A PEU

Sempre que volem parlar d’una persona que ha vingut de fora, però que està integrada en un lloc determinat, que s’hi troba bé, que té una relació normal amb la gent i la cultura d’on viu, diem que està arrelada. Està bé. És una forma de parlar acceptada i, en part, tenim raó quan parlem així.

Però resulta que les persones no som arbres ni plantes. No tenim arrels com els arbres, que fan que siguin inamovibles. Les nostres “arrels” són d’una altra mena. Les persones tenim molta més capacitat d’adaptació que les plantes. I la nostra adaptació social i cultural és molt distinta i molt més rica que la que una planta té en un territori concret. Per tant, potser hauríem de repensar què volem dir amb la paraula “arrelament”.

Qui perd les arrels, perd la identitat, es diu sovint. Potser ho hauríem de matisar. Hi ha una certa raó en aquesta expressió, però la identitat d’una persona no són només les arrels, sinó tot un conjunt de valors, creences, voluntats, capacitats que fan que una persona sigui capaç d’adaptar-se a una nova situació, a vegades molt desfavorable.

Quan parlem d’emigració hauríem de tenir en compte això. Hi han emigrants que s’adapten i altres que no, essent inclús del mateix país. Vol dir que hi ha un component de voluntat molt important. Només cal que ens fixem en l’emigració més antiga que tenim aquí a Catalunya. Quants andalusos parlen català? Quants no en parlen perquè no han volgut parlar-lo? Quants se senten més andalusos que catalans encara ara, després de 40 o 50 anys d’ésser entre nosaltres? Quants s’han “arrelat”, integrat i quants no? No he consultat estudis sociològics, però sé que n’hi ha algun de ben interessant i aclaridor. Ara no ve al cas i no cal citar-lo. Però sí que hauríem de tenir tot això en compte, ara que es torna a parlar tant sobre el castellà, el català i el futur de la nostra llengua. La tendència i el camí que emprengui la immigració que tenim a Catalunya serà la que, al final de tot plegat, decideixi el futur.