A PEU

No sé qui deia que “El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament”. Si no és veritat sempre, ho és en moltíssims cassos. En aquesta mateixa línea podríem dir que el poder fa dictadors. Els fabrica del no-res. Misteriosament.

Gent que era demòcrata, oberta, dialogant es converteix des del mateix moment que toca una mica de poder en dèspota, dictatorial, superba i individualista. Com més poder, més gran és el dictador. No sé què ho fa, però és així. Només cal veure molts ministres de govern, caps d’estat, presidents d’empresa, presidents d’escala, directors de col·legi, presidents d’equips de futbol…. La llista és immensa i tant llarga que no l’acabaríem.

Poseu-vos a pensar per un moment la quantitat de gent que coneixeu i com el poder (petit o gran) els ha anat transformant. Jo en conec molts i segur que a vosaltres us en sortirà una llista ben llarga.

La personalitat humana és complicada. No és gens senzilla, encara que ho pugui semblar en molts cassos. Perquè si no, no s’expliquen les transformacions que s’esdevenen en moltes persones. Persones que eren dialogants, que tenien els seus amics amb qui parlaven i consultaven coses, persones que reconeixien els seus límits i de cop i volta ho saben tot, entenen de tot i no els cal consultar res més. Això ho veiem cada dia.

Per exemple: un professor que sap de paleta més que els mateixos paletes. Un metge que entén de cotxes més que qualsevol mecànic. Un cap de personal que comença a introduir reformes sense solta ni volta en la seva empresa com si tingués un títol de la millor universitat del món. Ministres que, abans de ser-ho, deien unes coses i després en diuen –i fan- unes altres completament distintes, com si els hagués arribat de cop i volta la inspiració divina i els mateix Esperit Sant els hagués inspirat la nit abans.

I podríem seguir…. Però no cal perquè em sembla que ja m’enteneu.

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS