A PEU

Mireu, si us he de ser sincer, cada dia tinc menys ganes de viatjar lluny i moure’m frenèticament entre la gentada que arreu s’acumula durant l’estiu.

Mireu, si us he de ser sincer, abans de Nova York, de París o Londres…prefereixo Espinalbet uns quants dies. Com aquests dies.

Contemplar com el sol fa lluir cada racó d’aquelles muntanyes, respirar tranquil·litat i aire fresc, deixar que el món vagi girant allà baix, una mica lluny del nostre racó és quelcom terapèutic i necessari. Temps per pensar, recordar i mirar què val la pena i què no. La memòria recorda només allò que val la pena. S’oblida de tot el demès i fa ben fet. La memòria és molt sàvia i conserva només allò que val la pena ésser salvat i guardat: aquelles persones, aquells llocs i aquells fets que van augmentar i enriquir la meva ànima.

No vull pas dir que no sigui plaent veure món, llocs desconeguts, exòtics i llunyans, però cada vegada en tinc menys ganes. També espero que ja tindré més oportunitats i més temps per fer-ho. Però, de moment, prefereixo les vacances tranquil·les de qualsevol racó de la nostra terra. L’any passat m’ho vaig passar bé al Delta de l’ Ebre. Aquest any, m’ho he passat molt bé en aquest racó tranquil del berguedà.