02 juny 2011
Sabem el que no volem, però no sabem el que volem
Podríem parlar d’acampades a les places, de protestes, de garrotades de la Policia, d’insatisfacció, de crisi econòmica… Podríem parlar de moltes coses negatives perquè el món i els diaris n’està plens de coses negatives. Podem veure l’ampolla mig buida o mig plena. Podem veure el món en blanc o en negre.
Però no parlaré de cap d’aquestes coses en concret perquè no m’hi veig massa capaç. Molts entesos han analitzat -sense posar-se massa d’acord, per altra banda- aquests moviments de protesta generalitzats concentrats en les places de moltes ciutats. Per tant, no seré pas jo qui pretengui posar-hi cullerada, encara que m’agradaria poder-hi dir la meva, de manera molt modesta lògicament.
I la meva opinió és que estem en un moment de transició molt delicat on sabem el que no volem, però no sabem gens el què volem. O dit d’una altra manera: sí que sabem el què volem però no sabem com aconseguir-ho, ni quins són els mitjans adequats que hem de fer servir. No ens agrada el sistema econòmic, polític i social que ens toca viure però no sabem com crear-ne un de nou. De fet, això no és nou i en tots els temps hi han hagut persones -sobretot joves- que han estat inconformistes i han lluitat per canviar les coses. Però és que ara sembla que ho hi ha res que ens representi i no hi ha res que serveixi. Sembla que ha arribat el moment d’un canvi molt més profund en tot plegat i no sabem massa com fer-lo.
Ens han traït els banquers (cosa normal i que era d’esperar); ens han traït els polítics (cosa ja no tan normal i que potser ja no era tant d’esperar); ens han traït els intel.lectuals (sembla que els grans mestres s’hagin amagat)… La societat s’ha quedat orfe i desorientada. Les protestes i la mala maror que hi ha arreu i que és evident es quedarà en res (o si voleu en poca cosa) i s’anirà morint d’avorriment i inanició. La única confiança que em queda veient tot aquest neguit és que tots obrirem una mica els ulls i potser es començaran a crear les condicions adequades per crear nous esquemes: ens adonarem que hem de viure amb menys coses, que haurem de compartir més (feina, riquesa, espai, recursos…), que haurem de fer servir el diner i la llibertat d’una altra manera si no volem seguir essent esclaus. Perquè en el fons de tot plegat jo crec que hi ha un problema de llibertat i d’estar massa lligats (als monopolis de tot tipus, a un tipus d’energies determinats, a uns hàbits de consum caducs, a uns sistemes polítics que ja no representen el poble, a un sistema educatiu poc crític i desfasat, etc)
A veure si entre tots som capaços de trobar la sortida i a veure si surten les persones adequades per indicar nous i efectius camins. Que tinguem molta sort i que no morim altre cop en l’intent!
