18 oct. 2010
El cazo de Lorenzo
El Cazo de Lorenzo d’ Isabelle Carrier és un excel·lent llibre sobre “la diferència”. Som tots diferents (encara que a vegades no ho sabem o no ho vulguem saber) però moltes vegades no sabem comprendre “la diferència”.
Amb paraules simples i unes tendres il·lustracions l’autora recrea el dia a dia d’un nen diferent: les seves dificultats, els obstacles que ha d’afrontar, les ajudes que troba per superar-les, les formes de fer-ho, etc.
És un conte metafòric que commou el lector de l’edat que sigui perquè és d’aquells llibres que van directes al cor i que els entén tothom amb un mínim de sensibilitat. He trobat un vídeo on hi han totes les il·lustracions del llibre i que estic segur que us agradarà.
10 NORMES BÀSIQUES SOBRE “LA DIFERÈNCIA”
2 .- El ple desenvolupament d’un nen diferent s’aconsegueix a través d’un diagnòstic el més precoç possible i a través de l’aplicació de tècniques d’estimulació i activació individuals i harmòniques per al nen en qüestió dins del seu entorn.
3 .- Perquè el clima afectiu ambiental sigui adequat a cada cas i perquè el programa d’estimulació sigui harmònic, hem de partir del diagnòstic de nivell de cada nen i del màxim coneixement del seu projecte genètic, deixant al marge patrons de valoració supraindividuals basats en els valors estadístics més freqüents.
4 .- Hem de aconseguir el punt òptim de cada nen sense valorar de manera primordial les comparacions per l’edat.
5 .- Els programes de tractament han de basar-se en una visió interdisciplinària del nen i del seu procés de desenvolupament.
6 .- Creiem que el desenvolupament del nen diferent té les seves arrels més primàries en l’entorn familiar. Per això creiem que tot programa de tractament ha de ser aplicat de forma unipersonal i a partir de la pròpia família, reafirmant en tot moment els llaços d’unió psicoafectiva i d’identificació que constitueixen el punt de partida fonamental de l’incipient JO. Aconseguir un nucli familiar sòlid amb relacions de comunicació estables i positives cap al nen diferent, serà doncs un dels primers objectius de l’estratègia d’acció. Crear l’entorn familiar i inserir després a dins el corresponent entorn terapèutic.
7 .- Un cop finalitzada la primera etapa de desenvolupament, la pròpiament familiar, és molt important ampliar el seu enclavament terapèutic amb la inclusió d’un monitor de reeducació unipersonal, els diversos terapeutes i el mestre del col.legi al qual va el nen.
8 .- La integració escolar ha de ser fruit del desenvolupament assolit pel nen diferent i MAI s’ha de fer com a conseqüència de les pressions socio-familiars o legals. Com a conclusió proposem que el nen s’incorpori al grup que correspongui al seu nivell maduratiu, independentment de la seva edat cronològica, i sempre conservant a més el tractament individual.
9 .- L’últim gran repte del procés de desenvolupament d’un nen és arribar a la plenitud de la seva integració social i superar les barreres que l’estructura social de l’entorn posa davant del seu desenvolupament psicosexual.
10 .- Som conscients que el camí proposat és un camí de difícil camí tant per al nen com per als pares, els educadors, els monitors, els mestres i els professionals.
