13 juny 2011
De pobreses i riqueses
En els temps que corren potser ens caldria repensar les nostres pobreses i les nostres riqueses que, en definitiva, són les mateixes pobreses i riqueses de la societat que toca viure a cada un. M’hi han fet pensar aquests dies els indignats (alguns potser no tant) que aquests dies han viscut, han dormit i han debatut en interminables assemblees a les places idees que han acabat en manifestos plens de bones intencions però inconcrets i difícils de dur a terme.
El millor d’aquests dies ha sigut el fet mateix de debatre coses i posar sobra la taula visions noves. Debatre sobre la crisi, els factors que l’han originada, veure nous camins per a la nostra societat ha estat bo i ha estat bé. Ara, més que mai, ens adonem que ser pobre o ser ric ja no és només tenir o no tenir diners, tenir o no tenir coses materials sinó que és sentir-se ple i feliç amb el que poc o molt es té, viure amb pau interior i amb una relació relativament equilibrada amb el que ens envolta, tenir amics, tenir possibilitats de realització personal, etc. La pobresa és, no només no tenir res d’això, sinó veure que potser ja no es podrà tenir mai més i no es podrà omplir mai aquesta sensació de buit que sentim i veure que allò al que havíem aspirat no es podrà realitzar mai.
Tot això que dic, ho dic pensant en la nostra societat occidental que ens ha ensenyat a preguntar-nos quant guanyem, quina casa tenim, quants cotxes, de què treballem, quant guanyem, on hem anat de vacances… En altres societats aquestes preguntes no tenen sentit i no se les fan mai durant la seva vida. La visió de la seva vida és una altra i, implícitament, ens recorden que els seus valors són uns altres.
Potser haurem d’administrar d’una altra manera les nostres pobreses i les nostres riqueses veient com van les coses. Potser haurem d’aprendre a estar contents amb el que tenim, encara que sigui poc i a creure’ns allò de que “el més ric és aquell que té menys necessitats i no pas aquell que més coses té”. Haurem d’aprendre, potser, a no ofegar-nos en les nostres riqueses i saber que no serem feliços si no tenim amb qui compartir-les? No tenir res en la nevera no és ser pobre, ni tenir-la plena significa ser ric; ni és exactament el mateix no tenir res a la nevera que no tenir res dins el cor. La quan cosa no vol dir a que no haguem d’aspirar a poder tenir el mínim per viure dignament, a poder treballar, a poder mantenir una família, etc. Però potser haurem de començar a enterrar velles aspiracions i vells esquemes que ja mai més seran realitzables. Potser haurem de començar a distingir entre preu i valor de les coses i saber que aquestes paraules no volen dir pas el mateix; potser haurem de saber que les seguretats d’abans no són les mateixes d’ara i que les coses canvien molt de pressa i de forma definitiva.
La nostra major pobresa seria no saber viure més o menys feliços amb el que tenim, encara que sempre tinguem aspiracions, cosa lògica en l’ésser humà. La nostra major pobresa seria tenir por a “ser pobres” i no creure’ns que podem viure amb molt menys i de formes noves i distintes a les d’abans. Per sort, alguns ja s’ho estan creien i han començat noves formes de viure i de conviure que no sabem si fructificaran. Aquells hippies d’abans, que semblava que havien fracassat, potser ara estan tornant amb formes distintes i amb totes les seves utopies… Ves a saber!
No hi ha resposta
