A PEU

A vegades fem servir eufemismes per no dir les coses clarament, sobretot si són una mica dures de digerir o si no són políticament correctes o socialment ben acceptats. Els defectes físics, per exemple, normalment mirem de minimitzar-los i fem veure que no els veiem: ens els callem per davant encara que potser  ens en riem per darrere, cosa que és pitjor.

Hi han eufemismes que possiblement siguin prou lògics. Altres, els trobo ben ridículs i fins i tot fan riure. Per exemple, ara sembla que ja no es pot fer servir la paraula vell i fem servir succedanis com “persona gran”, “gent de la tercera edat”, etc… ; no diem negre i fem servir “persona de color”; no diem presó i fem servir “centre penitenciari”; no diem moro i fem servir “magrebí”. I així en podríem trobat un fotimer.

He trobat un escrit fet per un nen d’Angola que il·lustra perfectament el que és la realitat, de com ell la veu i de com potser no cal amagar o disfressar tant les coses. Diu així:

Quan jo vaig néixer, era negre;
Quan vaig créixer, era negre;
Quan em poso al sol, sóc negre;
Quan sento fred, continuo sent negre;
Quan tinc un ensurt, també segueixo negre;
Quan estic malalt, sóc negre;
I quan em mori, continuaré sent negre!

I tu, home blanc;
Quan neixes, ets rosat;
Quan creixes, ets blanc;
Quan prens el sol et tornes vermell
Quan sents fred, et tornes morat;
Quan tens un ensurt,  et tornes groc;
Quan estàs malalt, et poses verd;
Quan mors, quedes gris.

I justament ets tu qui em diu a mi que sóc un home de color ?!!!!"

Tags: SOCIETAT

Comentaris RSS