22 juny 2011
Víctor Torres: Raó i força
Acaba de morir Víctor Torres – històric dirigent d’ ERC i qui va ser secretari general de la Generalitat a l’exili- als 96 anys d’edat. Catalunya necessita en aquests moments i potser com mai, gent de pedra picada i que estimi la terra com ell. Són gent que han lluitat aferrissadament per la nostra pàtria i que ens han de servir de model.
Víctor Torres i Perenya (Lleida, 19 de gener de 1915 – Lleida, 19 de juny de 2011) fill d’Humbert Torres i de Maria Perenya, membres de dues il·lustres nissagues lleidatanes que han produït destacades personalitats en el camp de les lletres, la medicina, la pedagogia i la política. El matrimoni Torres-Perenya va tenir tres fills: Màrius, que amb els anys esdevindria metge i un dels millors poetes catalans del segle XX; Víctor i Núria.
Víctor Torres començà a militar de ben jove a Joventut Republicana de Lleida, la històrica entitat catalanista de les terres de ponent que fundada el 1915 i dirigida pel seu pare Humbert Torres i el seu oncle
Alfred Perenya, s’adherí a ERC el 1931.
Completats els estudis primaris i secundaris a Lleida, Víctor Torres es decidí pels estudis jurídics que inicià el 1931 a la Universitat de Barcelona —on s’afilià a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya— i culminà el 1935 amb l’obtenció de la llicenciatura de Dret.
La Fundació Josep Irla va fer un homenatge a Víctor Torres el 28 d’ Abril de 2001 a Cornellà de Llobregat. D’aquí n’he tret aquest aquest breu apunt.
La ciutat llunyana
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: —la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb que braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,
batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Màrius Torres (Setembre 1939)
Estança
Cada un dels moments que passen d’esquitllentes
pot ser el de la teva mort
La guerra és lluny; i les notícies són tan lentes,
tan muda la veu de la sort…
Les meves llàgrimes calentes,
són encara per tu, o ja pel teu record?
Màrius Torres (25 de novembre de 1936)
