dos poemes! 7, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : poema , comentaris tancats
No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu;
caminar sense crosses;
fer l’amor sense haver de demanar permisos;
escriure en un paper sense pautes.
O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d’estrafer la veu:
caminar sense pautes;
parlar sense haver de demanar permisos;
fer l’amor sense crosses.
O bé, si sembla massa:
fer l’amor sense haver d’estrafer la veu;
escriure sense crosses;
caminar sense haver de demanar permisos;
poder parlar sense pautes.
O bé, si sembla massa…
***
Sé que te’m morts i no hi valen paraules.
Fa temps que ho sé, per això escric a penes
i surto poc i enraonar em fatiga.
Et vetllaré quan ja siguis cadàver,
escreix de mi, una tarda de pluja,
i esperaré que faci tramuntana
per obrir altre vegada les finestres.
Sobreviuràs – fins quant?– contrafigura
de tu mateix, estúpida i solemne,
t’empeltaràs i tot en arbres joves.
Però un maig qualsevol,
un maig, recorda-ho,
centenars de milers de mans irades
t’enterraran, t’enterraran per sempre.
dilluns, 19 /gener / 2004 Josep Rof i Rof és jrof
Algú va escriure què:
La mort, com a gran por, ja no existeix. El que ara existeix és el temor al declivi, a la decadència física i a no valer-nos per nosaltres mateixos.
“Crec que és veritat jrof”
aprendiendo a caer! 6, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : ELA, reculls , comentaris tancats
APRENDIENDO A CAER Philip Simmons
ELOGIO DE UNA VIDA IMPERFECTA. (Mayo de 2002 primera edición). (Inicio del copiado textual del libro)
He escrito este prólogo a ratos perdidos, rebanados al quehacer de un verano totalmente ocupado, y ahora me encuentro a finales de agosto, con las noches frescas y el campo lleno de grillos. Las primeras hojas de otoño ya enrojecen .Es una estación de plenitud y dulces anhelos, más dulces aún por el hecho de que no puedo estar seguro de si veré o no de nuevo esta época del año. Evidentemente, ninguno de nosotros sabe cuándo le llegará su hora.
Somos criaturas tercas, y se necesita un shock para hacernos ver nuestra vida de nuevo. En mi caso el shock fué la noticia, cuando solo tenía treinta y cinco años, de que padecía e terrible mal de ALS, la enfermedad de Lou Gehrig EE.UU, en España ELA (esclerosis lateral amiotrófica) y que por tanto podía morir al cabo de pocos años. Ahora-más de siete años después he sobrevivido a esas predicciones. La vida, al fin y al cabo, es una condición Terminal, todos estamos involucrados en el asunto de morir, conscientemente o no. lentamente o no. Listos para recorrer este tercer camino, el camino que atraviesa la pérdida para llegar a la riqueza, a la plenitud y a la profundidad que antes no habíamos divisado, hemos descubierto algo más: las ventajas que logramos cosechar de una vida imperfecta.
La tarea de aprender a vivir plenamente ante las pérdidas, tarea que yo denomino “aprender a caer”. A menudo lidiamos las pérdidas, por ejemplo, acordándonos de lo que aún tenemos. Ya no puedo escalar montañas altas, me digo a mi mismo, pero puedo recorrer un camino campestre en mi silla de ruedas y disfrutar de la fragancia de los abetos. Todo es cuestión de perspectiva, solemos decir. (¿Qué dice el caracol cuando va sobre el caparazón de la tortuga?:” ¡Volamos!”.
Aprovechamos mejor las pérdidas si aceptamos el hecho que algún día lo perderemos todo.
Sabemos que vamos madurando verdaderamente cuando dejamos de tratar de arreglar a los demás. Lo único que podemos hacer por la gente es quererla y tratarla con bondad.
Aceptarnos a nosotros mismos quiere decir aceptar el paquete completo, con lo agrio y lo dulce.
Todos hemos sufrido y sufriremos, nuestras propias caídas. La caída de los ideales juveniles, la disminución de la fuerza física, la frustración de las esperanzas acariciadas, la pérdida de amigos y parientes, el sufrimiento de vernos heridos o enfermos y tarde o temprano la caída de nuestro final seguro.
No espere a que suceda una tragedia para empezar a apreciar las pequeñas cosas.
Cuente sus ventajas, aprecie lo que tiene en lugar de quejarse por lo que le falta.
La vida no es un problema es un misterio, los problemas deben resolverse los misterios no.
Estos días mi equilibrio no es bueno, me caí en el corto sendero (que lleva de la entrada de nuestra casa a…acababa de ayudar a mi hija de seis años a subir al coche, cuando trompecí y me golpeé fuertemente contra el suelo. Mi hija me preguntaba que estaba haciendo allí en el suelo.) Caminar erguido sobre la tierra ¡que bendición¡
Los que sufrimos enfermedades terminales simplemente hemos sido bendecidos, al tener en primer plano todo el tiempo la realidad de nuestra propia mortalidad.
Aceptar la muerte es vivir con un profundo sentido de la libertad.
Me levanto todas las mañanas para ocuparme de los asuntos de ser humano y no importa si esos asuntos tienen que ver con estarme muriendo o con hacer otra cosa, cada día trato de hacer mi hogar entre la gente que encuentro a mí alrededor, construyendo un hogar de paz en el momento presente- que no sea solo para nosotros, sino para todos los que puedan estar en nuestra presencia o en nuestro corazón.
Nada ayuda más a las relaciones de amistad, de familia o de colectividad que una soledad bien cultivada, quién está en la soledad y está en el silencio se ha escapado de tres guerras: Ver, oír, hablar, sin embargo batallará continuamente contra un enemigo: su propio corazón.
Como nos recuerda el místico y poeta sufí Jalal al-Din Rumi. “No hay mejor amor que el amor sin objeto / no hay trabajo más satisfactorio que el trabajo sin propósito”.
Thich Nhat Hanh, monje budista. Hay dos maneras de lavar los platos. La primera es lavarlos para tener platos limpios y la segunda es lavar los platos por lavar los platos”. Solo la segunda manera, lavar los platos por lavar los platos, constituye una práctica espiritual.
Cuando le preguntaron al Dalai Lama sobre el problema de la reacción contra la violencia, replicó: “La tolerancia y la paciencia no implican tener que someterte a la injusticia ni tampoco aceptarla”. Lo más importante, dice él, es no ceder a la ira ni al odio. Si no podemos controlar las acciones de los demás, sí podemos controlar nuestra respuestas a ellas. Sopa, la palabra tibetana para paciencia, viene de una raíz que significa “Capaz de soportar”. La persona verdaderamente valiente, es capaz de soportar el dolor sin el sufrimiento mental que producen el odio y la ira.
La violencia que sufro todos los días es lenta y municiosa, es la violencia producida por una enfermedad degenerativa que me agota lentamente. Todos los días vuelvo a aprender que el sufrimiento es una actividad de la mente .Mis horas se llenan de tormento o de dicha, según mi propio grado de sopa, mi capacidad de soportar daño físico mientas mantenga la calma interior.
Escalé varias montañas, total 49 picos que pasan de 1200 metros en el transcurso de mi vida. Ahora, sin embargo, debo contentarme con triunfos menores, como ponerme los calcetines por la mañana y lograr bajar la escalera, sobre seguir erguido y aprender a caer.
Escoger el mundo significa escogerlo completo. En mi caso significa escoger el helado de arándano y la debilidad de mis brazos que dentro de poco serán incapaces de llevarme el helado a la boca. Al escoger el mundo, escogemos tanto el placer como el dolor, la alegría y la tristeza, la salud y la enfermedad, el éxtasis y la desilusión.
Todos sufrimos las limitaciones de nuestra humanidad: no sólo nuestros dolores y nuestras molestias, sino también nuestros miedos, nuestra rabia, nuestra mezquindad, nuestra tristeza.
En una cultura que contempla el estar ocupado como un signo de importancia y valor, es muy fácil usar nuestra identidad pública-como profesionales, encargados y voluntarios, padres sobrecargados de trabajo-para evadir todo lo que es problemático, complejo y misterioso en el mundo que nos rodea.
Philip Simmons es profesor de Inglés del Lake Forest Collage de Illinois, donde impartió clases de literatura y escritura creativa durante nueve años, hasta que su enfermedad se lo impidió. (Fin del copiado textual del libro)
Apunte de Josep:
Hace unos días también trompecí en mi cocina, al colocar los vasos en su estante, sufrí un desequilibrio y caí delante la família. Un día después enseñando como me pasó…quiso la fatalidat y sin querer volver a caerme, (sustos… y más sustos) Fs tan rápido que no te das ni siquiera cuenta, las dos veces me levanté, ”contento por la satisfacción que me da” el poderme caer y levantarme, un día no muy lejano ya no tendré esta “alegría de besar asiduamente los suelos” Mis caídas son imprevisibles, rápidas, “sin un pequeño aviso! Desequilibrio y al suelo no importa el lugar, ni el momento, tengo heridas en rodillas, codos, caderas, hombros, nariz, exceptuando la caída excepcional de 22 escalones de espalda dado tumbos sobre si mismo, de esta desperté en el hospital con unos puntos de sutura en la cabeza, aquí el susto…fue mayor quedé sin sentido y estaba presente toda mi familia, todos sufrieron conmigo y por mí.
De todas las caídas me recuperé física y emocionalmente además con la satisfacción de ¡haberme caído!
La Garriga 16 de abril de 2003 Josep Rof i Rof és jrof Asi que… Sopa, sopa i sopa…
P/D Recomiendo su lectura “APRENDIENDO A CAER Philip Simmons”.
I la vida, ¿quin sentit té? –La vida té sentit, i no. Depèn de qui siguis. Si realment vius la teva vida, llavors la vida té sentit. Tots tenim vida, però no tothom la viu. Tots tenim dret a ser feliços, però hem d’exercir aquest dret. Si no, la vida no té sentit. Tulku Lama Lobsang
últiMA volunTAT! 5, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
Abans de morir si és primer que vosaltres…si pogués demanaria una última voluntat o concessió poder “ser un petit Ocell”
Si voldria ser un ocell! Gafarró o Passerell tant li fa, però que ningú no ho dubti, que voldré ser un ocell… m’hi conformo ser un d’aquestos que actualment se’ns passegen cada dia per la gespa.
Que maco! Ocellet Ocell, Ocellet! Vine…vine a mi… cridaran els nens! En veurem fent saltirons i/o volades.
Com tot ocell gaudiria de llibertat per anar ha on volgués, feria volades curtes, de pati a pati, d’arbre en arbre, volada rere volada, saltiró rere saltiró.
De bon matí al teu/nostre pati faria un passeig la gespa fresca de la rosada, passejant-m’hi saltiró a saltiró, durant el passeig us aniria alliberant-la de cuques la gespa, perquè quant t’hi passegessis/passegeu la gaudeixis/gaudireu plenament una gespa neta i fresca i sense cuquetes.
Sense que t’adonessis/adonéssiu apareixeria moltes vegades durant el dia, et vull dir que estaria al corrent de tot el que passa a casa, però sempre dissimulant com tot ocell fa, uns saltirons, a la més petita ombra de perill, volada al pati veí…no és això el que fan tots els ocells? A la més petita sospita aixequen el vol. Compta tornaré, estaré entre vosaltres sense que hi repareu, us cridaré l’atenció com ara fan els ocells, mentes esmorzeu rere el vidre m’aguaiteu exclamant ¿mira quin ocell…que maco oi?
Des del cel fen petites volades o descansat al til·ler veuré créixer els nets, com rondinen, la gansoneria esmorzant, anant a l’escola, també els espiaré a casa seva, al carrer, a la plaça, al pati de l’escola, anant i venint, quant estiguin amb amics amigues, es faran grans creixeré amb ells, sols serè un ocell més dels molts que hi han, passaré desapercebut sempre, ells mai no repararen en mi…
(Qui es fixa amb un ocell s’espia o no, ningú ¿oi?) ¡Ha! Per la vostra tranquil·litat sols espiaré els meus, ¡Val! L’avi ocell continuarà estimant als néts, el que no podré fer és arropar-los o enrabiar-los, això està limitat els humans i no ho poden fer els ocells, sols aquest privilegi de poder fer-ho està reservat els ocells dels contes.
No se quants anys viuen els ocells normals, ¿no ho sé!, tampoc m’importa, com que jo serè “un ocell de concessió d’últimes voluntats” Serà desprès de la mort, per lo tant ja no en moriré mai més, ja que “la mort pel fet de ser mort, mai es morirà” Que sé jo! Josep deixa-ho axis més et val.
En ser ocell d’últimes voluntats, estaré en part al mig dels nostres familiars terrenals, que ve oi ser ocell! I poder acompanyar-vos durant la vostre vida, no feu res pensant el que diran els demés, tot el que feu que us surti del cor, mai deveu fer rés per fer-lo, ni per quedar be, no, això mai! Mai! Sols fer el que os surti del vostre interior i res més, amb això en teniu prou. Malifetes no, que us espiaré.
Un dia vosaltres també morireu ¿qui sap si decidiu ser ocell com jo? Ens retrobarem! així junts férem volades espies saltirons, les volades que tot ocell sempre ha fet. Com ocell ja no estarem pegats a lo material, ni guerres, ni feines, n’angoixes, ni ensurts, ni patiments, ni sofriments, ni vacances, ni exàmens, ni malalties, ni denuncies de tràfic, ni rebuts del banc, ni reunions de veïns, ni cites amb hisenda, res de res…la màxima felicitat! Lliurats de tot això, que en el transcurs de la vida terrenal ens angoixa tant.
Els ocells sols movent les ales, uns saltirons mes o menys llargs i ja ho tenen tot fet, no han de fer res més. Vegeu el perquè ¿vull ser ocell d’última voluntat? mireu si n’és de simple poder fer d‘ocell.
No fos pel cas que ens trobéssim amb algú que d’última voluntat com jo decidís ser ocell i que no m’agradaria veure’l, ells tenen un munt d’oportunitats, per continuar sent el que eren a la terra, dons que siguin ocells de tempestes, pela-roques, àguiles imperials, lleoneres, coronades, cuabarrades, d’estany, pescadores, rapaces, ratoneres, cridaneres, ocellots Pajarracos, corbs negres robadors o una simple garsa de mar o reial tan li fa, mireu quina llista per triar, ja tindrien feina ja, estarien ben distrets amb les “concessions d’últimes voluntats” podrien continuar fen trapelleries.
Sols amb aquesta condició, acceptaré ser ocell d’última voluntat. (ocellots trapelles i diguem-ne bons ocells)
La Garriga 28 de desembre del 2003 <<Dia dels Sants Innocents>>
Josep Rof i Rof << un innocent més>> ara és jrof
Ocell // Ocells // Ocells de Catalunya // ocells.net // Ocells de Menorca // Ocells – El medi natural del Bages // PDF] Catàleg dels ocells del Parc del Foix // J. M. de Sagarra: Els ocells amics // Pájaro carpintero // Pajaro Azul // PAJAROS en AmiMascota // El canario, un pájaro doméstico de bello canto
e-mail per la LOGOPEDA! 4, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : poema, reculls , comentaris tancats
e-mail per la LOGOPEDA! divendres, 15 / octubre / 2004
Hola Mª Carme Majós: (La Dra. de Logopèdia amb (Paciència de Sant o Santa Paciència)
Són les 17.40 hores, la migdiada ha set acurada, he carregats de nou les piles esgotades del meu cos, ara que en Josep està descansat és quant poso fil a l’agulla per remetre a la logopeda el poema que li vaig prometre a la visita. Mans a l’obra no se si ho aconseguiré, però el menys ho intentaré. Les connexions de Internet i l’escàner no són el meu fort. Vet i aquí la pregunta del milió, ¿Que és el meu fort? No ho sé! En el millor dels casos, podrien ser les sessions de logopèdia? No, no pas? A tu que et sembla? Deixem-ho axis, més em val Oi!. Són sessions dures i empipadores per mi, per la paciència que i poses inclòs et vull dir que “m’agraden les sessions de logopèdia de cada divendres!”
Un dia no fa molt vaig escriure aquest poema, així doncs per tu i per tots els que m’animeu “Santa Paciència…”
SANTA PACIÈNCIA
TINC UN PROBLEMA FANTÀSTIC
CADA DIA SURT I S’AMAGA EL SOL
ELS DIES PASSEN QUASI VOLANT
DES D’AQUELL ESPERAT I ACCEPTAT REGAL
SIS CENTS QUARANTA SET DIES VAN
AIXÍ , EN EL NOSTRE COMPTE PARTICULAR
GASTEM ELS DIES, QUE ALGÚ ENS TÉ ASSIGNATS
AMB ANGOIXES, IL·LUSIONS, ENSURTS I DEMÉS VARIANTS
TOTS DOS JUNTS, HO ANEM PASSANT I
LA FAMÍLIA SOPORTANT I QUE PER MOLTS ANYS
AVIETA JULI , NÉTA ONA , NÉT JAN
US ESTIMO TANT!
MERCI A TOTS PER LA PACIÈNCIA DE SANT
QUE CADA DIA ANEU DEMOSTRANT
A AQUEST AVIET MIG ATRANCAT
PERÒ, QUE ESTÁ JOIÓS DE TOTS PLEGATS
DEL SEU VOLTANT, PRESENT I PASSAT
SEGUEIXO AMB EL FANTÀSTIC PROBLEMA
I AMB L’ACCEPTA’T REGAL
COM SI RES NO HAGUÉS PASSAT
AMB EL SUPORT DE TOTS ELS ESTIMATS
QUE S’AMAGUI EL SOL CADA DIA
I QUE ENS DURI VEURE’L SORTIR, FINS A MORIR……
La Garriga 15 de febrer del 2003
Josep Rof Rof és jrof
A la meva família per suportar-me, gràcies.
Per: tots els ELÁTICS/ELÁTICAS i tots els seus familiars, per acompanyar-me gràcies.
Per: l’equip de Bellvitge DRS. Matos/Povedano. DIET. Virgili Casa Maria. UFISS Dra. Eva Farrero gràcies.
Per: Eduard, per estirar-me gràcies. (és el fisioterapeuta que m’atenc dues vegades per setmana)
Per: Dra. Mª Carme Majós Logopeda per ensenyar-me coses noves… gràcies, coses mai pensades per mi que poguessin existir.
I ara, un munt de gràcies més a tothom, per llegirem.
una Vespa amb història! 3, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
UNA VESPA AMB HISTÓRIA ¡Ui quina Vespa!
Vespa Primavera 75cc. la seva estrena un 9 setembre del 1981 la Vespa recorda mols bons moments viscuts, il·lusions i ensurts (sols estrenada dues germanes i prengueren mal).
El seu pare el meu cosí “va castigar la Vespa enterrant-la al paller”. Ningú de la casa va saber-ne res més, de l’accidentada Vespa. Allà com un os hibernava…
Va despertar-se un 20 de gener del 1986 li brollarien noves ¡il·lusions fou rescatada per dos dels meus fills! Ells foren ells qui amb “al recent estrenat Permís de Circulació” amb la Vespa donarien els primers passos motoritzats. Dos fills una ¡dolça i feliç joventut! Amunt i avall…Un no parar…Estudiant, entrenant a la piscina, gaudiren novament la rescatada Vespa.
Han passat els anys i ja és quasi històrica, son 22 anys junts amb ella “sense adonar-nos ni parar atenció tots hem crescut”. El pas del temps també ens fa històrics a nosaltres…som històrics” Un allunat passat nostre i familiar el que ens fa sentir de nou il·lusions de reconstruir-la.
Sempre ha estat present a tots nosaltres la il·lusió de què un dia aquesta Vespa podria tornar a funcionar restaurant-la.
Aquest pensament e il·lusió és va despertar-se novament en un viatge que férem a Eivissa la PapiOna (camper VW) i llurs fills. Sopàvem a peu del vaixell esperant l’embarcament de la PapiOna i nosaltres. Davant nostre teníem una Vespa Primavera 125cc i ens acaparà l’atenció, la portava un jove, vam xerrar una estona i ell fou qui ens adreçà al taller Taxi Vespa C/ Viladomat 316 Barcelona, anotàvem el telèfon d’un adhesiu de Taxi Vespa que portava al davant.
Aquí va reviure una nova il·lusió entre nosaltres, poder reconstruir la nostre Vespa històrica…els fills conduïen cotxe i la Vespa estimada tornava a portar anys sense funcionar al fons del garatge. Em complicitat ens varem dir… ¡Que carai! La farem arreglar. Dit i fet.
Un dia el fill gran la va pujar a la PapiOna, bruta, vella, perdent oli, els adhesius molt lletjos, tenia un estat deplorable. L’en demà faré camí a Taxi Vespa.
De bon matí cap Taxi Vespa tot just obrien la botiga. Observo que és un taller petit, dedicat a Vespa del 1960. Són professionals l’entorn ho avala i restauren amb molta il·lusió, així ens ho explica la Sra. Antònia a la Vespa se l’estimen! Mentes ens ensenya unes fotos que decoren la botiga…una Vespa em sidecar fen una pujada en costa, Antònia ens comenta orgullosa… el pilot era el meu marit “el cel cia” la foto era del 1960. Dolços records e històrics. Ens passarà pressupost per Telèfon.
Segur que ho tirarem endavant i tenim posada molta il·lusió!
MOTO VESPA, S.A. Julián Camarillo,6 Tel.204-13-40. Ciudad Lineal- MADRID-17. Marca: Vespa
Anchura máxima: 680 mm. Modelo y versión: 75cc. Longitut máxima: 1.735mm.
Nº Ident. Vehículo: PK-9.332380 Nº de asientos: 2.
Tara: 82 kg. Distancia eje 1º/2º: 1180mm. PTMA/PMA: 242 kg.
Motor: Marca VESPA Nº y Dim. neumáticos: 2 de tres*10”
Tipo: Gasolina Nº Cilindros/Cilindrada: 1/74,06 cm3 Potencia fiscal: 1 CVF
Certificado MOTO VESPA, S.A. Madrid 4 de septiembre 1981.
MATRICULA: B-6082-EW. Nº CERTIFICADO: 148.446
1ª FECHA DE MATRICULACION: 09-10-1981
2ª FECHA DE MATRICULACION: 20-01-1986
RESTAURADA: 30-09-2003. ITV núm. Inspecció 081400002160363// data: 13 octubre 2003
IMPORT TOTAL DE LA RESTAURACIÒ: 1.803,00 EUROnS “
El color de la VESPA és de color vermellós FERRARI
IL-LUSIÓ- il·lusió-IL-LUSIÓ- IL-LUSIÓ- il·lusió-IL-LUSIÓ-il-lusiONS!
La Garriga 29 d’octubre del 2003
Josep Rof i Rof és jrof
vivim esperançats? 2, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
vivim esperançats? L’ ESPERANÇA!
Després de fer la migdiada una bona estoneta m’he despertat entre núvols, mig desvetllat, he anat pensat coses i sense adonar-me m’he centrat en el garbuix dels pensaments amb l’esperança ¿què és l’esperança? ¿ qui l’ha vist? ¿ té color? ¿a on és troba?
He arribat a una conclusió, que tothom la fa servir aquesta “màgica paraula” sense posar-hi atenció en ella, la diem moltes vegades, està present sempre en tots moments de la nostra vida, no fa soroll però conviu en nosaltres, és com una brisa suau, com si res… ens passa desapercebuda a cada instant, entremig de les il·lusions, angoixes, en el nostre fer de cada dia.
L’esperança no l’importa l’edat, tampoc influeix la situació que un es trobi, ella és fidel a nosaltres, ens acompanya sempre. A les nostres fites de curt i llarg termini, en el transcurs de la nostra vida sempre esperem o estem esperançats sense posar-hi massa atenció.
El futur sempre és una esperança llunyana, però ens arriba, l’ immediat és una esperança planificada d’un passat que consumim en el nostre fer de cada dia.
L’esperança és el tot del tot, sense ella no seríem res. La dita popular ja ens ho recorda. Que “l’esperança és l’ últim que es perd” “Que mentre hi ha vida hi ha esperança”
Un dia esperant, vam ser pares. Arribaren els fills, el naixement, els primers dies, els primers mesos, el primer any, els primers passos, la primera dent, el primer dia de guarderia, el dia del començament P/1, l’institut, l’universitat, la primera feina, els desencants, els sofriments, les malalties, així és la vida un aigua barreig on reina sempre l’esperança. A totes les fites de la vida plenament viscudes o no, l’esperança sempre i pul·lula al vell mig del tot.
Assolirem les esperances, que sense adonar-nos, en diferents etapes de la vida havíem esperançat. I ens férem grans, sí grans, però sense abandonar mai l’esperança, aquesta viatjarà sempre amb nosaltres i al final morirem junts esperançats.
Amb l’esperança pel mig, deixarem un dia un munt d’activitats inclòs el treball. Un canvi de vida important. Dedicant-nos als néts bona part del nostre temps, però i per ells, observant esperançats el seu creixement, les seves trapelleries, els seus jocs, les picardies, aprenent a estimar-los i quasi a ser petits amb ells. L’esperança sempre anirà en nosaltres.
Al passar per la vida, assolirem amb l’esperança, il·lusions, desenganys, ensurts i malalties, però sempre com per art de màgia l’esperança pel mig. Sempre la portarem a sobre i conviurà amb nosaltres, això sí, sense adonar-nos.
Ahir esperàvem, avuiesperem i demà esperarem.
Esperàvem que seria tot més bonic.
Esperem que el pas del temps esborri el que no ens fou agradable.
Esperarem que les coses ens vagin mes bé.
Que mentre hi ha vida hi ha esperança.
L’esperança és l’ últim que es perd.
Si l’esperança té color que sigui el verd, no diuen que el verd es color de l’esperança de les asses.
¡Oh esperança! que ve que et trobis amb nosaltres ¿Què seria de nosaltres sense tu?
Estic totalment convençut, que mentre hi ha vida hi ha esperança.
Així que un bon feix d’esperances per a tothom.
Avui és un dia d’esperança, com molts dies, vivim esperançats sempre.
ESPERANÇA DE VIDA!!!!
l’esperança és un ball
sovint solitari
els peus delerosos
somien camins que no arriben enlloc
I LA VIDA S’ACABA!!!
La Garriga, dissabte 13 setembre del 2003
Josep Rof i Rof és jrof
-CITES SOBRE L’ESPERANÇA I LA DESESPERANÇA.
–“Casar-se per segona vegada és el triomf de l’esperança sobre l’experiència.” Samuel Johnson
-“On una porta es tanca, una altra s’obre.” Miguel de Cervantes
-“En cada alba hi ha un viu poema d’esperança, i, a l’anar-nos-en a dormir, pensem que clarejarà.” Noel Clarasó
-“En l’adversitat una persona és salvada per l’esperança.” Menander
-“En el cor de tots els hiverns viu una primavera palpitant, i darrere de cada nit, ve una aurora somrient.” Khalil Gibran
-“És millor viatjar ple d’esperança que arribar.” Dita japonesa -“És millor ser enganyat fins al final que perdre la beneïda esperança de la veritat.” Fanny Kemble-“És molt estrany que els anys ens ensenyin paciència; que quant més curt és el temps, més capacitat tenim d’esperar.” Elizabeth Taylor-“És necessari esperar, encara que l’esperança hagi de veure’s sempre frustada, doncs l’esperança mateixa constitueix una dita, i els seus fracassos, per freqüents que siguin, són menys horribles que la seva extinció.” Samuel Johnson-“És trist mirar al mar en una nit sense lluna però més trista és estimar sense esperança alguna.” J. Efrain Suazo-“L’home és una criatura d’esperança i inventiva i ambdues qualitats desmenteixen la idea que no és possible canviar les coses.” Tom Clancy-“L’infern és haver perdut l’esperança.” Archibald Joseph Cronin-“El qual viu d’esperances corre el risc de morir-se de fam. Benjamin Franklin
-“El temor i l’esperança neixen junts i junts moren.” Metastasi
-¿Hi ha sempre fecundación de savia nova en les inmolaciones sofertes.? Julián Sancerni Giménez
-“L’esperança d’una felicitat eterna i incomprensible en un altre món, és cosa que també duu amb si el plaer constant.” John Locke
-“L’esperança és el pitjor dels mals dels humans, doncs perllonga el tormento de l’home.” Friedrich Nietzsche
-“L’esperança és un arbre en flor que es balancea dolçament al bufo de les il·lusions.” Sever Catalina
-“L’esperança és un estimulante vital molt superior a la sort.” Friedrich Nietzsche
-“L’esperança és el somni de l’home despert.” Aristòtil
-“L’esperança és l’únic bé comú a tots els homes. Els quals tot ho han perdut la posseeixen encara.” Tals de Mileto
-“L’esperança Prospera àdhuc sota les condicions més inadequades.” Alejandro Dolina
-“L’esperança és un bon desdejuni però un mal sopar.” Francis Bacon
-“La joventut viu de l’esperança; la vellesa, del record.” George Herbert
“La providencia ens ha donat el somni i l’esperança com compensació a les cures de la vida.” Voltaire
-“Lasciate ogni speranza, voi ch?entrate.” Traducció: “Deixeu, doncs, els quals aquí entreu tota esperança.” Inscripció en la porta de l’Infern segons l’obra La Divina Comèdia de \Dante Alighieri.
-“Els nens són l’esperança del món.” jrof
vacances agost 2003 1, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
VACANCES agost del 2003
La meva dona, me filla i jo anem de vacances, i per descomptat la…”PapiOna” (nom de la VW Camper)
La Garriga 18 agost, sis matí sortirem direcció a Vic, carretera i manta, (per si fa fred”).
La PapiOna, plís, plòf, chup, chap, xic, xop, poc a poc, sense cap dubte, ens portarà per a tot .C.25, autovia N. II, fins a Lleida.
Autopista, E.90, a Saragossà.
Autopista, A. 68, a (P/12) Miranda de Ebro. (P/21)
Autopista A 1 (un tros petit) i cap a Vitoria (Gasteiz), (P.C.96)
Autopista A 1, a (P/21) Burgos, (catedral). (P/12) B.514 , (P/12) N. 623, a (P/5) Torrelavega, (P/5) Santillana del Mar, Comillas, (P/5) N.634 a (P/5) San Vicente de la Barquera, (P/5) Llanes, a (P/5) Ribadesella, (P/5) Colunga, (P/4) N.632 Villaviciosa, (P/4) Cabueñes (P/4) a Gijon .
Autopista, A.66, a (P/4) Oviedo (P.C.92),
Autopista, A.8 fins a Corros/Campiello (P/4) N. 634 a (P/5) Nava, (P/5) Infiesto (Piloña) (P/5) Arriondas Parres) (P/5) N.625 a Cangas de Onís, (P/5) Monasterio de Covadonga, (P/5) Mirador de la Reina, (P/5) Lago Enol, (P/5) Lago la Ercina, tornar enrera cap (P/5) a Cangas de Onís agafà la N.625 a Picos de Europa (P/5)
Autopista A. 67, (P/6) a Santander (P/6)
Autopista 8 a Bilbao (P.C.84). afegint-hi no programat Zarautz, San Sebastian)
Autopista A.68, (P/23) a Zaragoza.
Autopista E.90, direcció a Lleida N.II, C. 25 Vic i a La Garriga, fi del viatge 2003.
Realitzats un total de 2479 km. dels quals mes de la meitat, son per Autopistes.
El viatge sense incidents, molt bé i bonic tot.
25 d’agost del 2003.
Recorreguts amb la Papiona de vacances i sortides 2003 Total 4305 Km.
Detalls (Eivissa 626 km. Tour del Centenari 1200 km. Astúries 2479 km.)
Tot això ocorria el 2003 i com a únic conductor en… Josep Rof i Rof és jrof
Amics meus, avui he perdut el dia un 01 d’agost del 2008
O no, tant li fa com un s’ho vulgui mirar, penseu que…”Bo és recordar per no oblidar” aquets feliços dies del 2003 on descobríem un munt de paisatges i l’amabilitat de la persones d’aquells bonics pobles o ciutats.
A l’estudi tinc penjada una fotografia emmarcada del llacs de Lago Enol i de La Ercina mirar-la és recordar uns dies únics e irrepetibles passats per aquestes contrades.
I sols han passat 5 anys de vida! Un no res un mer pessic!
Un detall inoblidable per mi:
Davant la » Catedral de Santa María a Burgos va ser on vaig estrenar la cadira de rodes FERRARI de la qual os n’he parlat en un post.
ens passa el temps” 31, juliol de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
ENS PASSA EL TEMPS” Els dies van passant” sense fer soroll, com si res, no ens adonem, el temps és com un bon llibre, les pàgines passen una rere l’altra i sense adonar-nos el llibre s’ha acabat. El tic tac del rellotge no para i poc a poc van avançant els segons, minuts, hores, dies, així sense parar-hi atenció, l’estiu s’acaba, donant pas a la tardor i el temps avança per a tots, avis, pares, fills, néts, les vacances esperades quasi ja ens han passat”, (la néta gran 108.08 centímetres). Sense adonar-nos els néts van creixen i nosaltres amb ells, la vida va que vola”, és com un obrir i tancar el ulls, com els núvols d’una tempesta d’estiu que es formen, descarregant en un moment i ja surt el sol, importants celebracions, les esperes i ja han passat.
Com si fos ahir, ja són 850 els dies del passat 10 de maig del 2001.
Avui m’he proposat que sigui un dia d’activitats, doncs haig de fer vàries coses, anar a l’Ajuntament a portar per donar-li entrada l’escrit de suggeriments per l’entorn del barri, sorpresa per a mi l’ascensor no funciona, els municipals diuen que tinc que pujar per les escales, així ho faig, però quan sóc al davant m’espanten; els primers escalons són molt forts i sense baranes, quedo pensant com ho faré, per sort meva veig que s’acosta l’Esteve, un company de la piscina, un gran atleta, ens saludem, em pregunta perquè no vaig a nedar, són vacances, a finals de mes hi tornaré, però ell no s’adona de que el que jo volia era un ajut per superar aquella barrera de sols quatre escalons. Passo a l’acció, deixa’m el braç, ell riu, m’hi agafo fort i mentre superava amb seguretat aquell obstacle per a mi grandiós, comenta “estàs massa gras” li dic que sí, tens tota la raó, però la malaltia ja em posarà a pes, ell no entén el que li vull dir, penso que a la primera ocasió l’explicaré, igual li passo algun escrit. Faig la gestió i haig de treure diners i el caixer amablement me’n dóna.
Envalentit, vaig cap a la piscina, haig d’apuntar-me per el proper curset, m’atén la Susanna, saludo a la Raquel i sento un rebombori estrepitós, són la Sussi i la Cèlia que surten de nedar (són les companyes de cursets) rialleres satisfetes de l‘estona que han passat juntes, Cèlia ¡Josep que bé, t’apuntes?! Ens veurem, contents tots sortim al carrer. La Cèlia comenta que vaig molt lleuger, jo penso que no m’ha mirat bé, però em sento satisfet de l’elogi, a qui no li agrada un dolç de bon matí. Ara toca un canvi de vehicles, deixo la PapiOna al mecànic i recullo l’Arosa per fer el servei de manteniment. Arribo a casa quasi esgotat, al entrar i veurem diuen que se’m nota a la cara, però content de complir tot el que havia pensat fer, ja està fet. Potser són masses coses per a un cos cansat com el meu”. Aquests són els fets ja passats d’un dia de setembre, (un tros de pàgina més gastat del nostre llibre del temps). Continuem llegint sense adonar-nos i consumim més pàgines, fins esgotar el llibre que algú ens té reservat.
La Garriga 6 de setembre del 2003
Josep Rof i Rof és ara i avui jrof
Apunt: Ja no hi pensava, aquesta setmana un fill la dona i jo varem estar i fer un Setcases, a 1279 m d’altitud. Per l’acera del poble fins a la Font del Pont Nou, un passeig senzill i fàcil que m’agradava fer tot passejant. Ara però aquesta vegada ha estat mol diferent pels tres, sobretot per a ells dos, ja que l’esforç que van fer va ser considerable, ja que m’han portat amb la cadira de rodes. Sensacions diferents pels tres. Aquí sí que fa palès el començament de l’escrit, són les pàgines que van passant, d’aquell deu de maig del dos mil u.Haig de pensar un nom per a la cadira, no sé igual Ferrari. Doncs si! Està batejada serà el meu Ferrari
“Si ajudo a una sola persona a tenir esperança, no hauré viscut en va”.
Martin Luther King
15 dies… Dia a Dia! i/o Nit a Nit! 30, juliol de 2008
Publicat per Josep Rof en : ELA, General , comentaris tancats
15 dies…Dia a Dia! Apunts per l’equip de metges.Dra. Eva Farrero i Dra. Mònica Povedano.
He cregut convenien deixar escrit un Dia a Dia dels inconvenients, pors, angoixes i lo que és més important l’acceptació de la mascareta bufadora CPAP NASAL (aparell de ventilació mecànica)
OCTUBRE, 05-2003- Primera nit de la mascareta a Bellvitge, la nit fou plàcida descansant bé, he dormit 10 hores.
OCTUBRE, 06-2003- Segona nit de la mascareta a Bellvitge, la nit fou plàcida descansant bé, he dormit 10 hores.
OCTUBRE, 07-2003- Tercera nit de la mascareta a Bellvitge, la nit ha set fatal dormin sols de 22.30 a 2 , de 3 a 5.45, dolor al pont nasal, pessigolles hi picors el nas. El bufador i la aparell que enregistra el son aconseguiren posar-me molt nerviós. Desconnecto el bufador i l’altre a les 6 matí, se ha acabat fora aparells, a dormir… D’una vegada amb sento alliberat. Un parell d’hores dormin com un liró. Visito el lavabo m’afaito, em refresco i ja me he sentit molt millor, quin descans.
OCTUBRE, 08-2003- Primera nit amb la mascareta a casa, he descansat molt bé.
OCTUBRE, 09-2003- He descansat bé. El mirall amb delata el nas vermell i adolorit el refresco l’aigua fresqueta que bé”, aquesta nit afluixaré la mascareta de la part del nas, no fos cas que estès massa tensa.
OCTUBRE, 10-2003- Tinc una ferida el nas, dolorós i taponat, aconsegueixo dormir amb la mascareta 4 hores (de 11 a 3) a las 4 de la matinada ja no puc més m’aixeco.
OCTUBRE, 11-2003- Las nits son esgotadores, tinc al nas adolorit i taponat, allargo posar-me-la vencen la són el més tard possible i quant arriba el moment de dormir-me… els nervis no amb deixant, sento calor i fred , picors per tot el cos, cames que no trobant la posició còmoda, noto fatiga, Josep aguanta que ja ho aconseguiràs… falta poc al final per quedar completament esgotat i agafo la són, he dormit de 11.30 a 4 hores i de 5 a 7.30 hores.
OCTUBRE, 12-2003- He dormit sols de 11 a 12 hores i de 4 a 8 hores. Cada dia li tem mes anar al llit. Las nits son esgotadores. Li temo a la mascareta. Sento sensacions d’ofec, un estat nerviós, em toco el nas constantment, noto sensacions de tenir-lo tapat, però no ho és, la ferida del pont nasal no es cura serà difícil, hauré de prescindir de la mascareta fins la cura total, crec que seria el millor. Demà trucaré a la Dra. li explicaré… com ho porto de malament.
OCTUBRE, 13-2003- Aquesta nit fou millor, descansant bé, 10.45 a 6 hores, sols a mitja nit per sonar-me el nas me he tret la mascareta, i en un moment tornava ha dormir. No trucaré a la Dra. NO. Avui m’ha semblat que el problema potser donat per la ferida del nas, si és això rai! És curarà i aniré molt millor.
OCTUBRE, 14-2003- Nit quasi perfecta, bon descans i d’una tirada. Dutxa matinal, la tireta de la ferida cau, la ferida sagna, sense mascareta no fa mal, deixo la ferida destapada.
OCTUBRE, 15-2003- Bon descans i d’una tirada, això va millorat Josep ànims.
OCTUBRE, 16-2003- La nit mol bé, dormint seguides 9.30 hores.
OCTUBRE, 17-2003- Aquesta nit m’he sentit molt nerviós, em costà agafar la són, sols de pensar amb la mascareta tot em pica, no puc estar quiet, tinc vàries descarregués com elèctriques a varis punts de les cames/peus, em fan mal, tinc calor i sento fred alhora, penso que m’haig de relaxar d’aquesta forma no aconseguiràs que et vingui la són i no descansaràs. Espero sentirem cansat per connectàrem a la mascareta/bufadora. Dormo 7 hores a las 6.20 del matí fora mascareta… fent el mandrós fins 7.30 hores. Tinc pànic anar el llit, aclareixo al llit no, sols pensar que per dormir amb tinc de connectar, el meu cos sent de tot menys ganes de la mascareta/bufadora.
OCTUBRE, 18-2003- La nit ha set llarga, de 10.40 a 2 hores connectat a la bufadora, en despertar no he aguantat més, un tom per la casa veure la TV hi deixar passar el temps, al cap d’una bona estona torno al llit, amb poso la mascareta suportant-la uns minuts però no podia amb ella, sensacions estranyes, nas embussat, pessigolles i un estat insuportable e inaguantable, haig de relaxar-me optant descansar sense la mascareta, pensant que mes tard ho tornaria a intentar, no fou possible m’adormi fins 6 matí, al llit faig el mandrós fins a les 8 hores.
OCTUBRE, 19-2003- Quin fart de dormir unes 9.30 hores descans total, no he notat res com si no portés la mascareta, que be Josep sempre hauria de ser axis. El nas ja quasi està curat.
OCTUBRE, 20-2003- Bé, la nit a set plàcida he dormit com un liró, total 6.45 hores són poques però han set sense pauses, m’he llevat amb la sensació d’haver descansat molt. Posar-me la mascareta és fàcil per mi, soc un expert en ajustar-me-la, n’he aprés no desenganxo cap tira (velcro) la tinc a mida i en un moment la tinc posada. Quant em tombo de costat em el cap l’ajusto movent-la, així no perd vent pels costats. Ja Soc un Expert… però vull dir-vos que no m’agrada. He sentit sensacions estranyes en el moment de la posta en funcionament, un estat nerviós, punxades als peus, cames, picors al nas, fred, calor, Josep no desesperis que és lo que toca i prou! No vull sentir mai més queixar-te. Qui no es conforme es perquè no vol. És el vall que em toca ballar, encara que la música no m’agradi. Hi haurà un dia que ella i jo serem u, sols i veig un perill que no em gravi els somnis!
BENVOLGUDES Dra. Mònica Povedano i Dra. Eva Farrero No és la meva intenció ser un pallissa amb aquest escrits que jo anomeno, 15 dies…Dia a Dia.Així ho he sentit i així ho he expressat els primers quinze dies. El que no sé, és si la meva manera d’explicar-me serà clarificant per tal que reflecteixi els fets, les angoixes, emocions i sentiments i quedin expressats. De fet crec al buidar el pap en aquests escrits m’ajudarien molt en l’acceptació de la posta en funcionament d’aquesta nova etapa diferent i nova per mi. Ha set angoixant, abans d’iniciar-la ho era més… m’ho reconec li tenia pànic, sentia pànic. Fent servir un argot ciclista un Tourmalet per mi. Aquesta etapa ha estat superada. Altres fites vindran… penso superar-les totes i fins el final feliç!
Mercès ambdues Doctores per ajudar-me, a que les nits siguin més descansades per mi, gràcies… Mil gràcies. Ens veurem a les visites que tenim concertades.
Control a CCEE de ventilació mecànica (H. Duran i Reynals) Dra. Eva Farrero el dia 27 novembre 2003, a les 10 hores. NRLC Dra. Mònica Povedano, el dia 15 desembre del 2003, a les 12.15 hores.Espero la visita, per saludar-vos ambdues. La Garriga 20 d’octubre del 2003
Josep Rof i Rof és jrof
Apunts : CPAP NASAL APARELL DE VENTILACIÓ MECÀNICA jo l’anomeno (BUFADORA) i la màscara (MASCARETA)
dimecres, 30 / juliol / 2008 Quasi han passat cinc anys. Ara i des d’aquell dia la mascareta bufadora vull i puc dir què “ella i jo som U” Som imprescindibles!
Dificultats per dormir Després de fer-me proves (enregistrant les fases de la són) varen veure que necessitava un CPAP. El seu funcionament alleugeria o m’alliberaria de fatigues els muscles de la respiració.
Sempre m’he preguntat perquè? Doncs perquè “amb duri’n més anys” jo m’ho pregunto i jo m’ho contesto “qui no es conforme és perquè no vol” i amb quedo tant panxó! I conformat!
Avui ha estat vida. Demà serà esperança. Demà passat, una quimera. Joan Barril
criar fills o lletres L 29, juliol de 2008
Publicat per Josep Rof en : ELA, reculls , comentaris tancats
CRIAR FILLS ‘Elogi del llarg estiu infantil’ Gemma Tramullas en la seva columna setmanal (per cert deliciosa) sempre acaba parlar-nos de la seva filla Paula i/o vivències familiars.
Doncs a mi em passa quelcom similar, sempre acabo parlant de la senyoreta ELA Ja us ho diré ella i jo som u… Sempre i en tot moment anem junts! Fen vida!
<dormim> i somniem plegats…
<menjant> ella m’acompanya sempre (ep! Josep compte i cataclac ennuegat)
<caminat> ara poc i sempre amb el balcó però “no badis Josep” ella sol fer de les seves, “és…com un llamp” sempre t’agafa desprevingut (porto 45 caigudes comptabilitzades)
<bevent> ep! Poc a poc…”compte Josep soc aquí” els semàfors de les canyeries del cos… sempre estan amb àmbar o rigorós vermell.
<salivera> qui és que no té salivera? “Doncs també fa la punyeta” una petita gota malt encaminada pot ser esgotadora, activa un imminent i fort ennuec…
<sorolls> lo més normal del món niant per a tot arreu, l’espant sobre un soroll sobtat o normal… telèfon, el sonar d’un clàxon, una porta que estanca per l’aire, algú que em to alt et sorpren dient una cosa d’esquena, sempre s’activa la musculació… fent saltar les mans… com si volguessin marxar del cos… fins i tot la respiració s’altera…
<sensibilitats> la musculatura de les cames o braços al despertar-me per la nit o canvian de postura, la musculatura sembla que s’hagi de trencar… potser molt i molt dolorós…les mans perden tota sensibilitat fins i tot per agafar un foli…
<emocions> sempre i en tot moment incontrolades, “aflueixen qual cavall esbocat” fortes i sempre fora de temps…
<cansaments> són com una pila… malgrat que hi és, no dona llum perquè està esgotada…
<inesperats> sempre la malaltia actua inesperadament tot i conviure amb ella, i vivint sense pensar-hi… Sempre i en cada moment “Ep! Compte Josep Soc aquí…! No em notes…! No em palpes…! No em mames…!” La Senyoreta ELA sempre i és… i és per tota la vida, eixís doncs deixeu-me que us en parli…! “Ja us he dit que ella i jo som u”
<buidar el pap> És el meu blog i sols l’he obert fa dos dies i sempre en el post m’ha sortit la senyoreta ELA és inevitable que voleu que hi faci. “ella va sempre en mi”
Des d’aquí us prometo què “un dia no molt llunya no us en parlaré més” Tinc altres coses en ment…! Ara però en retroactiu deixeu-me que us en faci un mos. El que si se segur que mai us parlaré de política o de futbol. Disculpeu-me… doneu passejos per els meus blogs…! Deixeu-me els vostres comentaris…! Sense assabentar-vos vull que… “sigueu un motor de vida per mi”
<Gràcies> a tots els que m’haveu descobert…! Passeu la invitació a tots els vostres amics i/o coneguts…! Com que serem molts, entre tots aconseguirem què la senyoreta ELA no sigui “La Gran Desconeguda” en un post n’he parlat.
“Aquest blog és el gos fidel de la meva ànima, amb deixa buidar el pap a canvi de rés”
N’estic total-ment convençut!
Josep Rof i Rof és jrof