28 febr. 2012
Decepció amb l’església catòlica
Escrivia Leonardo Boff fa uns mesos enrere que notava molta decepció amb l’Església Catòlica institucional i que s’està donant una doble emigració: una exterior, persones que abandonen senzillament l’Església, i una altra interior, les que romanen en ella però no la senten com una llar espiritual. Continuen creient tot i havent-hi el tipus d’església que hi ha.
Acabo de veure el programa “30 minuts” que TV3 va emetre el diumenge passat sobre les vocacions al sacerdoci a Catalunya i on s’hi reflexa clarament quin tipus de nous capellans comencem a tenir i tindrem en un futur. Veure aquest reportatge deixa un regust amarg i una sensació tristíssima ja que es veu clarament l’intent de tornar a un tipus d’ Església que sembla que hauria d’haver quedat definitivament en el passat i on l’esperit del Vaticà II ha quedat enterrat i ben enterrat,
No és per menys, doncs, la decepció en molts cristians que esperàvem una altra cosa i que ara constatem -a través de reportatges i de la realitat quotidiana- el que el mateix Leonardo Boff diu en el seu lúcid anàlisi de les coses.
”El Papa actual ha pres algunes iniciatives radicals que han dividit el cos eclesial. Va assumir un camí de confrontació amb dos importants episcopats, l’alemany i el francès, en introduir la missa en llatí; elaborar una reconciliació rebuscada amb l’Església dels seguidors de Lefebvre; buidar les principals intuïcions renovadores del Concili Vaticà II, especialment l’ecumenisme, negant absurdament el títol de «Església» a les altres Esglésies que no siguin la Catòlica i la Ortodoxa; l essent cardenal es va mostrar greument permissiu amb els pedòfils, la seva relació amb la sida frega els límits de l’inhumà.
L’Església Catòlica actual s’ha submergit en un hivern rigorós. La base social de suport al model antiquat de l’actual papa està formada per grups conservadors, més interessats en les realitzacions mediàtiques, en la lògica del mercat, que en proposar un missatge adequat als greus problemes actuals. Ofereixen un «cristianisme-lexotán» apte per calmar consciències angoixades, però alienat enfront de la humanitat sofrent”.
Leonardo Boff diu que és urgent animar aquests cristians en vies d’emigració amb el que és essencial en el cristianisme i que ell diu que segur que no és l’Església, que aquesta no va ser objecte de la predicació de Jesús.
“Ell va anunciar un somni, el Regne de Déu, en contraposició al Regne de Cèsar; Regne de Déu que representa una revolució absoluta de les relacions, des de les individuals fins a les divines i còsmiques.
El cristianisme va aparèixer primerament en la història com a moviment i com el camí de Crist. És anterior a la seva sedimentació en els quatre evangelis i en les doctrines. El caràcter de camí espiritual significa un tipus de cristianisme que posseeix el seu propi curs. Generalment viu al marge i, de vegades, a distància crítica de la institució oficial. Però neix i s’alimenta de la fascinació permanent de la figura i el missatge llibertari i espiritual de Jesús de Natzaret. Inicialment considerat com «heretgia dels Natzarens» (Fets 24,5) o simplement «heretgia» (Fets 28,22) en el sentit de «grupet», el cristianisme va ser adquirint autonomia fins que els seus seguidors, segons els Fets dels Apòstols(11,36), van ser anomenats «cristians».
El moviment de Jesús és certament la força més vigorosa del cristianisme, més que les Esglésies, per no estar enquadrat en institucions ni empresonat en doctrines i dogmes.Està compost per tot tipus de gent, de les més variades cultures i tradicions, fins per agnòstics i ateus que es deixen tocar per la figura valenta de Jesús, per la son que va anunciar, un Regne d’amor i de llibertat, per la seva ètica de amor incondicional, especialment als pobres i als oprimits, i per la forma com va assumir el drama humà, enmig d’humiliacions, tortures, i la seva execució en la creu. Va presentar una imatge de Déu tan íntima i amiga de la vida que és difícil prescindir-ne fins per qui no creu en Déu.Molta gent diu: «si existeix Déu, ha de ser com el Déu de Jesús».
Aquest cristianisme com a camí espiritual és el que realment compta. No obstant això, de ser un moviment va passar molt aviat a ser una institució religiosa amb diverses maneres d’organització. En el seu si es van elaborar les diferents interpretacions de la figura de Jesús que es van transformar en doctrines i van ser recollides pels evangelis oficials. Les Esglésies, en assumir caràcter institucional, establir criteris de pertinença i d’exclusió, doctrines com a referència identitària i ritus de celebració propis. Qui explica aquest fenomen és la sociologia, no la teologia. La institució viu sempre en tensió amb el camí espiritual. És òptim quan caminen junts, però això és rar. El decisiu és, però, el camí espiritual. Aquest té futur i anima el sentit de la vida.
El problema de l’Església romano-catòlica és la seva pretensió de ser l’única veritable. El correcte és que totes es reconeguin mútuament, ja que totes elles revelen dimensions diferents i complementàries del missatge del Natzarè. L’important és que el cristianisme mantingui el seu caràcter de camí espiritual. Ell pot sustentar a tants cristians i cristianes enfront de la mediocritat i irrellevància en què ha caigut l’Església actual.
Leonardo Boff (12 d’ agost de 2011)
