A PEU

Fa 50 anys que una cinquantena de nens es trobaven per primer cop al Seminari de Solsona per començar uns estudis amb la intenció d’arribar a ser capellans. El món ha donat moltes -moltíssimes- voltes sobre si mateix i la vida també les ha donades en cada un d’aquells marrecs, avui convertits en vells xirucaires  que es tornen a trobar a Verdú i dinaran junts a Guimerà, reproduint una ja també vella tradició de 22 anys en que ens retrobem cada any.

Avui serem una vintena d’aquells cinquanta, alguns amb les corresponents parelles. Algun hi faltarà perquè ja no hi és i alguns altres perquè aquest any no poden, però amb la promesa explícita que "l’any vinent si". Avui tornarem a calçar-nos les xiruques i tornarem a pujar a la muntanya de la nostàlgia, de les anècdotes i de la vella amistat que van iniciar al seminari de Solsona.

Quan ara fa poc més d’un any que vaig iniciar aquest blog , sobretot animat per les lectures de molts altres blogs escampats per aquesta immensa blogosfera que és el món, pensava en el que és la vida de molta gent i en com alguns la saben pintar i la saben explicar tan bé. En molts casos són vides que no tenen res a veure amb la meva, però m’he adonat que tampoc ens separen tantes coses, almenys no essencials. Ens passem mitja vida intentant protegir  idees pròpies, creient que són diferents i úniques i després descobreixes que en un elevat percentatge comparteixes el gust per pel·lícules, moments, llibres, músiques, paisatges… que et lliguen i t’agermanen en alguna cosa més que unes aficions comunes, perquè connecten amb el que ets i amb el que t’importa. Segurament que aquest matí, quan ens hem aixecat cadascú per anar a la trobada anual, hem pensat que hi anem perquè encara ens uneixen coses semblants i que per això val la pena anar-hi.

Algú ha dit que no s’han comptabilitzat més de 10.000 idees diferents en el món. No sé si això és veritat i només es pot aplicar a la societat occidental, però estic segur que ens sorprendríem amb la quantitat de gent que es desperta als matins pensant en el mateix, amb els milers de persones a les que els fa mal el mateix i a les que els fan feliços coses molt semblants. Si no fóssim tan egòlatres i si no anéssim tan de pressa per la vida, ens adonaríem que no som tan diferents i que actes com el d’avui són essencials i necessaris per la supervivència de l’espècie. Segueixo pensant que les persones, a més del menjar i el beure, tenim les necessitats vitals de l’amistat, de l’afecte, de la família, del passar una estona junts per riure i menjar plegats.

Tant de bo ens duri molts anys més aquesta tradició i tant de bo per molts anys puguem anar-nos retrobant tots.