Navegació

mascaretes i mes mascaretes 15, novembre de 2020

Publicat per Josep Rof en : la meva ELA i jo , afegir comentari

És diumenge dia 15 de setembre, son les onze del matí, m’envalenteixo, imprimeixo el Peugeot 207, a fi de veure’l al carrer Impremta (seria per en Jan, m’equipo, mascareta, mòbil carregat, la Canon PS <G1X Mark III, penjada al coll. En un tres i no res soc al carrer.

M’acosto al carrer Impremta i del Peugeot no hi és, faig un tom per els voltants i no el trobo, em pregunto “deu ser al garatge”

El diari Ara a la benzinera. En cavat m’acosto al Parc “Les Roques” per fer unes fotos a l’arbrat. Son lletjos, mals girbats, ara el estar mig despullats es quant es veuen mes lletjos. En cavat dong la volta per el parterre de l’autovia, una família aplega olives, d’unidor entenen un culs de sacs, uns tendals parat en plena pendent. Recordo quant de petit ajudava al pare a collir-les, d’una en una, els dits de les mans quedaven encetats de tant arrossega’ls per terra, feia sempre fred.

Res no trobo cap motiu per fotografiar, unes floretes grogues, una boca d’un túnel, una atzavara, herbetes, paret de pedra.

Faig camí, amb creu amb famílies, nens, patinets, bicicletes, el camí crec que es diu “Camí de Can Xeca” arribo al Camp de Futbol, una foto a l’alzina centenària. Vaig a para el Parc dels Pinetons” d’allà al “Barri de Querol” escorcollant herbes al mig dels enciams, li pregunto Son trebols? No, no son ortigues, ara  es quant m’adono que porta guants, per evitar les picades, no m’atreveixo a fotografiar-lo. Arribo al final del carrer, les vinyes mig palades, lletges, molt lletges. Paret de pedres seca, no troba cap motiu guapo per fotografiar.

A casa, encara notant l’escalf de sol a l’esquena, penso:

Que trist tot plegat, tothom amb mascareta, es un tapaboques que ha vingut per quedares. Xoca veure els nens petits ja amb la seva posada, nosaltres mes grans també, tots doblegats per el bitxo. Por NO…pànic si, basarda també. QUE TRIST TOT PLEGAT. jrrof

 

Cicloturista o ciclista 30, octubre de 2020

Publicat per Josep Rof en : General, la meva ELA i jo , afegir comentari

(en Josep es a l’esquerra de la foto)

He set un ciclóturista, per no dir ciclista, sortia els 80’s i 90’s amb el CCG, on fèiem un Campionat anual, cada sortida era puntuable, on hi havia la disciplina per poder puntuar, portar el Maillot del Club, respectar les parades assignades de retrobament, els ciclistes eren tots iguals, hi havia advocats, metges, varis oficis i negocis, allà predominava la bicicleta, esmorcàvem tots junts, el capità tenia la potestat de donar-lo per acabat, totes les sortides estaven programades, al principi de temporada se’ns donava un llibret on hi havia totes les sortides i aquesta programació se seguia el peu de la lletra, tret que per unanimitat i amb vist i plau del capità, es podia modificar. També hi havia dues sortides, una curta i l’altre mes llarga, podies escollir, això permetia desdoblar-nos i no se tants a la carretera. Els que sortien els dissabtes també puntuaven. Recordo un any tenir el màxim de punts, per haver puntuat cada sortida programada.

La meva Bicicleta era una Zeus grisa, anava molt be, estava feta al Nord, lo milloret per l’època. Desprès vaig anar comprant peces Campagnolo, mica en mica, vaig acabar de muntar una bici nova, menys el quadre que era usat Colnago. Aquesta me la van robar del traster. La Zeus la guardo per restaurar, em faria il·lusió que algun net s’aficionés a fer una Eróika (son bicicletes clàssiques de pedal de clip, cables dels frens al aires, així con els desviadors al quadre. Tots tenen altres esports. Restaurar-la amb perill que la robin, m’ha fet desistir.

Fet l’exposició d’un vell ciclista, us passo a dir: Els meus 77 anys i 19 amb ELA ara torno a pedalar, ho faig per suggeriment del Jose, el jove que mantén la BIPAP. De fet fa poc que la tinc d’unidor les vegades que he rodat, m’han d’ajudar a posar el peus al clip, també ser veig per fer anar els braços. Sento pessigolleig a les cames després de fer-la anar.

Res son fets de VIDA! Actuals i en el record.

Josep Rof Rof

DEL LLIBRE POEMES  AL VENT (2018) 23, abril de 2020

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo , 1 comentari fins ara

Sant Jordi 23 d’abril 2020 enguany, ha sigut un dia diferent per “eljoemquedoacasa”, tot escoltant música, llegeixo poesia, la teclejo i la penjo en aquest post. jrrof

roses de paper

DEL LLIBRE POEMES  AL VENT (2018)

DESCONCERTATS

Som fills del silenci i parlem, cridem, presumim…

Ens defineixen les obres, no les paraules.

L’arbre de la vida té les arrels ben clavades a terra

amb nervacions fins a cada una de les fulles.

El nostre camí és un univers prodigiós:

No sabem que hi haurà després de proper

canvi de rasant, ni a la vall llunyana, ni al cim altiu.

Esquivem cops en un combat, sense saber

ni qui el mena, ni el motiu pel que lluitem.

Cerquem la felicitat, en paradisos llunyans

sense adonar-nos-en que la portem a dintres

(En el cas que no l’haguem perduda).

Solem “taral·lejar”, cançons que d’altres canten.

Un somrís franc vol dir una mà estesa, d’amistat.

 

Quina Humanitat tant desconcertant!

MANEL ACCENS SUBIRATS

LA CURIOSA HISTÒRIA D’UN GLAÇÒ

Et sabies un diamant,

d’aquells admirats per nines de cobalt…

perfectíssim,

indestructible a les càbales dels maldients

quan el glatir del cor

d’aquella que et tastava,

no era debades.

Però et va queixalar,

com una hiena famolenca

en esgotar-se-li la carronya

arraconada per les nits d’abstinència.

I vas escoltar el lleuger cruixir dels cristalls,

i et vas veure ofegat

lentament…

com l’espessor de la saliva

quan no diuen les paraules;

i et vas arraulir al fons

sense   fer soroll.

En l’obaga d’un recó de la barra,

apartat de res i pendent de tot

ignorat…

jeus presoner d’un got de tub,

buit i solitari…i transparent…

i et vas fonent amb les restes

àcides i amargats

del boci de llimona rosegat

com tu…

i la ferum d’alcohol barat

que encara traspua

dels finíssims murs de cristall

que et separen la vida de la mort.

No valen subterfugis

quan veus que en aquet catau

ningú et desitja

i passes de glaçó saborós

a una aigua tíbia, bruta i rebregada

que ningú vol degustar.

i fins i tot,

abans d’esgotar-se la nit,

un o altre, apagarà una burilla

macerada amb la nicotina

de ser xuclada fins a les entranyes

i t’aviarà,

ignorant el que una nit vas ser,

per l’obscur forat de l’aigüer.

                      Angel Martí Callau

HIVERN 5, gener de 2020

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo , afegir comentari

 

HIVERN

Estimo la quietud dels jardins

i les mans inflades i vermelles dels manobres.

 

Estimo la tendresa de la pluja

i el pas insegur dels vells damunt la neu.

 

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre

i la quietud dels capvespres vora l’estufa.

 

Estimo les nits inacabables

i la gent que s’apressa sortint del cinema.

 

L’hivern no és trist: és una mica malenconiós,

d’una malenconia blanca i molt íntima.

 

L’hivern no és el fred i la neu:

és un oblidar la preponderància del verd,

un recomençar sempre esperançat.

 

L’hivern no és el dies de boira:

és una rara flexibilitat de la llum

damunt les coses.

 

L’hivern és el silenci,

és el poble en silenci,

és el silenci de les cases

i eel de les cambres

i el de la gent que mira, rere els vidres,

i ho torna tot

colpidorament pròxim i assequible.

                                       Miquel Martí i Pol

2019 l’any Joan Brossa 4, desembre de 2019

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, General, la meva ELA i jo , afegir comentari

La veu escrita

Passen les hores, els dies, les setmanes.

El mes passat ja és molt de temps.

El rellotge toca contínuament l’hora.

El sol de març tot ho adoba.

(No estem amb un lleó que trepitja els ocells

i té un lloro a l’orella.)

Ara m’arrapen jo en una paret.

He fet servir d’escombra aquests poemes

per netejar racons del pensament.

Alguna vegada m’he pintat de negre,

però les frases han sortit directes

i s’han convertit en una eina

de la tenacitat contra la pega.

A partir d’un cert grau de poder

el judici moral ja no és possible.

Els interessos de les nacions

veiem que pugen sobre els drets humans.

Venen com fan les coses

i no les coses que fan.

La millor sort dels daus és no jugar-hi.

Muntanya avall tothom entra a la dansa.

No hi ha ningú que traci una muralla.

Els catalans preguntem

i els forasters no contesten.

Per això sóc dels qui creuen que l’aigua és trista.

Veig en els sorolls

la prolongació de les paraules.

Encara som lluny d’un cel sense núvols

i a la terra els déus estan en males mans.

La santa obediència al servei de qui

no és sant poc sembla una virtut.

Als llibres sagrats hi surten cucs

que s’alimenten de lletra morta.

Quan estic pensatiu m’agrada tenir obert.

No puc afegir res més

a la veritat que porto dintre.

                                                   Joan Brossa

ulls cecs al món 27, agost de 2019

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo, paul celan , afegir comentari

LLIT DE NEU

 

Ulls, cecs al món, dins el relleu fallat del morir: Ja vinc,

brots de duresa al cor.

Ja vinc.

 

Mirall lunar tallat a pic. Avall.

(Fanal tacat d’alens. Ruixim dispers de sang.

Ànima nuu, que gairebé pren forma un altre cop.

Ombra de deu dits —engafetats.)

 

Ulls cecs al món,

ulls dins el relleu fallat del morir,

ulls, ulls:

 

El llit de neu sota nosaltres dos, el llit de neu.

Cristall vora cristall,

un enreixat pregon de temps, caiem,

caiem i jaiem i caiem.

 

I caiem:

Érem. Som.

Som una sola carn amb la nit.

Dins els crulls, dins els crulls.

 

                REIXES DE LLENGUA de Paul Celan

poesia 21, abril de 2019

Publicat per Josep Rof en : foto jrrof, la meva ELA i jo , afegir comentari

del llibre de Mary Oliver
OCELL ROIG

Fronteres

Hi ha un lloc on acaba la ciutat,
i comencen els camps.
No està marcat, però els peus ho saben,
també el cor que anhela frescor
i repòs, a la vegada.

Algun dia viurem al cel.
Per ara, la casa de les nostres vides és aquest món verd.
Els camps, els llacs, els ocells.
Els roures negres i frondosos –segur que són
L’invent d’alguna cosa meravellosa.
I els lliris salvatges.
I la fugissera mare-selva que ja ningú
no tallarà mai més.

On és? Pregunto, i després
els peus ho saben.

Un salt, i soc a casa.

El Percy i els llibres (Vuit)

Al Percy no li agrada que llegeixi llibres.
Hi refrega el musell i gruny.
Gira els ulls en blanc, de vegades esternuda.
Ha sortit el sol, diu, i fa vent.
Hi ha marea baixa i els gossos dels veïns juguen.
Però, Percy, li dic. Les idees! L’elegància del llenguatge!
Les introspeccions, l’humor, les històries boniques
que van i venen i es tornen força, o coratge.

Llibres? diu el Percy. Una vegada vaig menjar-me’n un,
i en vaig tenir prou.
Anem.

APUNT: Estic en hores baixes, diguem que a la VIDA! Passen coses. Aquest setze d’abril he complit setanta i sis primaveres. El deu de maig compleixo divuit primaveres del diagnòstic de la meva ELA.
Tot garbella en el meu cap. A l’ELA que m’ha tocat per VIURE! malgrat les mancances robades el meu cos, l’estic agraït, son anys que compartim junts la VIDA!
Ella i jo som un, un pac, anem junts per tot erreu, amb cos cada vegada més feixuc, amb costa molt mes tot, el meu cansament m’asfixia, les meves ennuegades son cada vegades mes doloroses, amb tallen la respiració, les meves petites passes son can sines, arrossego les puntes dels peus, les cames amb pesen i s’afluixen enseguida, els meus braços segueixen agafats al caminador i fan molt de mal, el meu cos ja no respon al llit per tombar-me, dormo panxa enlaire i molt això m’és preocupant (sempre pregunten les Doctores t’adorms?) doncs ara m’adormo de dies i de nits, els meus peus al llit s’adormen, els dits grossos fan mal, també els bessons agarrotats (a pesar de fer estiraments),

Ai la cadira manual ella si que pateix vet segades, al asseurem, quasi mi tiro, per no dir sempre.

Soc més lent amb tot, però content que pugui fer tantes coses després de divuit anys.

La Poesia m’envaeix, em transporta, m’entra al cap i el cor, m’entreté que ja es molt. jrrof

bons proposits al 2019 1, gener de 2019

Publicat per Josep Rof en : foto jrrof, la meva ELA i jo , afegir comentari

Tota persona ha de mirar
al llarg de la vida
en 6 direccions.
Endavant, per saber cap a on va.
Endarrere, per recordar d’on ve.
A sota, per no trepitjar a ningú.
Als costats, per veure qui l’acompanya en els moments difícils.
Amunt, per saber que algú el mira i l’està cuidant.
I a dins seu per no deixar d’estimar-se.
MOLT BON ANY!

FEM UN CAFÈ… jrrof

el meu passeig d’avui 1, desembre de 2018

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo , afegir comentari


Un passeig dels meus per la Garriga, a pesar de que avui feia rasca, un dissabte de mercat, paradetes especials, ja amb els orna-ments per celebrar les festes, enfilem com si res el desembre, en haurem cruspit un any, sense adonar-nos, la VIDA segueix i nosaltres amb ella. jrrof











Ahir,
unes petites formigues
sense saber-ho…
acompanyaven la música
d’un cansat respir.

jrrof

tardor 4, novembre de 2018

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, la meva ELA i jo, Sergi Cleofé blog de poesia , afegir comentari

Tardor
L’estiu ha estat tan curt
que no ens ha donat temps
a prendre l’ombra del migdia.
Mos han mancat platges
i formigues expectants,
endevinadores innates,
lliurades a fer apostes
sobre on deixarem caure
l’últim brundellet de pa.
No hem pogut pescar prou encara
per resistir un altre hivern.
No ha vist tampoc la lluna
la nostra nuesa
tacada de mar.

***
Al fals polític

Alerta, fàsmid!
No toquis la paret seca,
ni l’era,
ni l’ombra dels ullastres.
Deixa fer la barraca,
esperpent!
Deixa fer la sitja
i el pou de torn!
No em toquis la història.
Insecte, no malempris la llengua,
maleeix-te a tu mateix, si vols.
Vil enderrossall humà, xusma,
abatzer de vorera, cavall de faves,
insípid personatge, espasme i òxid.
Torna’m la caseta i la barca,
torna’m l’aire, la fluixa i l’esca.
Què en saps tu de l’illa, ànima infecta,
ectoplasma, engendre atípic?!
Ves-te’n, torna al desert
de la teva ignorància.
Fuig a les profunditats, bavós,
a l’abisme dels peròs i no-sé-quès,
torna a la fosca, fantasma,
i queda’t allà amb els teus falsos èxits,
enrunat entre mentides, peltret i llosques,
sepultat per les cendres de l’engany.
Que et cremi el magma del descrèdit.
Que t’enfonsi la rissaga.

***

L’acròbata

Que perquè m’agrada tant
jugar-me la vida
i saltar sense xarxa?
I voltros m’ho demanau?
Voltros, qui m’heu fet creure
que era orfe?
Voltros, qui sabeu que som fill
d’un pallasso violador
i de la dona barbuda?

Dies rúfols tardorencs on no convida passejar, aprofito per llegir poesia

i de pas donar al blog VIDA! (aturat des fa temps) Josep