A PEU

Tenir títols universitaris, amb un extens i brillant currículum, no vol dir res. A vegades, fins i tot es pot ser intel·ligent i ser un gran mentider, o ser et tipus més odiós i desgraciat que pugui existir. De fet, algunes persones sembla que posen tota la seva intel·ligència al servei de la mentida i la maldat. Alguns personatges haurien d’afegir al final del seu currículum “Doctorat en demagògia”.

Pensava totes aquestes coses quan escoltava, un dia d’aquests, una política catalana en una entrevista que li feien a la ràdio: era tot un curs de demagògia. Sentint-la parlar semblava qui sap què, tot parlant de forma decidida, ampul·losa, saberuda i fent veure què dominava el tema, quan –en realitat- no deia absolutament res i, quan l’acollaven una mica, fugia del tema cames ajudeu-me i com gat escaldat. Naturalment, parlava de la crisi  i de les mesures que s’haurien de prendre: resulta que no li anava bé res del que volia fer el Govern (com per exemple el copagament o la taxa turística). Jo em preguntava en silenci: i com s’ho haurà de fer el Govern per recaptar diners si no es retallen coses?

Quan ens toquen la butxaca o la nostra posició més o menys privilegiada de seguida protestem. Des del nostre punt de vista –quasi bé sempre subjectiu- els nostres assumptes sempre son els importants i són els que no es poden retallar ni un euro: els mestres no volen que retallin en educació, els metges no volen que retallin en sanitat, els hotelers no volen la taxa turística, els artistes no volen que els tanquin els teatres i els treguin les subvencions, etc , etc i no acabaríem… I jo seguia pensant: bé, i qui pagarà el que encara ens queda? Perquè, per exemple, a Catalunya hi ha quasi 8 milions d’usuaris de la sanitat, 120.000 empleats, 500 CAPS, 70 hospitals públics: Com ho paguem tot això? Caldrà retallar o no, si no hi ha diners per pagar-ho? Potser caldrà veure el com, però és tan evident que s’ha de fer alguna cosa -i com més aviat millor- que em sembla una poca soltada i una lliçó de demagògia posar pals a la roda i fer discursets barats com el que sentia en boca d’aquesta senyora política. I el mal és que això no és pas patrimoni d’un sol partit, sinó que ho fan servir tots força, inclòs el propi Govern, naturalment.

La demagògia , segons una de les accepcions del diccionari, es considera “una estratègia política que consisteix en apel·lar a emocions (sentiments, amors, odis, pors, desitjos) per tal d’aconseguir el suport popular, freqüentment mitjançant l’ús de la retòrica i la propaganda”. També es pot considerar com “un tipus pervers d’oratòria, que permet atreure cap als propis interessos les opinions dels altres utilitzant fal·làcies o arguments aparentment vàlids que després d’una anàlisi de les circumstàncies, poden resultar invàlids o simplistes”.

Doncs exactament això era el que jo escoltava avui a la ràdio. Anem-nos-hi preparant perquè la cosa anirà en augment.

Tags: POLÍTICA