24 març 2012
Marxar o quedar-se?
La Generalitat ha començat unes jornades informatives per iniciar la selecció de fins a 1.000 aturats catalans disposats a anar a treballar al Quebec. Les empreses canadenques busquen principalment treballadors dels sectors de l’enginyeria, la salut i les noves tecnologies perquè allà es preveu la creació de 700.000 llocs de treball en els propers tres anys. En aquest sentit, la secretària d’Ocupació de la Generalitat, Esther Sánchez, ha volgut evitar parlar de "fracàs" i de la sensació que cal marxar "perquè aquí no tenim oportunitats", afirmant que s’ha de pensar de manera global prendre’s aquests moviments de manera natural per "enriquir" els treballadors.
En situacions de crisi profunda no sé si queda altre remei –però sí realment necessari- plantejar-se la pregunta: Marxo o em quedo? No jo, que ja tinc 64 anys i que més passat que futur. La pregunta se l’han de fer els joves que no tenen feina i que tenen la perspectiva de no tenir-ne en aquests pròxims temps. No és una pregunta fàcil, ho reconec. Però és necessària si no volem que una bona part de la nostra joventut es perdi en l’angoixa de viure sense futur, amb dificultats i angoixes econòmiques i vitals que faran que la seva vida sigui un petit o un gran desastre.
Emigrar sempre és dur. I ho és més encara si l’emigració és forçada per les circumstàncies que ens toca viure: tenim un entorn en crisi i amb perspectives de no poder tirar endavant si entre tots no fem el cop de cap per mirar la manera de manegar-nos-ho sols. Si no ens fem a la idea de que “val més sols que mal acompanyats” i no fem els passos necessaris per marxar (tan educadament i pacífica com vulgueu, però marxar a fi de comptes) no tenim futur per al nostre país. Potser la feina l’hauran d’anar a buscar en altres llocs i això que aquests dies ha passat en el mercat de treball serà el nostre pa de cada dia. Si el jovent no pot viure aquí es veurà obligat a marxat, tant si vol com si no vol, i sense dret ni temps a lamentar-se.
Que és dur? Que es difícil? Que no és la solució? Potser sí, però no hi haurà altre remei i pot ser l’ocasió de veure i viure noves experiències, conèixer noves realitats i créixer personalment i professionalment. L’emigració sempre tindrà aquesta doble cara i, tot i els aspectes foscos, també sempre serà font de nous horitzons de noves oportunitats, com bé sabem. Perquè l’emigració no és cosa nova ni és d’ara. D’emigració n’hi ha hagut sempre i també sempre hi ha hagut qui ha sabut aprofitar l’oportunitat i qui no. Jo he conegut molts emigrants que no s’han pas penedit d’haver fet la decisió i n’estan prou contents i satisfets. Tant, que alguns d’ells podrien retornar als seus països d’origen i no han volgut fer-ho perquè estan prou bé on són.
Per tant, crec que aquests nois i noies –si els sembla que estan ben preparats- haurien de fer el cop de cap i provar-ho, mirant les coses de forma positiva. No fixant-se tant en el fet que d’alguna manera els expulsen (que una mica també és així) sinó que són ells que volen marxar a buscar un futur millor i que possiblement d’aquí uns anys podran tornar, si volen, enriquits en tots sentits. I això sí: que pensin que haver nascut en un lloc determinat és simplement una carambola i que el que compta és que el lloc on els toqui viure se’l facin seu i l’estimin perquè, encara que no sigui el lloc on han nascut, és el lloc que els dóna de menjar i els dóna oportunitats.
Però no tots podran o voldran marxar. Pels que es queden, els ofereixo la lectura del poema de l’ Espriu, que també els anirà bé. De fet, ens anirà bé a tots en moments en que potser més d’un voldria fugit nord enllà.
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Salvador Espriu
3 respostes
Jaume, no trobaríem un racó en una selva llunyana o enmig d’un desert per poder emigrar-hi tots els catalans que volguéssim? Aquí ja no hi tenim vida amb un PP cada dia més anticatalà, un PSC a la deriva i els partits independentistes tirant-se els plats pel cap. Et ben asseguro que seríem colla i podríem fer una nova Catalunya.
Tinc una altra proposta: perquè no anar a Andalusia o Extremadura a disfrutar finalment dels diners catalans? Seriosament, jo he estat sempre un emigrant des de l’edat de 24. Cal explicar, no obstant, que quan me’n vaig anar, hi havia un període de creixement fantàstic a Europa molt diferent d’ara i tothom tenia feina disponible. A Europa, s’entén, a Can Franco era la misèria feixista de sempre i un ambient odiós d’opressió i mentides. Jo havia arribat a pensar que els espanyols eren tots estúpids perquè no sabien discutir les mateixes coses que preocupaven als alemanys, francesos o suïssos. Però darrere tots els problemes hi havia sempre el Caudillo por la
Gracia de Dios.
No sabria recomanar res a aquests catalans que pensen en el Québec. És un gran país i ja hi ha molts catalans, però si hom serveix o no com a immigrant és una cosa molt personal
Josep i Joanot: Podríem fer un concurs de propostes i veure quina és la millor… Val més prendre-s’ho a broma i val més riure per no plorar de tan llastimós com és el tema. Però és el que és i molts joves em sembla que l’hauran afrontar si volen tenir un mínim de futur.
Una abraçada a tots dos