08 juny 2009
Rubianes som tots.
Des d’aquí m’adhereixo a l’homenatge que es farà aquest vespre a PEPE RUBIANES al Palau Sant Jordi de Barcelona.
Ja s’ha dit quasi tot del Pepe en aquests tres mesos que fa que es va morir. S’ha dit tot el bo i tot el dolent, com sempre. Però el que s’ha dit de bo del Pepe supera per golejada les poques mesquineses que algun mesquí periodista ha escrit.
El fet que s’hagin venut quasi totes les entrades d’un Palau on hi caben 15.000 persones ja ho diu tot. La gent estimava el Pepe encara que fos un llenguallarga, fes servir algunes paraulotes malsonants i es rigués de Déu i sa mare. Però darrere d’aquesta façana hi trobaves un home tendre, molt intel·ligent i molt lliure. I un gran artista. Era d’aquelles persones que atreien l’atenció i et podien tenir absort tantes hores com ell volgués. Això vol dir que era un gran artista.
Gallec de naixement i català d’adopció. Les dues coses eren importants per a ell. Però jo diria que era un home d’aquells universals perquè s’obria a tothom i tothom s’obria a ell. Havia fet riure nens i grans de molts països. Era un home que no tenia un NO si era per una bona causa.
Aquest post d’avui, simplement vol ser un record per a ell. Jo sempre el vaig admirar en moltes de les seves facetes. Però, sobretot, l’admirava com a persona lliure. Que en els temps en què vivim….ja és molt!
