A PEU

He de confessar-vos que sempre que he pogut he anat a votar. Creia fermament que la democràcia es feia així: votant.

He de confessar-vos també que a mida que ha passat el temps –i els anys se m’han anat posant damunt com una espècie de pols pesada- he anat deixant per camí moltes coses. Entre elles, la creença que la democràcia ja no només es fa votant. Al contrari, diria jo. Les darreres votacions m’han confirmat que votant no arreglem gran cosa i n’espatllem moltes altres, com per exemple certes il·lusions, sentiments i la ferma creença que anem endavant. Crec fermament que anem endarrere com els crancs.

Les campanyes s’han tornat tant embafoses, tant pesades, tant baixes  de nivell, de continguts i d’intel·ligència que em fan platejar deixar de votat i…que s’ho facin!.

Però el diumenge aniré a votar. Desencisat de moltes coses. Però amb el convenciment de que no servirà per a gran cosa. Sóc europeista però no d’aquest tipus d’europeisme que només serveix per anar marejant la perdiu. Molts diputats, molts diners i pocs resultats. Diuen que les grans decisions es prenen a Europa. M’ho haurien d’explicar millor això perquè no ho entenc. Pels catalans els resultats han estat tant minsos, tan poca cosa, tant pobres, que no sé si podríem trobar una sola cosa que ens afavoreixi una mica. Suposo que deu ser degut a allò que es diu en el món eclesiàstic: “De Roma torna allò que hi ha anat”. Vull dir que si els diputats espanyols no ajuden gens als catalans, poca cosa farem. A Europa sabran allò que els expliquem. I explicacions sobre Catalunya en tenen ben poques. I les poques que tenen, si són com les de Vidal Quadras, valdria més que no les tinguessin.

Faré, doncs, un esforç i aniré a votar. I tant de bo canviïn algun dia les coses i ens donin algun diputat més per la gent que som a Catalunya. Només així potser algun dia ens podrem fer escoltar.