14 juny 2009
Als meus amics madrilenys.
Ésser seguidor del Real Madrid no és cap pecat, però és un defecte molt gros i difícil de corregir. Ser madrileny no és culpa de ningú, sinó més aviat de les circumstàncies. Perquè el 80% de madrilenys només ho són d’adopció i no pas de naixement. Per tant, tampoc és cap pecat atribuïble a ningú. Viure en un lloc determinat és fruit de les circumstàncies. Però entendre la realitat o no entendre-la ja és fruit de la bona voluntat o de la intel·ligència.
Això ho dic pels alguns amics,(i fins i tot alguns familiars), madrilenys que tinc. No ho dic per a tots. I de veritat que els considero amics. Jo els estimo de veritat i crec que ells a mi també. Però discrepem de moltes coses des de fa temps. Ells ho saben i jo també. Per això de certs temes no se’n parla per no crear mala maror i distorsionar la convivència. I no se’n parla ara, perquè ja n’hem parlat mo0lt i no ens hem entès. Jo respecto la seva opinió però també espero que ells respectin la meva.
I la meva opinió i el meu punt de vista sobre certes coses és tan allunyat del seu que , possiblement, mai arribin a trobar-se si no és que canviïn molt les circumstàncies i s’esmerci més esforç en l’educació, canviant molts esquemes. Políticament, esportivament, culturalment, socialment -i tots els “ment” que vulgueu- som a anys llum i molt diferents. Les percepcions i les realitats de les coses es viuen de manera diferent segons el lloc on hom es trobi. Un ric que tota la vida ha viscut en un palau i en una torre d’ivori difícilment pugui fer-se càrrec de les dificultats que passa un pobre per a sobreviure. El mateix els passa a certs polítics que no xafen el carrer i no se’ls embruten les sabates. Hi han polítics que viuen lluny de la realitat i altres que escolten la gent. Jo em fio molt més dels darrers.
Per això molts seran incapaços d’entendre, per exemple, l’espectacular xiulada que desenes de milers de catalans i bascos van dedicar a l’himne i al rei d’Espanya a la final de la Copa del seu títol, a València. Aquests amics madrilenys només escolten emissores madrilenyes, veuen TV madrilenyes i llegeixen diaris madrilenys. I quan dic madrilenys, vull dir “nacionales”, que per a mi és el mateix. Per tant, seran incapaços d’entendre mai la sensibilitat “perifèrica”, emprant el llenguatge que ells mateixos fan servir. Parlar català és una pèrdua de temps; conservar certes tradicions no serveix de res; reivindicar Estatuts i finançaments és una tonteria; i dir que som diferents és un complex de superioritat que tenim alguns. Aquesta és la realitat i serà difícil canviar-la perquè és una realitat que no coneixen ni esperen trobar-se després d’haver-se alimentat durant anys d’aliments carregats d’odi contra els catalans.. És un xoc difícil de superar…
Aquest port d’avui vol contestar algunes opinions que rebo d’aquests amics que, per delicadesa, no me’ls deixen escrits aquí però que me’ls envien per correu. Jo penso que seria millor que s’atrevissin a iniciar un debat públic on tothom pugui opinar. Per això jo he considerat que és millor fer la resposta públicament. Espero que el debat continuï amb total llibertat i maduresa.
Amics madrilenys, una abraçada!
