A PEU

A vegades cal deixar de parlar de temes transcendents, importants o d’actualitat per tocar de peus a terra i viure la vida quotidiana, amb tot el que té de bonic, de trist, de senzill, de monòton, de tendre o de nou. És la vida de cada dia de milions i milions de persones, -amb el seu viure quotidià i els els seus petits detalls sense importància- qui conforma el nostre món i el fa una mica més bo o més dolent cada dia.

La majoria dels que em llegeixen ja saben que treballo en un taller amb nois i noies discapacitats psíquics. Durant el dia tenim moltes oportunitats de parlar amb ells o d’escoltar converses entre ells. Algunes fan gràcia, altres són tendres, altres vegades són intranscendents, altres ben serioses… com la majoria de converses que tenim al llarg del dia a casa nostra, amb els amics o al bar.

Avui us en vull transcriure una entre un noi del meu taller i jo mateix:

-Noi: El dissabte faré jo el dinar a casa meva.

-Jo: I com és això?

-Noi: La meva mare treballa al matí i quan arribi a casa vull que trobi el dinar fet.

-Jo: Em sembla molt bé. I què faràs per dinar?

-Noi: Dos frankfurts.

-Jo: Només això?

-Noi: Sí, però dels grossos… Quan sigui gran vull posar un negoci pel meu compte. Vull posar una casa de menjars.

-Jo: I ja en saps de cuinar?

-Noi: Sí, bastant.

-Jo: I quins plats saps fer?

Noi: Sé fer frankfurts, pa amb tomàquet i pernil, sopa Avecrem, torrades amb melmelada… És que no sé fer encara gaires coses, però ja n’aprendré.

-Jo: Això és molt poca cosa per posar una casa de menjars. Ja pots posar-t’hi ràpid a aprendre’n… Quants anys tens ara?

-Noi: 19

-Jo: I quan vols posar el negoci?

-Noi: Quan sigui gran. Quan tingui 20 anys…. Ah! i et convidaré un diumenge a dinar.

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS