Navegació

Instant 31, desembre de 2017

Publicat per Josep Rof en : foto jrrof, la meva ELA i jo, Núria de Calella , afegir comentari

Instant
Llisa
m’acaricia la barbeta
la pedra rosa
duta per l’onatge
de mar endins.

Aigua d’avui transparent
veig a través teu
un aparador de tresors.
Minerals orgànics
formes fàliques
cors petrificats
i muntanyes sagrades
que podré guardar en una butxaca.

Recullo un grapat d’aigua
amb la mà
i s’esmicolen quatre gotes
esfèriques.
Planetes de cristall
perfectes
lentes
reboten
damunt el mirall
que és la mar
en aquest precís instant
tot dient
Ara Ara Ara Ara.

Publicat fa 8th June 2014 per Núria de Calella
Etiquetes: natura Poema

Disfressa

Amb les lletres d’aquesta paraula
certes idees inexplicables
es guarden dins els cetres
de reis decapitats.

És cert que les línies traçades
no són rectes sinó pintades
amb ceretes de color pastel.

S’han acabat els etcèteres
només queden certeses
d’antigues receptes i nous estels.

Tu sabries trobar
quantes vegades
he escrit desordenada
la paraula amagada d’aquest poema.

Quan ho facis veuràs
que ja te l’he dit
i que no hi ha res més
que es pugui esbrinar.

Sense incògnites estic despullada,
sóc transparent
i se’m veuen les algues.

I tu, no vols treure’t la màscara
i explicar-me el teu?

Publicat fa 10th June 2014 per Núria de Calella
Etiquetes: Poema

 

guepard 16, desembre de 2017

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, General, la meva ELA i jo , afegir comentari

GUEPARD

De l’organça espolinada al tafetà de seda
fa lluir la blonda ingràvida per les randes
de flocs daurats.
Les models remuguen a la cua
de la bellesa. La lleugeresa dels vestits es mouen
al ritme lent d’un ball de passarel·la de moda,
marquen la tendència pels qui, fora del somni,
van evocant l’erotisme del maniquí virolat
i sospesen la cadència gràcil de cada passa:
del taló alt a la mida del cos perfecte. Així
el guepard indolent, que desafia les càmeres de fotos
detallistes que el van apuntant, quan l’esplendor
de l’automat somriu, i ella s’afirma. Llavors
preparats per capturar-la,
molt quiets.

LES MANS DE LA MARE JERÒNIMA DE LA FUENTE

Aquestes mans deformades per l’artritis
que havien patit l’escombra solitària
del convent, ningú no les va escalfar prou.
I entre detalls d’un blau poderós s’afermen
les venes a la llum.
La grandesa és lletja,
es corseca imitant l’exemple dels sants
que subjecten l’amor amb la fe encesa.

És difícil comprendre d’on surt la por,
com li endureix les dolces faccions de dona.
Potser una nit va sentir la tendresa,
de qui, per compassió, no la va seduir.

APUNT: Avui és dissabte, el nostra poble La Garriga hi ha mercat, és un mercat petit per un poble , suficient, la gent va prest a comprar, d’altres però hi van a ultima hora, solen donar la verdura o fruita madura rebaixada. Quin tràfec, quants de carretons, un tumult enraonat els carros agafats de la ma i els monedes amagats. Xerren, xerren i xerren. Com si fes anys que s’haguessin vist. He recollit el Periódico. Tot passejant per la vorera del sol, acostant-me al Supermercat Dia per comprar iogurts, naturals no ni havien. Els de sabors a punt de caducar. Res he sortit sense comprar.
Buscant sempre el sol, l’aire tallava. Soc a les portes del Mercadona. Vaig cap el lineal del cereals, n’escullo tres, cap el iogurts un pac, flams un pac , una barra de pa . I amb toquen l’espatlla, era l’Assumpció de l’Antonio, que feu…be i vosaltres també, i el fills el noi a Califòrnia, la noia treballa a Vic, ja s’estan preparant un pis amb el noi . Res, quedaré sola. No t’encaparris a Vic vint-i-cinc minuts. Si ja ho se. És llei de VIDA!. El seu home l’Antonio amb menys de dos anys l’ELA el va fondre. Mireu que era fort el seu treball era paleta. Ho tenien tot adaptat, un dia vaig entrar per conèixer, ja intercanviàvem e-mails, jo no podia entrar.
M’he acomiadat d’ella, tot pensat amb el seu home. M’he dit en els meus interiors ¡Quina sort que tens Josep! Doncs si, malgrat tot soc un afortunat. L’ELA i jo som u, som un pac, som com els caragols, son lents però fan camí, amb la casa al damunt. La meva ELA sempre la porto al damunt, fixeu-vos que si som estimats, que inclòs dormim junts. Que la sort em segueixi acompanyant, junts fem el camí cap els disset anys, del diagnòstic.
Estic a casa, havent dinat tard, ja no mereix fer un passeig. Llegeixo poesia. Soc una mica investigador, no para d’escrutar a vera que trobo dels autors joves, a fe que o aconsegueixo. En Jordi Valls i Pozo l’he conegut avui. Josep