02 febr. 2010
Fusta de líder.
Els països necessiten líders que guiïn el seu destí, que creïn il·lusions col·lectives, que siguin prou astuts com per somniar tocant de peus a terra. De tant en tant surt alguna d’aquestes persones. Poques, ben cert.
El món actual, globalment, està mancat de líders. Penso que Obama té fusta de líder i segurament que va guanyar les eleccions per aquest motiu. Si mirem més a prop, el panorama fa autèntica llàstima. Europa no té cap líder amb cara i ulls i amb una mica de pes. El panorama de Catalunya i Espanya ja no només fa llàstima, sinó que directament fa plorar. Catalunya n’ ha tingut un durant una bona colla d’anys. El President Pujol era un líder indiscutible, però no s’ho va acabar de creure. Va liderar però, a fi de comptes, no va dirigir enlloc. Es va perdre en els camins polsosos del desert i es va conformar a portar el seu poble a un petit oasi per tal de que no es morís de set … I aquí ens hem quedat sense rumb, il·lusió ni objectius.
Dic això després de veure la pel·lícula "Invictus ", un petit moment de la vida d’un autèntic líder: Mandela. Un home a qui el dolor i la solitud d’anys i panys de presó van fer que es trobés a si mateix, que adobés el seu cos i la seva ànima, que va ser capaç de conquerir els amics i els adversaris. I,-potser el més important- va ser capaç de perdonar sense oblidar. Amb intel·ligència i amb paciència.
Ell mateix diu que el poema que li va donar aquesta força en moments en que no podia més i es volia morir, fou el poema "Invictus" de William Ernest Henley (1849-1903), un autor victorià anglès, natural de Gloucester.
Heu aquí el poema:
Invictus
Més enllà de la nit que m’envolta
negra como l’abisme insondable,
jo agraeixo al déu que sigui
pe la meva ànima invicta.
Atrapat en aquest circumstancial lloc
jo mai m’he lamentat ni he plorat
Davant les punyalades que m’ha donat l’atzar,
el meu cap sagna , però no m’he prostrat.
Món enllà d’aquest lloc de fúria i llàgrimes
m’acorralen amb terror les ombres.
Però tants anys d’amenaces
em troben sense cap temor.
Ja no importa quin va ser el meu camí,
quantes culpes he acumulat.
Sóc l’amo del meu destí
sóc el capità de la meva ànima.
2 respostes
Muy bonito poema.
Debo confesar con verguenza que no lo conocia.
Si la pelicula llega aca ire a verla.
Aunque mi opinion sobre Obama no sea la mejor.
Si admiro al SEÑOR Mandela.
Hetery: La misma “vergüenza” que dices tener, debería tenerla yo porque tampoco conocía el poema antes de ver la película.
Yo siempre digo que conocemos una ínfima parte de las cosas lindas que se han escrito… però no hay que perder nunca la ilusión porque uno puede aprender cada día algo nuevo si se lo propone.
Un saludo