A PEU

Josep Collell va néixer el 1920 a Vic, Catalunya. El seu pare era sastre i la mare mestressa de casa. Des de petit sempre li va agradar dibuixar.

Quan va esclatar la Guerra Civil, Collell, tenia 16 anys i estava “en el bàndol republicà”. Treballava en un taller metal·lúrgic. Per això no va haver d’anar al front però va ser militaritzat per poder fer armes per l’artilleria. Travessaven llavors grans dificultats econòmiques: “la guerra va ser duríssima per la fam”, explicava ell mateix en una entrevista.

Collell es va trobar amb a Carme Cano, una noia que havia arribat a Vic amb la seva família, escapant-se de Tortosa després d’un bombardeig de la ciutat i amb una llarga història de penúries.

Collell decideix marxar cap a l’ Uruguai i quan arriba allà es cases per poders i reclama a la Carme, que viatja de seguida i allà es troben. La Carme és la companya de tota la seva vida, recolzant i treballant amb ell en la producció i les classes de ceràmica.

Casualment, contacta amb el Taller Torres García del que havia sentit parlar a Barcelona. Collell comença assistint-hi a classes de pintura i, entre tant, treballa com a torner mecànic. Al cap de poc temps el contracten com a sereno del taller i s’instal·la allí amb la Carme. Collell sempre ha reconegut la influència del seu mestre Torres García, així com la de Picasso a qui admira profundament.

El descobriment de la ceràmica

Un dia Collell visita Gonzalo Fonseca, que tenia a casa seva (al Cerro de Montevideo) un forn de pa, i allà posen a cremar la primera peça de ceràmica. “I no sé d’on venia, però tenia un color negre, la vam pintar, la vam ficar al forn, vam posar-hi i es va cuinar”, explica. “Ah, això em va entusiasmar, perquè vaig veure que el color es fixava, quedava un bonic color, quedava dur i així vaig anar seguint”.

Els altres companys del Taller van anar abandonant la ceràmica però Collell va seguir, va començar a fer classes, i va acabar adoptant-la com a mitjà de vida. Els obstacles pesaven menys que l’avidesa de superar-se: “havia d’inventar-ho tot: com fer-ho a mà, sense torn, sense motlles … era fascinant”, diu la Carme. Sobrevivien venent peces que anaven fent.

Collell visita la col.lecció de Francisco Matto Vilaró. Queda meravellat amb les peces de ceràmica precolombina. Coneix la ceràmica Nazca i, unint la pintura a aquesta ceràmica, més la influència del Taller Torres García, sorgeix l’estil Collell.

“A mi em va agradar la tècnica de l’engalba que era molt semblant a la pintura; es podia pintar com amb la pintura i diluir l’ombrejat. Segurament si jo no hagués pintat abans no se m’hauria acudit”.

Per poder fer pintura amb engalba, va haver de realitzar un treball previ amb els materials. Es va preocupar de buscar una rica paleta de colors que no fos estrident i li permetés pintar com ell volia. Explica ell mateix: “Jo vaig aprendre dels meus fracassos.Feia una fórmula pel vermell que sortia gris … vaig fer 2000 proves …

El 1964, Collell va participar en l’exposició Ceràmica i anticerámica, al costat de López Lomba, Abbondanza, Silveira, Nowinski, Caffera i Quintela, al Centre d’Arts i lletres d’El País.

El 1991, per comanda directa de l’ Arquitecte Mario Payssé Reis realitza, en ceràmica, els panells per a tres fonts a l’Ambaixada de l’Uruguai a Buenos Aires.

El 2001 va rebre el Premi Morosoli pel seu treball en la ceràmica. Actualment Josep Collell viu amb la seva esposa Carme i ha reprès la seva primera passió: la pintura. Ha exposat a Vic, la seva ciutat natal el 1994, a Barcelona el 1998 i a Montevideo a la Sala Pedro Figari l’any 2001

“Fa trenta-dos anys, si una persona volia aprendre ceràmica de debò, tenia un sol lloc on anar: al taller de Josep Collell. Tenia fama de ser molt rigorós, de ser un professor que acceptava a aquells alumnes que, per alguna raó, li semblava que podrien rendir-li seguint en els seus ensenyaments i acceptant les seves exigències. (Testimoni de Mercedes González)

“Més enllà del contacte personal, mai vaig deixar d’atresorar aquesta llum que vaig rebre una vegada, que em va ensenyar també a ser millor persona; aquesta connexió inextingible amb una ètica de la creació artística, des de la seva pròpia vida, que em condueix inequívocament, fins a qui va ser i continua sent el Mestre, l’Artista … Josep Collell, un català de soca-rel. (Testimoni de Virgínia Techera)

“Vam ser molts els que vam tenir l’oportunitat d’aprendre al Taller Collell al llarg de la seva trajectòria i compartir no només aquest espai comú, sinó també la generositat i la calidesa humana del Josep i la Carmen. I també una manera d’entendre la ceràmica que per a alguns s’ha convertit en un autèntic mitjà d’expressió. (Testimoni de Mercedes González)

Text extret del llibre “Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay” de Mercedes González, Rosina Rubio i Carmen Zorrilla.