A PEU

"No te puedo prometer un gran sueldo, pero te prometo un trabajo fijo". D’aquesta manera comença la campanya vocacional d’aquest any per captar capellans, Campanya molt discutida, bastant criticada des de tots els àmbits (també ho ha estat molt des de dins mateix de l’Església) i, com a mínim, jo la qualificaria de campanya esbiaixada i feta amb força mal gust. Potser des del punt de vista “comercial” és afortunada perquè crida l’atenció. Diuen que un anunci que no crida l’atenció no serveix per a res. Però també és cert que un anunci que presenti un producte fals o falsegi el seu contingut, a la llarga tampoc serveix per a res i és contraproduent.

Per això a mi em sembla que aquest anunci deforma “el producte” que ven o, almenys el presenta de forma molt parcial i esbiaixada. Perquè… ser capellà avui és això? Aquesta forma de ser capellà que ens presenta l’anunci és la única i la bona? Tots els capellans és imprescindible que vagin amb “collet”, vesteixin de forma tradicional i tinguin una visió de la fe i de l’Església tan tradicional que fa feredat i que a mi em sembla que, més que atreure, allunya ? A mi em sembla que no hauria de ser així. Però per ells faran!

S’ha de fer broma amb això de “la feina fixa” i amb un “sou mileurista”, quan hi ha milers de persones que no tenen feina, no tenen sou i quan la mateixa societat qüestiona tant la forma de finançar-se l’Església? I a aquesta meitat de població que són les dones què els ofereix l’Església? Fer de minyones, de dones de neteja i d’actrius secundàries? S’ha d’estar tant segur que fer de capellà “és cosa de hombres” com l’ antic conyac Soberano? Es pot seguir per aquest camí d’excloure, excloure i excloure?  A més garanteix, “tu riqueza será eterna”,”trabajo fijo”, “una vida apasionante”, “te prometo que nunca te arrepentirás”. Voleu dir que és tant així tot plegat? No s’hauria d’anar més al fons, ser una mica més crític i veure quins capellans i bisbes té l’Església actualment i si tots ells responen al que Jesús esperava i al que la societat n’espera d’ells.

Una bona part de la societat (homes i dones) em sembla que espera una altra cosa de l’Església i espera que la fe es presenti amb formes i categories noves; que es rellegeixin els textos antics amb ulls nous; que no hi hagi tanta fixació i una mica més de llibertat; que els dogmes i les Escriptures serveixin per donar sentit a la vida dels homes i dones d’avui. Que es deixi opinar també a veus considerades avui dissidents però que segurament que tenen moltes coses –i molt interessants- a dir.

Per acabar, vull recollir algunes parts d’una xerrada pronunciada por Deme Orte a l’ Aula Magna de la Universitat de València, per iniciativa de “Somos Iglesia en Valencia! i el “Foro de debates de la Universidad”. Textos que ens poden fer qüestionar aquestes veritats que semblen tan intocables i que no ho són gens.

• Encara que es dóna per fet que celibat i ministeri han anat units, això no ha estat així sempre. Començant pel grup de deixebles de Jesús, i pels Dotze Apòstols, que poden semblar l’origen de l’estructura clerical, tampoc eren cèlibes. Pere, el primer Papa, era casat (en l’evangeli es parla de la sogra de Pere). (Mt 8,14)
• A l’Església primitiva, en les primeres comunitats, per a res es parla que els responsables fossin cèlibes. Recordem que la carta a Timoteu aconsella: "que el bisbe (o dirigent) ha de ser irreprotxable, fidel a la seva dona, assenyat …; ha de governar bé la seva pròpia casa i fer-se obeir dels seus fills amb dignitat. Un que no sap governar casa seva com cuidarà d’una assemblea de Déu? … (1Tm 3,1-6); també "els auxiliars siguin fidels a la seva dona i governin bé al seu fills i les seves pròpies cases …". d’això , sembla comú que algunes dones, que acollien a casa a les comunitats, eren les que les dirigien i presidien. Prisca: 1 Cor 16,19; Nimfa: Col 4,16; Fil 1,3 …
• A la història de l’Església, que no repassarem a fons, veiem, però, que fins al segle IV no es va començar a plantejar restringir la sexualitat dels clergues, i això, només per tallar els excessos i abusos que es cometien: clergues amb dones i concubines , amb nombrosos fills que en casos suposava un malbaratament del patrimoni eclesiàstic. El famós Concili d’Elvira, que tant es cita com a primera norma per exigir el celibat, en realitat va ser un concili local, celebrat l’any 300 prop de l’actual Granada, en què van participar 17 bisbes (només ells tenien vot) i 24 preveres. Diversos concilis locals i regionals (no hi havia el centralisme de Roma que hi ha ara) van tornar a insistir en exigir que els clergues s’abstinguessin de les seves dones i d’engendrar fills. Però sembla que amb poc èxit, ja que durant diversos segles després se segueixen fent els mateixos crides. El concili Laterà, el 1123, va ratificar la llei del celibat.
• En tota l’Edat Mitjana i el Renaixement (recordem els compatriotes Borja), encara que existís una llei, la pràctica era un generalitzat incompliment. El concili de Trento, en plena contrareforma, va ser qui va imposar la més rígida ortodòxia moral i disciplina canònica també per al clergat
• Parlem només de l’Església Catòlica, i ni tan sols de tota, ja que hi ha ritus orientals (com el ritu maronita), que sent catòlics, sí que admeten el matrimoni dels seus sacerdots. I altres esglésies cristianes, com l’ortodoxa, les luteranes i l’anglicana. I no per això són menys cristianes, i de vegades tampoc menys clericals.
• Però, bé. Això no vol demostrar res, sinó només ser una referència de que la llei del celibat ministerial és només una norma disciplinar, i que el mateix que es va posar, es pot treure, i no trontollaria per a res la fe, ni la veritat ni l’evangeli . Només una mica l’estructura clerical de l’Església especialment patriarcal i classista.

Tags: Església