26 nov. 2011
El que tenim i el que ens falta
La felicitat diuen que no depèn del que ens falta sinó del bon ús del que tenim. Aquesta afirmació trobo que és veritat sempre, però més encara en els temps actuals on tenim la impressió de que estem perdent –o ens estan prenent- el poc o molt que teníem. Ho dic per les retallades, que cada dia són més, més intenses i sembla que cada dia fan més mal. L’altre dia escoltava a un Conseller del Govern de Mas que ja havíem tocat os i que ja no podíem rostar més el pernil. Ja no hi havia res més per retallar i per escurar. I jo vaig pensar immediatament: però encara ens queda l’os!
Quan estudiava em van ensenyar que els ossos tenien una triple funció: la de sosteniment del cos, la de protecció d’alguns òrgans (cervell, cor, pulmons) i la de possibilitar el moviment (a tall de palanques mogudes pels músculs). I tot això és degut a les dues grans virtuts que tenen: són durs i són elàstics. No seria hora de que ens adonéssim de que potser hem perdut moltes coses però que encara ens ens queda l’os, l’esquelet que ens sosté?
Podem ser molt infeliços si només ens fixem en el que no tenim, en el que hem perdut, en el que ens falta. Però podem ser feliços i podem començar a sortir de la depressió si ens fixem en el molt que tenim, en el que ens queda i –sobretot- si comencem a pensar en la manera com hem de fer bon ús del que tenim. Però aquí és on es coneix un bon Govern, un poble i les persones mateixes: en les dificultats. Era molt fàcil gastar en aquests anys passats on semblava que hi havia de tot i els pressupostos eren expansius.
Ahir al vespre vaig anar a escoltar una conferència de l’economista Germà Bel al Centre Cultural d’aquí de Mollerussa. Ens va explicar d’on venim, on som i cap on anem. Va fer un retrat quasi perfecte de l’evolució de les coses d’aquests darrers anys. És el que tenen els economistes: que parlen molt bé del que ha passat però no saben gaire –com quasi bé ningú- del que vindrà. De totes maneres, sí que sabem alguna cosa en aquests moments: que encara ens tocarà viure inevitablement una colla d’anys durs. Això no ens ho treu ningú.
Per tant, què hem de fer? Lamentar-nos només? Em sembla que no. Podrem criticar més o menys què retallen i on. Ahir llegia que ara toca a la CCMA la retallada i que podem perdre canals de TV i potser alguna emissora de ràdio. Ja sabem que és dur i que –sobretot la TV en català- és un element essencial per a la supervivència de la nostra llengua. Però si desapareixen dos canals voleu dir que no seguirem endavant? No podran continuar sent líders i fent una tele de qualitat com fins ara? No podran seguir sent excel.lents, com ho són fins ara, amb el que queda?
Abans dèiem que els ossos eren durs però també flexibles. Aquí és on s’ha de veure la duresa i el tremp que durant aquests anys han anat agafant els nostres mitjans públics i la forma com podem ser flexibles davant d’una adversitat que serà un “os dur de rosegar”. Ens haurem d’aprimar, potser només “ens quedarà la pell i l’os” o potser fins i tot “no ens quedarà cap os sencer”. Però és el moment de “no tenir cap os a la panxa” i “trencar-nos els ossos” en la feina.
No vull ser un paladí de les retallades, ni de res en concret perquè no hi entenc un borrall d’aquestes coses. Déu nos en guard! Però suposo que les coses no es fan perquè sí, ni per gust. És fan per pura i dura necessitat. Per tant, haurem de mirar de sobreviure, tirar endavant i esperar que aquest mal trago passi com més aviat millor i que aquestes retallades donin bons fruits.
