A PEU

La nit era molt fosca i freda i els carrerons d’aquell barri de mala mort eren feréstecs i solitaris. Feia por transitar-hi a partir de certa hora de la nit.

Però l’havien citat i sabia que hi havia d’anar si volia que no li sortís massa car no fer-ne cas.Hi estava massa ficat en l’assumpte aquell i ja no podia desfer el compromís que un dia havia fet aquell grup de joves somniadors i somnia truites.

Va entrar al portal i va pujar poc a poc per una escala vella, que en algun temps havia estat pintada però que ja no recordava quan. En temps passats tot allò segurament que havia estat molt millor del que es veia ara.Va pujar fins al 4rt,3a i va tocar el timbre. El silenci era total i li van agafar ganes de marxar corrents .L’espera se li va fer llarga mentre, palplantat, esperava que algú l’obrís.

Finalment algú va obrir. Li va semblar que era l’ Antoni, però no va gosar preguntar-li davant de la fredor amb que el va rebre i davant d’aquell sec: “Passa”. Va conduir-lo fins a una sala on l’esperaven 4 persones més, seriosos i amb cara llarga. gairebé ni va gosar mirar-los. van anar directe al gra:

-Has d’esborrar el Ramon. Liquidar-lo. Donar-lo de baixa. I ho has de fer avui mateix. Ja deus imaginar-te el motiu. Ens l’ha fet massa grossa! Te’n pots anar ara mateix. Aquí ja no hi has de fer res més.

Va baixar les escales pausadament, trist, capcot . Mentre tornava cap a casa seva li van anar venint al cap un munt de records i vivències que havien compartit amb el Ramon, encara que ja feia molt temps de tot plegat… Allò que li havien demanat era molt dur, però ho hauria de fer. El Ramon havia estat el seu millor amic i desfer-se’n ara i d’aquesta manera era una cosa molt grossa.

Arribà a casa i s’assegué davant de l’ordinador pensatiu i seriós. La seva consciència li estava dient que estava fent una cosa molt mal feta. però tirà endavant. Va engegar-lo i va entrar a Facebook. Va obrir la llista d’amics. N’hi havia un munt i va anar-los resseguint amb la vista fins que va arribar al Ramon Santandreu Santacana. S’ho va tornar a pensar un parell de minuts i finalment va disparar. El seu dit va fer “CLIC” damunt d’aquell nom. Havia liquidat en un tres i no res el seu amic Ramon. Per sempre. L’havia mort, l’havia fet desaparèixer de la seva vida.

Aquella nit no va poder dormir. la seva consciència cristiana li deia que allò era un pecat molt greu. Havia matat un home. Un amic.Va aixecar-se i es va dirigir a l’església on hi havia Mossèn Damià –vell i sord- de feia un munt d’anys.Ja en tenia vora 90, però ell cada matí es posava al confessionari per si algú necessitava els seus serveis.

S’hi atansà i s’agenollà davant seu.

-Mossèn, he matat un home…

-Quantes vegades, fill meu?

Tags: LITERATURA