03 febr. 2012
Violència de gènere o violència simplement?
Podem constatar com aquest any s’ha disparat el que s’anomena violència de gènere a Catalunya. Al 2010 hi va haver 15 víctimes mortals per aquest tipus de violència i al 2011 es va reduir a 10. Aquest any acabat de començar ja en comptabilitza 7, la qual cosa indica que la xifra segurament que es dispararà molt si segueix aquesta tendència. La violència de gènere (o com es vulgui dir, ja que no tothom està d’acord a anomenar-la així) és un tipus de violència determinat -molt greu- però no pas l’únic tipus de violència que està instal·lat entre nosaltres. En el fons és una forma més de les moltes formes de violència que pateix la nostra societat. És evident que no és una novetat per a ningú que les societats són violentes, encara que els estudiosos diuen que hem anat millorant molt al llarg de la història. Però això no pot ser una excusa i ha de ser tant important la constatació d’aquesta evidència com el saber-ne les causes. Saber com arribem a aquest nivell de violència és una incògnita que ens hauria de preocupar i que s’hauria d’estudiar molt millor per tal de posar-hi remei.
Quines podrien ser-ne les causes? En deuen ser moltes i segurament que deuen estar prou estudiades. Però jo –a simple vista i sense ser-ne cap expert- en trobo unes quantes:
– L’exemple que donen els famosos i coneguts a l’hora d’expressar-se i de comportar-se. Des del vocabulari i les expressions que fan servir, fins a les actituds que mostren. En aquest apartat hi podríem trobar polítics, cantants, entrenadors i jugadors de futbol, periodistes, etc. Llegir segons quins diaris o escoltar segons quines emissores ja fa posar els pèls de punta. Veure com es comporten alguns famosos en la seva vida diària (que algú s’afanya a portar-la als platós de TV o a la premsa del cor) no ajuda gens. Els que haurien de ser model es converteixen en antimodel i més quan ningú sembla que els critica i més aviat se’ls exalça. Fer una falta en un camps de futbol o fer un frau i no ser castigat no ajuda gens ni mica a educar i fa que tothom pugui copiar o replicar la mateixa imatge.
– Una altra causa em sembla que és la intolerància que s’acostuma a mostrar cap a una opinió diferent de la nostra. Qui no opina com nosaltres, no només no cal escoltar-lo, sinó que cal combatre’l i es fa mereixedor d’adjectius desqualificants. I a l’insult normalment segueix l’agressió física i altres manifestacions violentes. No respectar una opinió diferent en el fons és no respectar l’altra persona ni respectar les diferències que en tota societat hi ha inevitablement.
– Sembla que cada dia més s’ha canviat l’imperi de la raó per l’imperi de la força. De la força bruta, de la força física, a la força del que se sap gran i poderós. Compten les majories (si poden ser absolutes, millor) i cada cóp compten menys les minories, són menys respectades i menys escoltades. Sembla que el que és més gran, el que crida més fort i té més poder és el que ha de tenir raó.
– La mateixa crisi econòmica pot ser-ne una altra causa. Tota crisi crea conflictes que, si no se saben canalitzar bé, porten cap a la violència; més si tenim en compte que hem fet una societat que no sap afrontar massa bé les frustracions. És dur perdre coses que estàvem acostumats a tenir i que, de cop i volta, desapareixen i ja no hi ha cap perspectiva de torna a conquerir. La marginalitat, la pobresa, la falta de valors, la falta d’educació… són un brou de cultiu perquè germinin segons quines llavors. I d’aquest perill cap sector de la societat n’està vacunat.
-Falta molta formació i molta educació. Predicar valors i educar en els valors és fonamental avui. Aquestes coses que no es compren amb diners pot semblar que no tenen valor.
Potser tothom haurà de començar a fer un esforç en aquest sentit si no volem que la nostra societat es torni una jungla on imperi la llei del més fort i on no s’omplin els diaris cada dia amb notícies de morts violentes.
2 respostes
Des del meu punt de vista en la violència masclista hi ha dues causes:1) Hem donat llibertat a la sexualitat com si es tractés de passar-se un bombó i la sexualitat no es cap bombó que es fon, és condició que va amb la naturalesa, que es pot personalitar fent créixer la nostra personalitat o banalitzar i ser víctimes d’una sexopatia ( sofriment per no assolir allò desitjat); 2) El sofriment, la despersonalització existeix. Qui acull el sofrent? Res d’acollir, denúncia davant de qualsevol sospita. En aquest cas, tenint en compte que la relació sospitosa es dona sobretot entre parella,amics i coneguts, hi ha una trencadissa violenta entre parella i comunitat, ja que la persona no viu aïllada. I evidentment tot el que dius dels mitjans de comunicació és ben cert. No es tracta de fer apostolat, però tampoc de passar de llarg i ja s’ho trobaran ni tampoc de donar un xivatasso, a no ser que es tracti d’una situació límit. Però els mitjans de comunicació i la publicitat van per la via simplista i masclista: la denúncia. He assistit a dos judicis d’un pres amb dues dones diferents, totes dues alchòliques perdudes, que l’havien denunciat de mals tractes. L’un judici el va guanyar i l’altre el va perdre. Les relacions personals estan igual o pitjor. Qui és l’innocent? Això sí, tots tres sofrents! I no oblidem que d’estúcia la dona també en té, com ho ratifica la següent anècdota. Aquest estiu em contava un hortalà d’aqui Manresa que un dia va anar a avisar unes dones que robaven a l’hort del veí, i una d’elles li va dir:”Márchate de aquí o si no (aixecant-se les faldilles i ensenyant-li “lo secret”, ja que no portava calces) te denucio por violador !” Si l’home no haqués tingut senderi, ja hi hauria quedat enganxat!
Sí, Jaume, jo crec que s’ha d’emmarcar aquest tipus de violència dins d0un context general de pèrdua i de trastocament de valors i no sempre té raó qui sembla que en té…
Una abraçada