01 juny 2009
Ens prenen per rucs, però no ho som.
Aquests polítics –i parlo en general- sembla que no n’aprenen. Arriben unes eleccions i automàticament es posen a dir tonteries. A veure qui la diu més grossa! A veure què puc dir o puc fer per cridar l’atenció. A veure a qui li puc ficar el dit a l’ull per tal que respongui enfurismat i puguem iniciar una discussió. Encara que la discussió sigui sobre quelcom que no importi a ningú. És igual. La qüestió és discutir i cridar l’atenció.
Ara arriben les eleccions al Parlament Europeu. Ja han començat a disparar tonteries. Després en vindran unes altres i seguiran disparant les mateixes tonteries. Perquè no es parla dels problemes de cada dia, no; es parla de temes nous, inventats per aquella ocasió determinada. Si cal inventar un tema, s’inventa i santes pasqües!. Temes que cridin l’atenció per uns dies. Després s’obliden i ja està.
Em dóna tota la sensació que ens prenen per rucs. Es pensen que no ens en adonem d’aquest joc que s’inventen. No s’adonen que la gent té memòria i, a fi de comptes, li preocupen poques coses però importants: si té feina, si l’atenció sanitària és bona, si el sou li arriba a fi de mes, si els fills poden estudiar, si poden caminar pel carrer amb seguretat, si els joves poden comprar un pis quan es casen… Els temes de sempre i els temes que els preocupen cada dia. Aquests són els autèntics temes que haurien de distreure l’atenció sempre.
Per tant, no ens estranyem que el personal no estigui disposat a jugar aquesta mena de joc estrany i es queda a casa. No s’adonen que el fet de no anar a votar és una forma de protesta, una resposta callada a tanta imbecil··llitat per minut que gasten els polítics aquests dies. A aquest pas, cada dia votarem menys i cada dia passarem més de la política. I això és molt greu. Però serà així.
Entre altres coses podrien aprendre’n una mica del Pep Guardiola: parlar poc i bé.
