03 abr. 2009
El ritme de la vida.
El Joaquim és un veí de blog que a hores d’ara és a Nova York amb la seva primera néta en els braços, acabada de néixer. Avui ens ho ha fet saber a tots, ben modestament, com aquell que no ho vol dir, però es nota que n’està content i feliç. I és que no n’hi ha per menys!
Al final del seu post d’avui ens compara la zona 0, una zona de destrucció i mort amb la vida nova que acaba de sorgir a la seva família.
Això m’ha fet pensar en el fet que la vida té el seu propi ritme de naixements i morts, d’alts i baixos, de felicitat i dolor, de creixements i decreixements, de crisis i d’eufòries, d’alegries i penes. En una paraula: de contrastos permanents.
La vida és aquella llavor que resta quieta i somorta a l’ hivern
i que germinarà se sobte a la primavera,
quan ja s’hagin fos les boires i els freds
que ens fan estar immòbils i embrionaris.
Llavors reviurem, cridarem, direm, farem,
o no farem moltes coses. Però renaixerem !
La vida ens diu que hem de ser vigorosos per dir el que cal dir,
per dir la veritat quan calgui dir-la.
Ens fa encendre les llums per aniquilar l’ombra.
L’ombra dels xiprers, morta i apagada,
esdevindrà flama viva i llum clara.
La mort de l’ hivern ens donarà els descans necessari
per agafar forces,
per vèncer, per viure i reviure,
i saber transformar-nos de nou.
Sabrem dir les veritats i que ens les diguin
i els records amargs els tornarem dolços.
La primavera ens ha donat la llum
per trobar el forat de sortida.
I l’estiu portarà el seu fruit abundós altra vegada
i la tardor ens tornarà la grisor
i ens prepararà per retrobar de nou la mort.
Aquest és, fou i serà el ritme de la vida.
