anar sortint poc a poc per tal de no cridar l’atenció i que no detinguessin ningú.

La Guàrdia Civil ens vigilava i volia anotar els noms i el número del carnet d’ identitat. Recordo que vam negociar i, al final, crec que no es van quedar cap carnet ni cap nom. Teníem l’avantatge de que l’església es connectava amb la casa de la rectoria per una porta interna i teníem una sortida per darrera del teatre del Foment i per allà van anar sortint gent de mica en mica.

L’Àngel Colom i alguns més es van quedar a dormir al nostre pis i l’endemà cap a mig matí jo mateix el vaig acompanyar amb el 600 fins a La Coromina (sota Cardona). No ens vam atrevir a arribar fins a Cardona perquè ens havien dit que a l’entrada hi havia la Guàrdia Civil i l’agafarien. Crec que va pujar a peu per un camí…. En acabar la Marxa, al cap d’ un temps , va tornar l’Àngel Colom a visitar-nos per donar-nos les gràcies i saber com havia anat tot i si havíem tingut problemes.

Això és el que recordo. Poca cosa i amb no massa exactitud, potser. Perdoneu.

Però d’allò sempre n’he servat un bon record. Valoro molt tot el que es feia en aquells moments. Es vivia intensament la política i es tenien ganes d’obrir les portes a la democràcia i crec que tot plegat va servir de molt. Es posava molta pressió al Govern i crec que en algun moment es van sentir desbordats i van haver de fer coses contra la seva voluntat per pressió del poble i dels mateixos partits.

A una distància de 30 anys encara li dono més valor. Ara ens hem tornat molt “passotes” i crec que el resultat és a la vista. Catalunya ha avançat però no pas prou. L’Estatut que tenim n’és una bona prova. Haurem de continuar anant a Madrid a pidolar, pel que es veu. Possiblement per falta de la unitat que es donava en aquells anys. La lluita contra el franquisme va donar ànims i una certa unitat de mires comunes. Possiblement això és el que faltaria ara. Amb més unitat Catalunya hi sortiria guanyant perquè encara haurem de lluitar per moltes coses importants que des de Madrid se’ns continuaran negant.

Bé, res més. Espero que hagi pogut aportar alguna coseta. Poca cosa. Però he recordat vells temps, quasi sempre estem ben disposats a explicar “batalletes”….

Una abraçada a tots els suriencs i ànims amb la revista!

Jaume Pubill i Gamisans

“Circulen, señores, circulen…!”

Aquella tarda d’agost al Pla de la Font no era una tarda d’estiu normal. L’anunci de l’arribada a Súria de la Marxa de la Llibertat va fer que l’ambient que s’hi respirava en aquelles hores fos d’ una gran curiositat, tensió i, per què no dir-ho, un cert temor d’una possible repressió de l’acte previst.

Eren les set o vuit de la tarda, i des de feia unes quantes hores havien anat arribant varies dotacions del cos de la Guàrdia Civil que pràcticament havien ocupat els carrers i per descomptat la carretera i el Pla de la Font.

Jo, com molts més suriencs, amb predomini del jovent, érem allà. La majoria passejàvem per la vorera del carrer Salvador Vancell al davant de la plaça, esperant no se sabia ben bé què mentre es palpava una atmosfera de tibantor, doncs la Guàrdia Civil no deixava que els assistents es paressin a fer grupets de més de tres o quatre persones.

Així doncs, érem dos o tres amics que obligatòriament passejàvem amunt i avall per la vorera, i a l’arribar a l’alçada del que ara seria la rellotgeria Torrents ens vàrem trobar amb un parell més de coneguts que estaven allà parats. Jo, per fer broma, i parodiant a la Guàrdia Civil, els vaig dir: “-Circulen señores, circulen…”, sense adonar-me’n que uns metres més amunt, al davant de la cansaladeria Vila, hi havia una parella de la Guàrdia Civil que m’estava escoltant.

Eren una parella molt joves i de fora de Súria, i un d’ells es va dirigir a mi com una bala. No sé exactament les paraules que em va adreçar, però sí recordo que em va acusar de burlar-me de la Guàrdia Civil i em va comminar de males maneres a que els acompanyés, de manera que en breus moments em vaig trobar detingut i amb un guàrdia a cada cantó. Em van portar al mig de la plaça on hi tenien un furgó de la Guàrdia Civil i en un moment m’hi van ficar.

No recordo gaire quantes persones hi havia a dintre el furgó, però crec que hi érem dos o tres com a molt.

Al poc temps d’estar dintre la furgoneta va venir un guàrdia de la dotació de Súria al que jo coneixia i amb el que hi tenia una certa relació i al que l’hi deien “El Caballista”, perquè era un dels agents que muntava a cavall, i al mateix temps era l’encarregat de cuidar la reduïda quadra de dos o tres cavalls que en aquella època tenia el “Cuartel” de Súria i em va preguntar amb una certa incredulitat: “-Castellano, ¿qué has hecho?”. I en un moment l’hi vaig explicar ni més ni menys el que havia passat.

Després d’aquesta curta conversa em van portar al cuartel de la Guàrdia Civil de Súria, on sembla ser que, juntament amb altres “sediciosos” com jo, estava destinat a ser traslladat a Barcelona, cosa que en aquella època no presagiava rés de bo.

No sé si va passar gaire temps o no, però a mi se’m va fer una estona molt llarga. Va ser després quan el Caballista va venir altre vegada a parlar amb mi, i em va dir que ja podia marxar, no sense advertir-me, seriosa, però amistosament, que una altra vegada anés més en compte.

D’aquest agent sempre n’he tingut un bon record .“El Caballista”, que pocs anys després va marxar de Súria, i del qui no recordo el nom, era una bona persona, i sempre vaig estar segur que va ser gràcies a la seva mediació, que aquest succés, que pintava bastant malament, s’acabés de la millor manera possible per a mi.

Albert Castellano i Copons

Tags: Catalunya, Llibertat, Marxa de la llibertat