05 des. 2010
“Mourinho, sal del banquillo”
El camp era un clam. La lliçó de futbol s’havia anat desenvolupant de mica en mica i ja tothom havia vist tot el que sabien aquells alumnes i quina era la lliçó.
Els uns només la repassaven. La tenien molt ben apresa. L’havien estudiat una i altra vegada i feia temps que la repetien en ocasions diverses. Els altres encara no l’havien après i veien que uns quants alumnes avantatjats els passaven la mà per la cara i els feien quedar en ridícul. Ells, que es creien el melic del món, els millors del planeta i una espècie única en tota la galàxia.
Venien molt engreixats per les lloances de la caverna mediàtica del seu país. Rebentaven de satisfacció i havien llençat alguns desafiaments que els altres havien recollit humilment i els guardaven ben guardats a la memòria.
I, de cop i volta –sense saber com- el clam de camp es transforma en cant i en crit unànime: “Mourinho, sal del banquillo”. Feia estona que no se’l veia. S’havia amagat avergonyit d’ell mateix. Avergonyit d’ell mateix una persona tan prepotent i que ell mateix diu que no hi ha ningú millor que ell com a entrenador? No. Una persona així no s’avergonyeix ni s’acoquina mai. Una persona com ell només té la fugida cap endavant com a meta. I es disposa a sortir de la banqueta i donar la cara.
Però no pot. El cul li pesa. El cap li dóna voltes. Els peus els té clavats al sòl. Ho prova. No vol mostrar la seva covardia. Ho farà., Donarà la cara. Però no pot..
I s’acaba el partit. I es vol aixecar. I no pot. I els companys l’estiren. I no poden. I pensen, què farem amb aquest home? Ho intenten una i altra vegada. I no poden. S’haurà de quedar allí. Li porten una manta i una mica de menjar. Es queda sol. De fet, ben bé sol no. Es queda amb si mateix. Amb la seva consciència i amb la seva prepotència. Pensa i pensa què farà. Es va posant trist. Una llagrimeta es comença a escórrer cara avall. Es mira i es veu a si mateix. I no es reconeix. Ja no és aquell home prepotent que era….
La seva penitència serà la condemna a quedar-se eternament assegut en aquella banqueta escoltant cada quinze dies el clam unànime del Camp Nou que diu una i altra vegada: “Mourinho, sal del banquillo. Mourinho , sal del banquillo”.
No hi ha resposta
