A PEU

09 oct. 2010

Jaume Pubill

Aquell nen que no va néixer…

4 respostes

4 respostes a “Aquell nen que no va néixer…”

1. mariaen 09 oct. 2010 en 17:29 1

   Hola Jaume,
   he plorat l`ànima amb la teva poesia. Les teves paraules ressonen al meu cap i no puc més que deixar que les llàgrimes surtin sense aturall.
   Em vull convèncer que he fet tot el que he pogut per aquell nin que no va néixer, però sempre em queda la recança de que alguna cosa no he fet bé. Abans de la nostra separació,vaig voler veure la seva cara, això era l’únic que em quedava … per més que hi pens, només record la mort en els seus llavis estrets,simptoma de l’absència de vida, però la resta, la resta, era com veure un infant adormidet,després va venir el moment de deixar-lo marxar, i ara és lliure a la mar… allà varen quedar les seves cendres, però una part de la meva persona ha mort i ara no sé com he de tornar al món i em fa por pensar en el resultat de la transformació. El temps m’ajudarà? no ho sé. Ara no vull ser valenta, ni forta, ni tenir empenta, només vull plorar i saber-me en la companyia de tots els que m’estiren i no em deixen enfonsar…moltíssimes gràcies i una abraçada.

2. mariaen 10 oct. 2010 en 7:28 2

   Jo també he plorat. A mi també se’m van morir dos fills al ventre. I se com et sents, repassant el que vas fer, a veure si algun error meu va provocar això.
   Se que cap paraula et pot conhortar, i tanmateix em trobo intentant filar lletres per acompanyar el teu dolor.
   Una abraçada. No estàs sola. I el fill que no va neixer, estarà sempre amb tu. Mai més estaràs sola.

3. Jaume Pubillen 10 oct. 2010 en 9:44 3

   Hola Maries: No és fàcil posar-se al vostre lloc i copsar (no pas sentir) el que heu sentit -vosaltres sí- quan heu perdut un fill que encara era a les vostres entranyes però que ja el sentíeu com a fill.
   He fet l’esforç com a home i no s
   e si ho he aconseguit o no. El que sí que he volgut dir és que sempre queda l’esperança, sempre hi ha una mica d’esperança, aquesta petita o gran virtut que ens fa renéixer de les centres i que la vida segueix d’una altra forma, però segueix. Una abraçada.

4. mariaen 11 oct. 2010 en 21:49 4

   Hola Jaume, llegeixo i torn llegir el teu poema i cerc i no sé que cerc.Però sí se que no estic tota sola i si que vull creure que la vida segueix,gràcies a tota la llum que reb de totes les persones que, com tu,na Maria i per sort moltes altres , es mostren al meu costat.És difícil admetre-ho però finalment, dono les gràcies per tot i sobretot a vosaltres, per ajudar-me a tirar endavant. Una abraçada.

Deixi una contestació

Nom

Correu (ocult)

Lloc

Δ

CAPTCHA Code *