A PEU

Aquesta tarda escoltava l’inefable Esperanza Aguirre instant el govern de Mariano Rajoy a que es replantegi l’estat autonòmic i es quedi amb les competències d’educació, sanitat i justícia, ara transferides a les comunitats autònomes. El president de la Generalitat de seguida ha sortit al pas dient que “si s’han cansat del cafè per a tothom, que se’l refacin entre ells". “El cafè per a tothom només era per aigualir l’autogovern de Catalunya i el País Basc".

És el tema de sempre. L’etern tema que aflora sempre i que demostra que per allà a Madrid no han entès res i segueixen amb el centralisme tronat de sempre que consisteix en l’ eliminació de les cultures perifèriques i que aquell comentari anònim del segle XVIII que deia que "Un andaluz no se parece en nada a un vizcaíno, y un catalán no tiene nada parecido con un gallego; lo mismo se pude decir de un valenciano y de un hombre de la meseta" no sembla que l’hagin llegit mai i, si l’han llegit, no se l’han cregut.

Tres-cents anys es van complir el 2007 de la victòria d’Almansa, per la qual els Borbons es van imposar com a nova família real a Espanya. La nova monarquia va portar per a les nacions perifèriques males notícies. Els Borbons van venir amb la idea de crear la nació espanyola i per això no dubtaren a crear una cultura homogènia, encara que per aconseguir-ho haguessin d’esborrar altres llengües i altres tipus de demostracions culturals, cosa que sortosament no han pogut aconseguir per més que ho hagin intentat per tots els mitjans.

Les primeres mesures per a la centralització del Regne d’Espanya va ser la creació, a semblança de França, de províncies (al país gal eren prefectures i sotsprefectures). El següent pas va ser la creació d’una cultura, o més aviat l’expansió de la cultura de Castella, amb la qual sempre s’ha identificat el nacionalisme espanyol, especialment pel seu paper en la Reconquesta espanyola. D’aquesta manera, els Borbons van acabar amb els privilegis de Catalunya i Aragó i des de llavors han anat minant les identitats culturals d’altres nacions i també la seva economia. Els Borbons van imposar de manera política i autoritària el que no existia en la realitat, s’ha anat intentant crear un nacionalisme espanyol i, com a resposta, s’ha anat enfortint els diversos nacionalismes perifèrics (que diuen ells) i ha anat enfortint-se també un antinacionalisme espanyol com a resposta al centralisme borbònic i més tard a l’absurd autonomisme del “café para todos”.

Ja ho retratava d’alguna manera -entre molts altres- Rosalia de Castro en el seu primer gran llibre “CANTARES GALLEGOS” l’any 1863 i que és conegut com l’inici de O Rexurdimento, nom amb que es coneix el segle XIX en la història de la literatura gallega i que va ser un inici de recuperació literària, però també cultural, política i històrica. En aquesta obra Rosalia assumeix la veu del poble gallec, denunciant la pobresa, la misèria i l’emigració massiva a la que estaven obligats la gent d’allà. Veus semblants han anat sorgint aquí i allà, però a Madrid sempre s’han fet el sord com es pot palpar ara mateix, que aprofitant l’excusa de la crisi miraran de passar el ribot un cop més a tot el que puguin. I quan dic Madrid, vull dir els governants de qualsevol dels partits que porten dins de la seva ànima aquesta llavor borbònica.

Per acabar us deixo el famós poema de Rosalia de Castro que d’alguna manera retrata tot aquest esperit.

CASTELLANOS DE CASTILLA

Castellanos de Castilla,

tratade ben ós galegos;

cando van, van como rosas;

cando vén, vén como negros.

Cando foi, iba sorrindo,

cando ven, viña morrendo;

a luciña dos meus ollos,

o amantiño do meu peito

Aquel máis que neve branco,

aquel de dozuras cheo,

aquel por quen eu vivía

e sen quen vivir non quero.

Foi a Castilla por pan

e saramagos lle deron;

déronlle fel por bebida.

peniñas por alimento.

Déronlle, en fin, canto amargo

ten a vida no seu seo…

¡Casteláns, casteláns,

tendes corazón de fero!

¡Ai!, no meu corazonciño

xa non pode haber contento,

que está de dolor ferido,

que está de loito cuberto.

Morreu aquel que eu quería

e para min non hai consolo:

so hai para min, Castilla,

a mala lei que che teño.

Permita Deus, casteláns,

casteláns que aborrezo,

que antes os galegos morran

que ir a pedirvos sustento.

Pois tan mal corazón tendes,

secos fillos do deserto,

que se amargo pan vos gañan,

dádesllo envolto en venero.

Aló van, malpocadiños,

todos de esperanzas cheos,

e volven, ¡ai!, sen ventura

cun caudal de desprezos.

Van probes e tornan probes,

van sans e tornan enfermos,

que anque eles son como rosas,

tratádelos como negros.

¡Casteláns de Castela,

tendes corazón de aceiro,

alma coma as penas dura,

e sen entrañas o peito!

En tros de palla sentados,

sen fundamentos, soberbios,

pensas que os nosos filliños

para servirvos naceron.

E nunca tan torpe idea,

tan criminal pensamento

coubo en máis fatuas cabezas

ni en máis fatuos sentimentos.

Que Castela e Casteláns,

todos nun montón, a eito,

non valen o que unha herbiña

destes nosos campos frescos.

Só pezoñosas charcas

detidas no ardente solo

tes, Castela, que humedezan

eses teus labios sedentos.

Que o mar deixoute esquecida

e lonxe de ti correron

as brandas augas que traen

de plantas sen sementeiros.

Nin árbores que dean sombra,

nin sombra que preste alento…

Chaira e sempre chaira,

deserto e sempre deserto…

Esto che tocou, coitada,

por herdanza no universo,

¡miserable fanfurriñeira!,

triste herdanza foi por certo.

En verdade non hai, Castela,

nada coma ti tan feo,

que aínda mellor que Castela

valera dicir inferno.

¿Por que aló fuches, meu ben?

¡Nunca tal houberas feito!

¡Trocar campiños floridos

por tristes campos sen rego!

¡Trocar tan claras fontiñas,

ríos tan murmuradores

por seco polbo que nunca

mollan as bágoas do ceo!

Mais, ¡ai!, de onda min te fuches

sen dó do meu sentimento,

e aló a vida che quitaron ,

aló a mortiña che deron.

Morriches, meu queridiño,

e para min non hai consolo,

que onde antes te vía, agora,

xa solo unta tomba vexo.

Triste como a mesma noite,

farto de dolor o peito,

pídolle a Deus que me mate,

porque xa vivir non quero.

Mais en tanto non me mata,

casteláns que aborrezo,

hei, para vergonza,

heivos de cantar xemendo:

¡Casteláns de Castela,

tratade ben ós galegos:

cando van, van como rosas;

cando vén, vén como negros!

Tags: LITERATURA, Poesia, POLÍTICA, Rosalia de Castro

Comentaris RSS