23 gen. 2010
Tomás Cacheiro, mestre i ceramista.
Avui vull tornar a parlar de Cacheiro. La seva néta Ana Lía Mesa Cacheiro m’ha fet arribar un llibret que van editar ja fa uns anys i que jo no coneixia. En aquest llibret titulat "RIO.MONTE.BARRO" Tomás Cacheiro fa una presentació de si mateix. Com sempre, -com a home modest que era-, fa una presentació de si mateix massa modesta. Cacheiro era molt més del que diu d’ell mateix.
"Nací en el año 21. Viví en la ciudad de Treinta y Tres. Ingresé en la docencia en el año 1942 (por concurso). Dicté clases de Dibujo e Historia del Arte en Enseñanza Secundaria y en el Instituto Normal.
Autodidacta. Con mucho entusiasmo y poco talento, hice lo que pude por la enseñanza, el erte, la política y el gremialismo.
Instalado el gobierno de facto se me impide ejercer la docencia y "toda actividad pública". En atención a tales circunstancias y en busca de una geografía libre de polución, me fui a vivir a las costas del río Cebollatí. Y su consecuencia, además de otros valores que me reveló el entorno del río, y que mucho aprecié es la cerámica que usted ve aquí".
El libre consisteix en dibuixos i esbossos de la seva obra i poesies que acompanyen. Són poesies senzilles, tendres, evocadores d’un paisatge i d’una obra que es va construint dia a dia.
La dictadura va voler evitar un mestre i va crear un artista. No va poder exercir més de mestre a les escoles però va començar un mestratge en el món de la ceràmica. I "Averías", el petit poblat al costat del riu Cebollatí, al nord-est de l’ Uruguai, va començar a ser una espècie de santuari on la gent hi peregrinava per poder veure, conversar i gaudir de la presència amiga i sempre disposada per atendre de Cacheiro.
Allà va continuar el seu mestratge. M’agradaria que alguns deixebles seus expliquessin de primera mà com eren les seves classes. Jo només ho he pogut escoltar de la seva boca. Però tots coincidien: les seves classes eren magistrals. No passava mai llista i no hi faltava ningú. Més encara: si podien, assistien a les seves classes alumnes d’altres cursos simplement per curiositat i gaudi intel·lectual. Perquè parlar i -sobretot- escoltar Cacheiro era un gaudi, uns moments de cel aquí a la terra, sobretot si això es podia fer allà vora el riu, al seu taller, sota un arbre prenent "mate" o amb un bon "asado" i un bon vi…
Perdoneu, però era un amic a qui a quest llibret m’ha fet reviure i m’ha retornat mil records. Gracias Ana Lía!
No hi ha resposta
