Navegació

poesia 21, abril de 2019

Publicat per Josep Rof en : foto jrrof, la meva ELA i jo , afegir comentari

del llibre de Mary Oliver
OCELL ROIG

Fronteres

Hi ha un lloc on acaba la ciutat,
i comencen els camps.
No està marcat, però els peus ho saben,
també el cor que anhela frescor
i repòs, a la vegada.

Algun dia viurem al cel.
Per ara, la casa de les nostres vides és aquest món verd.
Els camps, els llacs, els ocells.
Els roures negres i frondosos –segur que són
L’invent d’alguna cosa meravellosa.
I els lliris salvatges.
I la fugissera mare-selva que ja ningú
no tallarà mai més.

On és? Pregunto, i després
els peus ho saben.

Un salt, i soc a casa.

El Percy i els llibres (Vuit)

Al Percy no li agrada que llegeixi llibres.
Hi refrega el musell i gruny.
Gira els ulls en blanc, de vegades esternuda.
Ha sortit el sol, diu, i fa vent.
Hi ha marea baixa i els gossos dels veïns juguen.
Però, Percy, li dic. Les idees! L’elegància del llenguatge!
Les introspeccions, l’humor, les històries boniques
que van i venen i es tornen força, o coratge.

Llibres? diu el Percy. Una vegada vaig menjar-me’n un,
i en vaig tenir prou.
Anem.

APUNT: Estic en hores baixes, diguem que a la VIDA! Passen coses. Aquest setze d’abril he complit setanta i sis primaveres. El deu de maig compleixo divuit primaveres del diagnòstic de la meva ELA.
Tot garbella en el meu cap. A l’ELA que m’ha tocat per VIURE! malgrat les mancances robades el meu cos, l’estic agraït, son anys que compartim junts la VIDA!
Ella i jo som un, un pac, anem junts per tot erreu, amb cos cada vegada més feixuc, amb costa molt mes tot, el meu cansament m’asfixia, les meves ennuegades son cada vegades mes doloroses, amb tallen la respiració, les meves petites passes son can sines, arrossego les puntes dels peus, les cames amb pesen i s’afluixen enseguida, els meus braços segueixen agafats al caminador i fan molt de mal, el meu cos ja no respon al llit per tombar-me, dormo panxa enlaire i molt això m’és preocupant (sempre pregunten les Doctores t’adorms?) doncs ara m’adormo de dies i de nits, els meus peus al llit s’adormen, els dits grossos fan mal, també els bessons agarrotats (a pesar de fer estiraments),

Ai la cadira manual ella si que pateix vet segades, al asseurem, quasi mi tiro, per no dir sempre.

Soc més lent amb tot, però content que pugui fer tantes coses després de divuit anys.

La Poesia m’envaeix, em transporta, m’entra al cap i el cor, m’entreté que ja es molt. jrrof