Navegació

HIVERN 5, Gener de 2020

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo , afegir comentari

 

HIVERN

Estimo la quietud dels jardins

i les mans inflades i vermelles dels manobres.

 

Estimo la tendresa de la pluja

i el pas insegur dels vells damunt la neu.

 

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre

i la quietud dels capvespres vora l’estufa.

 

Estimo les nits inacabables

i la gent que s’apressa sortint del cinema.

 

L’hivern no és trist: és una mica malenconiós,

d’una malenconia blanca i molt íntima.

 

L’hivern no és el fred i la neu:

és un oblidar la preponderància del verd,

un recomençar sempre esperançat.

 

L’hivern no és el dies de boira:

és una rara flexibilitat de la llum

damunt les coses.

 

L’hivern és el silenci,

és el poble en silenci,

és el silenci de les cases

i eel de les cambres

i el de la gent que mira, rere els vidres,

i ho torna tot

colpidorament pròxim i assequible.

                                       Miquel Martí i Pol

2019 l’any Joan Brossa 4, Desembre de 2019

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, General, la meva ELA i jo , afegir comentari

La veu escrita

Passen les hores, els dies, les setmanes.

El mes passat ja és molt de temps.

El rellotge toca contínuament l’hora.

El sol de març tot ho adoba.

(No estem amb un lleó que trepitja els ocells

i té un lloro a l’orella.)

Ara m’arrapen jo en una paret.

He fet servir d’escombra aquests poemes

per netejar racons del pensament.

Alguna vegada m’he pintat de negre,

però les frases han sortit directes

i s’han convertit en una eina

de la tenacitat contra la pega.

A partir d’un cert grau de poder

el judici moral ja no és possible.

Els interessos de les nacions

veiem que pugen sobre els drets humans.

Venen com fan les coses

i no les coses que fan.

La millor sort dels daus és no jugar-hi.

Muntanya avall tothom entra a la dansa.

No hi ha ningú que traci una muralla.

Els catalans preguntem

i els forasters no contesten.

Per això sóc dels qui creuen que l’aigua és trista.

Veig en els sorolls

la prolongació de les paraules.

Encara som lluny d’un cel sense núvols

i a la terra els déus estan en males mans.

La santa obediència al servei de qui

no és sant poc sembla una virtut.

Als llibres sagrats hi surten cucs

que s’alimenten de lletra morta.

Quan estic pensatiu m’agrada tenir obert.

No puc afegir res més

a la veritat que porto dintre.

                                                   Joan Brossa

ulls cecs al món 27, Agost de 2019

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo, paul celan , afegir comentari

LLIT DE NEU

 

Ulls, cecs al món, dins el relleu fallat del morir: Ja vinc,

brots de duresa al cor.

Ja vinc.

 

Mirall lunar tallat a pic. Avall.

(Fanal tacat d’alens. Ruixim dispers de sang.

Ànima nuu, que gairebé pren forma un altre cop.

Ombra de deu dits —engafetats.)

 

Ulls cecs al món,

ulls dins el relleu fallat del morir,

ulls, ulls:

 

El llit de neu sota nosaltres dos, el llit de neu.

Cristall vora cristall,

un enreixat pregon de temps, caiem,

caiem i jaiem i caiem.

 

I caiem:

Érem. Som.

Som una sola carn amb la nit.

Dins els crulls, dins els crulls.

 

                REIXES DE LLENGUA de Paul Celan

poesia 21, Abril de 2019

Publicat per Josep Rof en : foto jrrof, la meva ELA i jo , afegir comentari

del llibre de Mary Oliver
OCELL ROIG

Fronteres

Hi ha un lloc on acaba la ciutat,
i comencen els camps.
No està marcat, però els peus ho saben,
també el cor que anhela frescor
i repòs, a la vegada.

Algun dia viurem al cel.
Per ara, la casa de les nostres vides és aquest món verd.
Els camps, els llacs, els ocells.
Els roures negres i frondosos –segur que són
L’invent d’alguna cosa meravellosa.
I els lliris salvatges.
I la fugissera mare-selva que ja ningú
no tallarà mai més.

On és? Pregunto, i després
els peus ho saben.

Un salt, i soc a casa.

El Percy i els llibres (Vuit)

Al Percy no li agrada que llegeixi llibres.
Hi refrega el musell i gruny.
Gira els ulls en blanc, de vegades esternuda.
Ha sortit el sol, diu, i fa vent.
Hi ha marea baixa i els gossos dels veïns juguen.
Però, Percy, li dic. Les idees! L’elegància del llenguatge!
Les introspeccions, l’humor, les històries boniques
que van i venen i es tornen força, o coratge.

Llibres? diu el Percy. Una vegada vaig menjar-me’n un,
i en vaig tenir prou.
Anem.

APUNT: Estic en hores baixes, diguem que a la VIDA! Passen coses. Aquest setze d’abril he complit setanta i sis primaveres. El deu de maig compleixo divuit primaveres del diagnòstic de la meva ELA.
Tot garbella en el meu cap. A l’ELA que m’ha tocat per VIURE! malgrat les mancances robades el meu cos, l’estic agraït, son anys que compartim junts la VIDA!
Ella i jo som un, un pac, anem junts per tot erreu, amb cos cada vegada més feixuc, amb costa molt mes tot, el meu cansament m’asfixia, les meves ennuegades son cada vegades mes doloroses, amb tallen la respiració, les meves petites passes son can sines, arrossego les puntes dels peus, les cames amb pesen i s’afluixen enseguida, els meus braços segueixen agafats al caminador i fan molt de mal, el meu cos ja no respon al llit per tombar-me, dormo panxa enlaire i molt això m’és preocupant (sempre pregunten les Doctores t’adorms?) doncs ara m’adormo de dies i de nits, els meus peus al llit s’adormen, els dits grossos fan mal, també els bessons agarrotats (a pesar de fer estiraments),

Ai la cadira manual ella si que pateix vet segades, al asseurem, quasi mi tiro, per no dir sempre.

Soc més lent amb tot, però content que pugui fer tantes coses després de divuit anys.

La Poesia m’envaeix, em transporta, m’entra al cap i el cor, m’entreté que ja es molt. jrrof

bons proposits al 2019 1, Gener de 2019

Publicat per Josep Rof en : foto jrrof, la meva ELA i jo , afegir comentari

Tota persona ha de mirar
al llarg de la vida
en 6 direccions.
Endavant, per saber cap a on va.
Endarrere, per recordar d’on ve.
A sota, per no trepitjar a ningú.
Als costats, per veure qui l’acompanya en els moments difícils.
Amunt, per saber que algú el mira i l’està cuidant.
I a dins seu per no deixar d’estimar-se.
MOLT BON ANY!

FEM UN CAFÈ… jrrof

el meu passeig d’avui 1, Desembre de 2018

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo , afegir comentari


Un passeig dels meus per la Garriga, a pesar de que avui feia rasca, un dissabte de mercat, paradetes especials, ja amb els orna-ments per celebrar les festes, enfilem com si res el desembre, en haurem cruspit un any, sense adonar-nos, la VIDA segueix i nosaltres amb ella. jrrof











Ahir,
unes petites formigues
sense saber-ho…
acompanyaven la música
d’un cansat respir.

jrrof

tardor 4, Novembre de 2018

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, la meva ELA i jo, Sergi Cleofé blog de poesia , afegir comentari

Tardor
L’estiu ha estat tan curt
que no ens ha donat temps
a prendre l’ombra del migdia.
Mos han mancat platges
i formigues expectants,
endevinadores innates,
lliurades a fer apostes
sobre on deixarem caure
l’últim brundellet de pa.
No hem pogut pescar prou encara
per resistir un altre hivern.
No ha vist tampoc la lluna
la nostra nuesa
tacada de mar.

***
Al fals polític

Alerta, fàsmid!
No toquis la paret seca,
ni l’era,
ni l’ombra dels ullastres.
Deixa fer la barraca,
esperpent!
Deixa fer la sitja
i el pou de torn!
No em toquis la història.
Insecte, no malempris la llengua,
maleeix-te a tu mateix, si vols.
Vil enderrossall humà, xusma,
abatzer de vorera, cavall de faves,
insípid personatge, espasme i òxid.
Torna’m la caseta i la barca,
torna’m l’aire, la fluixa i l’esca.
Què en saps tu de l’illa, ànima infecta,
ectoplasma, engendre atípic?!
Ves-te’n, torna al desert
de la teva ignorància.
Fuig a les profunditats, bavós,
a l’abisme dels peròs i no-sé-quès,
torna a la fosca, fantasma,
i queda’t allà amb els teus falsos èxits,
enrunat entre mentides, peltret i llosques,
sepultat per les cendres de l’engany.
Que et cremi el magma del descrèdit.
Que t’enfonsi la rissaga.

***

L’acròbata

Que perquè m’agrada tant
jugar-me la vida
i saltar sense xarxa?
I voltros m’ho demanau?
Voltros, qui m’heu fet creure
que era orfe?
Voltros, qui sabeu que som fill
d’un pallasso violador
i de la dona barbuda?

Dies rúfols tardorencs on no convida passejar, aprofito per llegir poesia

i de pas donar al blog VIDA! (aturat des fa temps) Josep

Els cicles de la Vida! 8, Febrer de 2018

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo , afegir comentari

Els cicles de la VIDA!
Falta poc per Sant Valentí, avui dijous gras, el dia de la truita, la botifarra d’ou i la coca de llardons. Encara ho recordo de petit, quant ho celebrant al col·legit.
Ens ha acompanyat en Jordi. Tots tres, per unanimitat, ens hem posat d’acord vi negre i capipota. Entre xerrera i xarrera ens u anàvem degustant, aviat el plat ha estat net, no massa gros, tots n’haguéssim menjat mes, però suficient per un esmorzar.
Mentre érem a dintre ha començat a caure volves de neu, era un espectable, aguaitar-ho rere els vidres “entre cullerades” doncs si, jo estic assegut a la cadira de rodes de costat a la taula, la cullera amb facilita portar la menja cap a la boca sense tacar-me, una tècnica de supervivència, a la ma esquerra un tovalló plegat acompanya a la cullera carregada cap a la boca, els trossets de pa sucats també. La capipota era tallada petita, molt sucosa, sols així amb lliuro de posar-me medalles. No, no és per riure “capipota amb cullera”.
Mentre serem a dintre ha començat a caure volves de neu, era un espectable, aguaitar-ho rere els vidres “entre cullerades” doncs si, jo estic assegut de costat a la cadira de rodes a la taula, la cullera amb facilita portar la menja cap a la boca sense tacar-me, una tècnica de supervivència, a la ma esquerra un tovalló plegat acompanya a la cullera carregada cap a la boca, els trossets de pa sucats també. Sols així amb lliuro de posar-me medalles. No, no és per riure “capipota amb cullera”.
Cal dir que tota la setmana ho anem celebrant amb un vermut a Ca la Tania. D’ara endavant celebrarem Sant Josep. Són el cicles de la VIDA! Mentre tinguem forces, de ganes no ens en faltaran pas.
Llàstima, no haver fet fotos als tres plats de capipota, on cantaven els àngels. Vull acompanyar aquest post amb fotos neutres. Josep

Estic agraït a la meva longeva ELA que després de quasi disset anys del diagnòstic encara em permeti gaudir la VIDA!
d’aquests petits plaers. Josep

 

Instant 31, Desembre de 2017

Publicat per Josep Rof en : foto jrrof, la meva ELA i jo, Núria de Calella , afegir comentari

Instant
Llisa
m’acaricia la barbeta
la pedra rosa
duta per l’onatge
de mar endins.

Aigua d’avui transparent
veig a través teu
un aparador de tresors.
Minerals orgànics
formes fàliques
cors petrificats
i muntanyes sagrades
que podré guardar en una butxaca.

Recullo un grapat d’aigua
amb la mà
i s’esmicolen quatre gotes
esfèriques.
Planetes de cristall
perfectes
lentes
reboten
damunt el mirall
que és la mar
en aquest precís instant
tot dient
Ara Ara Ara Ara.

Publicat fa 8th June 2014 per Núria de Calella
Etiquetes: natura Poema

Disfressa

Amb les lletres d’aquesta paraula
certes idees inexplicables
es guarden dins els cetres
de reis decapitats.

És cert que les línies traçades
no són rectes sinó pintades
amb ceretes de color pastel.

S’han acabat els etcèteres
només queden certeses
d’antigues receptes i nous estels.

Tu sabries trobar
quantes vegades
he escrit desordenada
la paraula amagada d’aquest poema.

Quan ho facis veuràs
que ja te l’he dit
i que no hi ha res més
que es pugui esbrinar.

Sense incògnites estic despullada,
sóc transparent
i se’m veuen les algues.

I tu, no vols treure’t la màscara
i explicar-me el teu?

Publicat fa 10th June 2014 per Núria de Calella
Etiquetes: Poema

 

guepard 16, Desembre de 2017

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, General, la meva ELA i jo , afegir comentari

GUEPARD

De l’organça espolinada al tafetà de seda
fa lluir la blonda ingràvida per les randes
de flocs daurats.
Les models remuguen a la cua
de la bellesa. La lleugeresa dels vestits es mouen
al ritme lent d’un ball de passarel·la de moda,
marquen la tendència pels qui, fora del somni,
van evocant l’erotisme del maniquí virolat
i sospesen la cadència gràcil de cada passa:
del taló alt a la mida del cos perfecte. Així
el guepard indolent, que desafia les càmeres de fotos
detallistes que el van apuntant, quan l’esplendor
de l’automat somriu, i ella s’afirma. Llavors
preparats per capturar-la,
molt quiets.

LES MANS DE LA MARE JERÒNIMA DE LA FUENTE

Aquestes mans deformades per l’artritis
que havien patit l’escombra solitària
del convent, ningú no les va escalfar prou.
I entre detalls d’un blau poderós s’afermen
les venes a la llum.
La grandesa és lletja,
es corseca imitant l’exemple dels sants
que subjecten l’amor amb la fe encesa.

És difícil comprendre d’on surt la por,
com li endureix les dolces faccions de dona.
Potser una nit va sentir la tendresa,
de qui, per compassió, no la va seduir.

APUNT: Avui és dissabte, el nostra poble La Garriga hi ha mercat, és un mercat petit per un poble , suficient, la gent va prest a comprar, d’altres però hi van a ultima hora, solen donar la verdura o fruita madura rebaixada. Quin tràfec, quants de carretons, un tumult enraonat els carros agafats de la ma i els monedes amagats. Xerren, xerren i xerren. Com si fes anys que s’haguessin vist. He recollit el Periódico. Tot passejant per la vorera del sol, acostant-me al Supermercat Dia per comprar iogurts, naturals no ni havien. Els de sabors a punt de caducar. Res he sortit sense comprar.
Buscant sempre el sol, l’aire tallava. Soc a les portes del Mercadona. Vaig cap el lineal del cereals, n’escullo tres, cap el iogurts un pac, flams un pac , una barra de pa . I amb toquen l’espatlla, era l’Assumpció de l’Antonio, que feu…be i vosaltres també, i el fills el noi a Califòrnia, la noia treballa a Vic, ja s’estan preparant un pis amb el noi . Res, quedaré sola. No t’encaparris a Vic vint-i-cinc minuts. Si ja ho se. És llei de VIDA!. El seu home l’Antonio amb menys de dos anys l’ELA el va fondre. Mireu que era fort el seu treball era paleta. Ho tenien tot adaptat, un dia vaig entrar per conèixer, ja intercanviàvem e-mails, jo no podia entrar.
M’he acomiadat d’ella, tot pensat amb el seu home. M’he dit en els meus interiors ¡Quina sort que tens Josep! Doncs si, malgrat tot soc un afortunat. L’ELA i jo som u, som un pac, som com els caragols, son lents però fan camí, amb la casa al damunt. La meva ELA sempre la porto al damunt, fixeu-vos que si som estimats, que inclòs dormim junts. Que la sort em segueixi acompanyant, junts fem el camí cap els disset anys, del diagnòstic.
Estic a casa, havent dinat tard, ja no mereix fer un passeig. Llegeixo poesia. Soc una mica investigador, no para d’escrutar a vera que trobo dels autors joves, a fe que o aconsegueixo. En Jordi Valls i Pozo l’he conegut avui. Josep