A PEU

Alguna vegada, –no massa, tot sigui dit- m’arriba alguna resposta al que escric. Quan això passa me n’alegro. Entenc que no tothom que em llegeix està en disposició d’escriure en aquell moment. O no pot, o no en té ganes o ho deixa per un després que mai arriba. A mi em passa exactament el mateix i per això ho comprenc perfectament quan això passa.

Si us he de ser sincer, primer que res escric per a mi mateix. El blog el vaig iniciar per poder treure de dins el que en un moment determinat tenia ganes de dir i no trobava a qui, ni potser el moment concret. Tots tenim necessitat d’expressar coses i cada un ho fa a la seva manera. Algunes persones han de xerrar i xerrar i agafen al primer que troben (parella, veí, amic, conegut o saludat). Però han de xerrar. Han d’expressar parlant allò que senten. Altres, som menys xerraires i tendim a ser callats i necessitem expressar les coses per escrit. Jo sóc  d’aquests darrers.

Després ve allò de sentir que et llegeixen, opinen, critiquen o no diuen res. Aquella percepció de que t’estan llegint, analitzant i criticant és una sensació interessant. A vegades penso què sentiran, quina reacció tindran les meves paraules. He d’agrair públicament que mai he rebut una resposta desagradable i fora de to al que he escrit. Ho constato i ho agraeixo. Vol  dir que em llegeixen persones civilitzades.

A vegades tens la percepció que estàs fent soliloquis interminables que no duen enlloc i avorreixen el personal. Cada una d’aquestes percepcions tenen una resposta, una conseqüència, en un mateix. L’èxit dels blogs és justament aquest: Buscar i trobar (o no) la resposta que tots necessitem. Alguna. No trobar cap resposta és un fracàs. És sentir-se mort. Que no interesses a ningú. El nihilisme total.

La vida és feta de preguntes i respostes. Ens preguntem, ens responem, quedem més o menys satisfets amb les respostes i, –com que som inquiets de mena- al final de tot busquem la resposta definitiva que mai arribarà. Perquè no hi és. La resposta definitiva la trobarem en una altra dimensió. No pas aquí.

Algú em diu que em llegeix quasi cada dia. Jo també llegeixo algun blog cada dia. Sempre trobes aquell blog al que et sents proper, que respon preguntes semblants a les que et fas tu mateix, que comenta coses properes a les que tu penses; blogs als que t’uneix una sensibilitat semblant ala teva. Blocs que saps que, quan els llegeixes, t’enrabiaràs perquè, ja de bell antuvi, saps que feriran la teva sensibilitat. Però tots busquem una resposta.

Algun altre et visita de tant en tant i et deixa un petit comentari, com dient-te “sóc aquí. estic viu i et llegeixo”. S’agraeix infinitament. Vol dir que per aquella persona ets viu a través del que escrius. No el coneixes de res però t’uneix alguna cosa.

I, per acabar, el pitjor que et pot passar: Que mai rebis cap resposta. Que tinguis la sensació que no interesses, ni interessa el que dius; que el que escrius importa un rave; que tothom passa olímpicament del que dius o expliques. Que no arriba a ningú. Que no hi ha “feetback” de cap mena. Que tant se val. Que tant els fot…

Llavors és quan comences a preparar la soga i busques l’arbre on penjar-te. Eufemísticament i metafòricament parlant, és clar!